Qestions ortogrfiques morfolgiques i sintctiques Vocalisme ou Cal

Qüestions ortogràfiques, morfològiques i sintàctiques

Vocalisme: o/u Cal esmentar que molts de termes científics que s’han agafat directament del llatí fan servir la u etimològica, enlloc de la o que prové de l’evolució habitual del llatí al català, i això mateix passa amb els seus derivats. Exemples: LLATÍ popular derivats populars derivats cultes bucca bocana, bocatge bucal, buco (bucodental) dulcis dolç endolcir edulcorant fundere fondre fonedor fusible, fusió mustela mostel pluma plomar, plomall plumífer plumbum plom emplomar plúmbic pulsus polsera pulsació ursus ós óssa ursí, úrsids urtica ortigall urticària vulcanus volcànic vulcanisme, vulcanologia mustèlids

Vocalisme: o/u També cal fer notar que el català científic manté força llatinismes on es manté la u, mentre que el castellà l’ha transformada en o: LLATÍ CATALÀ CASTELLÀ Anus ano cirrus cirro fetus feto serun sèrum suero sinus seno tipus tipo De la llista anterior, emperò, hem de notar que la forma prefixada sí que usa la o: seroalbúmina, cirrocúmul.

Consonantisme: b/v En català tenim mots populars amb v que provenen de paraules llatines amb b, o a l’inrevés. Quan el terme és un cultisme. es recupera la b o v etimològica: LLATÍ popular derivats populars derivats cultes Abortare Avortat avortament abortiu cerebellum cervellet cerebel, cerebel·litis labium llavi probare provar curvus corba corvus corb labial provatura, proveta probabilitat curvatura, curvilini corball còrvids

Consonantisme: g/x tria és etimològica. La grega, tant en llatí com en català es transcriu per g, mentre que la grega es transcriu, tant en llatí com en català per x. Els adjectius corresponents, mantenen la g en el primer cas i muden la x en ct en el segon: �La ◦ ◦ energia: enèrgic geologia: geològic anorèxia: anorèctic pirèxia: pirèctic

Consonantisme: m/n �El problema és la interferència del castellà, que té la tendència de transformar les m etimològiques en n, mentre que el català les manté: ◦ mb: clorambucil, etambutol (fàrmacs). . . ◦ mf: amfetamina, endolimfa, amfibi. . . ◦ mm: emmetropia, immunitat. . . �També tenim nn etimològiques. El castellà les sol simplificar en una sola n, cosa que el català no fa: connectar, blennorràgia, pannell. . .

Consonantisme: l/l·l En els cultismes s’usa l o l·l segons l’etimologia. Els nexes del grec o ll del llatí donen l·l en català. � S’escriuen en l·l: � § La majoria dels començats per al·l – : al·lantoide, al·lucinació, al·lopatia. Però no, alumini. § La majoria dels començats per col·l – : col·lagen, col·lisió, col·liri, col·lapse § La majoria dels començats per gal·l – : gal·li, gal·la. Però no els derivats de galacto- (llet): galactosa § La majoria dels començats per il·l – : il·luminació, il·luvial § La majoria dels començats per mil·l – : mil·límetre, mil·livoltímetre § La majoria dels començats per síl·l – : síl·laba, sil·logisme § La majoria dels acabats per – el·la: salmonel·la, brucel·làcies § La majoria dels acabats per – il·la: axil·la, pupil·la § La majoria dels acabats en –il·lar: maxil·lar, destil·lar § La majoria dels acabats en – il·li: beril·li § La majoria dels acabats en –il·lina: penicili·lina, § Els derivats de mots populars amb ll: cristal·lí (de cristall), capil·lar (de cabell), metàl·lic (de metall), anèl·lids (d’anell).

Consonantisme: r/rr � La regla general és que el so múltiple de la erra intervocàlic s’escriu –rr-. Ara bé, cal tenir en compte que en els composts, quan el segon element comença per r, no es dobla aquesta lletra malgrat pronunciar-se el so múltiple. Exemple: § arítmia, antiràbic, autoreducció, birefringència, infraroig, monorail, poliribosoma, suprarenal, teleradiografia, ultrarelativista, fotoreceptor. � Com ◦ ◦ ◦ ◦ a excepcions, doblen la r els termes acabats en: -rraf: ciclòrraf -rràfia: arteriorràfia -rràgia: blennorràgia -rràquia: glucorràquia -rrea: rinorrea -rrexi: cardiorrexi -rins: catarrins

Consonantisme: [s]/[z] El sistema de consonats sibilants difereix entre el català i el castellà. La influència d’aquesta darrera llengua fa que es produesquin incorreccions en l’escriptura o en la pronúncia. Analitzem alguns casos problemàtics. � Termes amb essa sonora: � § § § -asa: transaminasa -asi: acariasi -esi: diüresi -isi: hipòfisi -osi: artrosi Altres termes que van amb essa sonora però que sovint es senten pronunciar malament són: anestèsia, basalt, disenteria, dosi, gasa, nasal, vesícula. � Termes amb essa sorda: � § § § � fiss-: fissura gloss-: glossofaringi -gress: regressió -miss: neurotransmissor press-: pressió Altres termes que van amb essa sorda però que a vegades hi ha qui els pronuncia amb essa sonora: abissal, comissura, dissoldre, escissió, juràssic, potassi, premissa.

Consonantisme: [s]/[z] � Per altra part, cal esmentar que als composts cultes, quan el segon component comença amb s, es manté una sola essa i es pronuncia sorda malgrat esser intervocàlica. Això passa als prefixos: § § § a- : asèpsia anti- : antisecretor di-: disacàrid hipo-: hiposulfit pre-: pre-sinàptic � Els prefixos des- i trans- sempre mantenen la s i, si el segon component comença amb essa, aleshores les manté totes dues: dessaturació, transsònic.

Dièresi � Quant a la dièresi cal recordar les regles generals: ◦ la u quan volem que soni entre q o g i e o i. Ex: aigües ◦ per desfer un diftong. Ex: oïda ◦ no es posen en les terminacions –us, -um, -isme, -ista ni en els gerundis ni participis ni condicionals dels verbs acabats en –ir � Quant als composts científics, cal esmentar que duen dièresi: ◦ els composts químics acabats en –eïna i –aïna. Ex: cafeïna, cocaïna, proteïna, . . . ◦ el sufix oïdia. Ex: haploïdia, diploïdia ◦ els grups taxonòmics oïdens, asteroïdens, uïformes, epuïformes ◦ els derivats de cultismes acabats en –al, -tat, -ció, -itzar, itis, en duen malgrat que no en duguin els mots originals. Ex tiroïditis (de tiroide), col·loïdal (de col·loide), fluïdificació (de fluid), discontinuïtat (de discontinu)

L’apòstrof s'apostrofa masculí no s'apostrofa davant de totes les vocals (també precedides de h muda): l'home, l'ingrat, l'arc. davant de i i u consonants: el iogurt, el uoquenc. davant de totes les vocals menys i i u àtones (també precedides de h s'apostrofa Article muda): l'Anna, l'organista, l'Índia, l'única (però: la unilateralitat, la innecessària). femení la una (hora), la ira, la host i noms de lletra (la e, la hac, la erra). no s'apostrofa davant de i i u consonants: la hiena. davant del prefix negatiu a: la anormalitat.

L’apòstrof s'apostrofa davant de totes les vocals (també precedides de h muda): d'herba, d'altres, d'universitat. davant de noms de lletra: darrere de i. Preposició de no s'apostrofa davant de i i u consonants: de iens, de iod. davant del prefix negatiu a: de asimètric. davant de verb començat en vocal: m'està, n'agafa, s'integra, l'obté. S’apostrofa darrere de verb acabat en vocal: compra'n, porta'l, pondre's, porta'ns. en contacte amb un altre pronom (el segon, sempre que es pugui): te'n, Pronom la'n, se'm, te'ls, li'n, n'hi. us, hi, ho, li, les en cap posició: us el pren, se us emporta, treure-us. No s'apostrofa la davant de i i u àtones: la inclou, la hi porta, la unifiquem.

L’apòstrof � � � El signe de l'apòstrof consisteix en una coma volada (') i no en un accent (´), com es posa de vegades i passa sovint inadvertit. Amb les sigles i els acrònims se segueix la mateixa norma general: s'apostrofa l'article masculí i la preposició de sempre que es troben amb vocal (escrita o pronunciada) i l'article femení quan es troba amb vocal, llevat de i i u àtones. No s'apostrofen, és clar, davant de i i u consonants: l'ISO, l'OTAN, l'URL (m. ), l'IEC, l'URSS, d'FC, la UOC, l'FCI, l'SMI, l'R+D, la IBEC, la XDSI, la UE. Davant de nombres s'apostrofa o no tal com es faria si fossin escrits amb lletres: d'11, l'1 d'agost, l'XI col·loqui, l'11 a. Trobada d’Audivisuoals. Davant d'una s líquida s'apostrofa l'article masculí –però no pas el femení ni la preposició de: l'striptease, de strictu sensu, la Scala de Milà. Davant de hac aspirada no s'apostrofa: el Hamlet de. . . , de Haydn, el hawaià. Davant de cometes, cursiva i negreta s'apostrofa segons la norma general: d'"iniciats", la crítica d'Aquí no paga ni Déu, l'inventor. Davant de títols i noms d'entitats o grups començats amb article, la preposició de s'apostrofa (i no es contrau amb l'article, com tampoc no s'hi contrauen les preposicions a i per): d'El Temps, a Els Pets. Davant de topònims amb article masculí la preposició de s'apostrofa si el topònim no és català o no s'ha catalanitzat; si és català o catalanitzat, la preposició es contrau amb l'article (igual que s'hi contrauen les preposicions a i per): d'El Bierzo, del Baix Camp, del Caire. En textos que volen reproduir la llengua oral s'admeten formes com ara convence'l (per convèncerlo), coneixe'ns (per conèixer-nos)…, és a dir, es poden reduir el verb i el pronom quan es tracta d'un infinitiu pla acabat en -r i un pronom feble. Passa el mateix amb la segona persona de l'imperatiu de verbs com dir: podem escriure digue'm (per digues-me), digue'ns (per digues-nos). Davant de símbols químics i fórmules no s'apostrofa mai ni l'article ni la preposició de, encara que el nom desenvolupat corresponent sí que s'apostrofa, perquè es llegeix el nom sencer: el Al (però l'alumini), de H 2 O (però d'aigua). No es deixa mai l'apòstrof a final de ratlla.

Guionet � S’escriuen amb guionet: ◦ Els numerals compostos, per a separar desenes d'unitats i unitats de centenes. ◦ Els mots compostos que comencen amb el nom d'un punt cardinal. ◦ Els compostos repetitius i expressius: cori-mori. ◦ Els compostos que són manlleus no adaptats: ex-libris, dalai-lama, agnus-dei. ◦ Els compostos la primera part dels quals porta accent: mà-llarg. ◦ Els compostos la primera part dels quals acaba en vocal i la segona comença en r, s o x i els que presentarien dificultat de lectura si anessin junts: cara-rodó, para-xocs, poca-solta, pit-roig. ◦ Els mots compostos de dos o més adjectius coordinats que expressen dues o més idees, independents, que concorren en el nom modificat: físico-químic (de tota manera actualment l’IEC prescriu que s’escriguin junts, tot i que sembla que aquest criteri es modificarà). ◦ Un grupet d'altres mots: abans-d'ahir, adéu-siau, dellà-ahir, qui-saplo, despús-ahir. ◦ Els derivats amb el prefix no- quan el segon element és un substantiu: no-violència.

Guionet � S’escriuen sense guionet ◦ La resta de compostos: coliflor, collverd, pocatraça, vistiplau. ◦ Els mots compostos de dos o més adjectius que expressen una sola idea resultant de la fusió dels adjectius, els quals no són independents, sinó que se subordinen l'un a l'altre: audiovisual, morfosintàctic, otopatia, osteoartrosi, anglosaxó (en els compostos a la manera culta, el primer element manté una forma prefixada acabada en –o: altocúmulus, audiovisual, concavoconvex, dinamoelèctric. . . ). ◦ Tots els derivats formats amb prefixos, tònics o àtons, llevat del prefix no- del punt anterior: arximilionari, precristià, plusvàlua, pseudoprofeta, sotsdirector, vicerector. � Segons l'Institut d'Estudis Catalans, no s'ha de suprimir la vocal e en els compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una s inicial seguida de consonant (aeroespacial, autoescola, infraestructura, teleespectador, teleesquí, etc. ), malgrat que el corrector ortogràfic els marqui com a incorrectes. Cal tenir en compte, però, altres mots: estratosfera, aerostàtica. . .

Separació de síl·labes � Les separacions a final de ratlla han de respectar les síl·labes. Per això cal tenir en compte els casos següents: ◦ Els grups ss, rr, tx, l·l se separen: as-sem-ble-a, car-re-te-ra, esmot-xar, xit-xa-rel-lo. ◦ El grup ix, quan no és final de paraula, se separa: pei-xa-te-ra, però re-neix. ◦ Els prefixos an-, con-, en-, in-, des-, ex-, sub-, trans- i altres elements (ad- davant h, nos- i vos- + altres) es mantenen íntegres: an-ur, des-ho-nest, in-e-fi-caç, trans-at-làn-tic, nos-altres. ◦ Els grups ll, ny, gu, qu no se separen: ca-llem, en-ga-nyós, esguer-ra, en-ques-ta. No ha de quedar una lletra sola a començament o final de ratlla. � S'ha de tenir en compte que la separació de síl·labes en llengües diferents del català (occità, basc, castellà, francès, anglès, alemany, etc. ) segueix altres regles i, per tant, s'ha d'aplicar la normativa corresponent a cada cas. �

Accentuació alfil, aldehid, Borís, (els) Carpats, centigram (i mil·ligram, etc. ), ciclop, dextrogir, elit, fluor, Mots aguts handicap, iber, interval, misantrop, Munic, oboè, pipí, policrom, poliglot, Port Saïd, Raimon, soviet, taigà, (el) Tibet, timpà, tiquet, tuareg, xassís, zenit, Zuric. acne, aeròlit, aeròstat (i altres en –stat), almoràvit, alvèol, amoníac, anglòfob (i altres en -fob), apoplexia, Arquimedes, atmosfera (i altres en –sfera), àugur, bantu, camèfit (i altres en –fit), conclave, consola, èster (i polièster), exegesi, Ganimedes, guru, hectolitre, hemiplegia (i paraplegia, etc. ), Heròdot, Ígor, intèrfon (i gramòfon, magnetòfon, etc. ), karate, Kíev, leucòcit Mots plans (i altres en –cit), letargia, libido, lígur, Mali, Marràqueix, medul·la, megàlit, meteoròlit, mimesi, míssil, monòlit (i altres en –it), nuclèol (i altres en –ol) omòplat, osmosi, polièster, prènsil, quilolitre, Ravenna, rèptil, rupia (unitat monetària), Samaria, sinergia, Tàrent, tèrmit, tèxtil, torticoli, Vercingetòrix, víking, zoòfit, zulu. Les persones primera, segona, tercera i sisena del present d'indicatiu dels verbs en -iar: estudia, canvies, copiï, canvien, estudiïs. antropofàgia (i altres en -fàgia), aurèola (i rubèola, etc. ), bronquièctasi (i altres en –ectasi), Mots esdrúixols catàclasi (i altres en –clasi), diòptria, dròsera, èczema, èdafon, elèctrode, endòspora, fleblòclisi ( i altres en –clisi), gàmeta, hemièdria (i altres en –edria), isòbara, macròspora (i altres en –spora), màrqueting, metàstasi (i altres en –stasi), olimpíada, període (i altres en – ode), pneumònia, pròpolis, quàdriceps, Sàhara, Tàrraco, termòlisi (i altres en –lisi).

El gènere Casos que solen generat dubtes quant al gènere ◦ Avantatge, ca: m; es: f. ◦ Anàlisi, ca: f; es: m. ◦ Llum, La llum (física); El llum (elèctric). ◦ Pols, La pols (física); El pols (fisiologia) ◦ Component, m (física) Els components elèctrics; f (matemàtiques) Les components d’un vector. ◦ Gràfic, m (no una gràfica) ◦ Mitocondri, m ◦ Enzim, m ◦ Bacteri, m ◦ Corrent, m ◦ Pendent, m ◦ Hematia, f Tèrmit, m � Fel, m (es: bilis) � Aliatge, m (es: aleación) � Hematia, f (es: Hematíe) � Inert, -a; En castellà és invariable � Fort, -a; Inv. en castellà � Comú, -una; Inv. en castellà � Terra, m (paviment); f (planeta) � Calor, f (es: m) � Tiroide, m (cartílag); f (glàndula) � Clímax, Preferentment f, però també m �

El gènere � Per regla general, la majoria de termes masculins acaben en –e, mentre que els femenins solen fer-ho en –a. Tanmateix hi ha alguns sufixos que no compleixen aquesta norma: ◦ ◦ ◦ ◦ -cida: microbicida, algicida -derma: hipoderma -ema: esquema, problema, sistema -eta: planeta -grama: diagrama -ista: algebrista -ma: teorema, magma, paradigma, símptoma -pata: neuròpata -ade: cícade -cie: espècie -e: síndrome, superfície -ide: piràmide -oide: sinusoide -se: base, fase

El gènere: a/e La norma general és que els femenins acaben en –a i els masculins en –e, però hi ha excepcions. � Hi ha una sèrie de termes masculins procedents del grec o del llatí, generalment mitjançant un sufix, tals que les regles de transcripció els fan acabar en –a: � § § § § § � –cida (derivats de caedere ‘matar’): algicida, fungicida, pesticida, insecticida. . . –ma, del grec –ma: diafragma, eritema, estigma, coma, hematoma, teorema. . . –ta, del grec –ta: cometa, planeta, terpeuta. . . –ista, del grec: algebrista, analista, dentista. . . –derma, del grec ‘pell’: ectoderma, endoderma. . . –grama, del grec ‘inscripció’: encefalograma, diagrama. . . –lemma, del grec ‘embolcall’: miollemma, sarcolemma. . . –sperma, del grec ‘llavor’: endosperma, perisperma. . . –pata, del grec ‘malaltia’: homeòpata, psicòpata. . . Pel mateix motiu hi ha femenins acabats en –e: § § § –ade, del grec, significa categoria, taxonomia: cícade, criptomònade –ide, del grec: piràmide, ascàride –se, del grec o del llatí: base, fase –cie, del llatí –cies: espècie, superfície. . . –cele, del grec ‘tumor, hèrnia’: hidrocele, varicocele. . . –stole, del grec ‘enviar’: diàstole, sístole

El nombre: el plural � Substantius acabats en –x: ◦ Si són masculins aguts acaben en –os. Ex. Influx-influxos; annex– annexos; feix-feixos; ◦ Si no són aguts acaben en –s. Ex: tòrax-tòraxs, hèlix-hèlixs, vèrtex-vèrtexs � Els adjectius acabats en –x: ◦ Si són masculins acaben en –os. Ex: convex-convexos ◦ Si són femenins acaben en –es. Ex: convexa-convexes Els substantius masculins acabats en –sc, -st, -xt, -ig poden fer el plural indistintament amb –s o amb –os. Ex: mol·luscs / mol·luscos; bosc – boscs / boscos, quist – quists / quistos, text – texts / textos (excepció: celest només celests), raig – raigs / rajos. � Hi ha termes que pel fet de ser plans o esdrúixols acabats en –s o algun monosíl·lab són de plural invariable. Ex: -es (atles, bòrees), -is (dermis, cutis, glacis, glotis), -us (humus, fetus, sinus), -s (bíceps, temps, tos, fons; excepció: pols-polsos). �

El nombre: el plural dels manlleus � Si el manlleu està adaptat al català, seguim les regles del català. A més a més de les regles anteriors ( estrès-estrès, tèlex-tèlexs), cal afegir: ◦ Si el manlleu acaba amb una vocal tònica que té una –n subjacent (el terme original acabava en -n, el plural acaba en –ns, talment com pa-pans. Ex: tampó-tampons ◦ Si acaba en una vocal tònica sense -n subjacent, fa el plural en -s. Ex: bisturí (fr) – bisturís; mosca tse-tse – mosques tse-tses. � Si no està adaptat al català: en quina llengua cal fer el plural? ◦ La tendència és fer el plural com en el català. Manlleus acabats en –s, -ss, -z, són invariables en plural (i també alguns llatinismes en –us). Ex: hertz-hertz, loess-loess, tesaurus-tesaurus � Manlleus acabats en –ch fan el plural en –s. Ex: mulch-mulchs (formació geològica). � Els manlleus no adaptats en forma de sintagmes travats procedents de l'anglès fan el plural afegint -s només al nucli del sintagma, que és el segon element: best-seller – best-sellers; flashback-flashsbacks; walkie-talkie – walkie-talkies. � Els manlleus d'introducció molt recent, o molt especialitzats, encara no s'han adaptat al català i, per tant, no s'hi apliquen les regulars de formació del plural (en algunes paraules hi ha vacil·lació entre el plural originari i el catalanitzat i en d'altres es fa servir el plural originari): liederlieds (plurals de lied), quanta-quàntums (plurals de quantum-quàntum). �

Derivació i composició Sufix –al: cal no abusar-ne o utilitzar-lo en el lloc d’un altre sufix (*perimetral perimètric). Sovint s’ha de recórrer a un Sprep (*estudis poblacionals per estudis de població). � Sufixos –oide i –oïdal: no s’han de confondre. El primer vol dir ‘en forma de. . . ’; el segon denota una relació de pertinença. � Sufixos –ment, -ció, -atge, -dura, -ància: usats per formar substantius que desingnen operacions tècniques amb sentit d’acció a partir de verbs (en català no és genuí el sufix –at amb aquest sentit: *assecat per assecatge, *apuntalat per apuntalament, *lubrificat per lubrificació, *soldat per soldadura). � Sufix –ejar: cal no abusar-ne ja que no sempre correspon al castellà –ear (*formatejar per formatar). Altres vegades és possible trobar dos verbs (un amb –ar i l’altre amb –ejar) que poden ser sinònims o tenir un significat diferents (millor blocar que bloquejar; millor sondar que sondejar). � El prefix culte trans- ha derivat en alguns casos en tras- o tra(transsepte, transsubstanciació, transmissió, trastorn, trasplantament, trametre). �

Composició culta � Els composts cultes o recomposts es formen combinant radicals llatins i grecs. Els podem classificar en: . [En general, en els termes d’origen grec convé donar preferència a la forma llatinitzada. ] ◦ ◦ � homogenis: els dos radicals pertanyen a la mateixa llengua: � grec: heliògraf (d’helios ‘sol’ i graf ‘escriure’ � llatí: reniforme (de ren, -is ‘ronyó’ i formis ‘que té forma de’ heterogenis: els dos radicals pertanyen a llengües diferents: � grec/llatí: baricentre (de bari ‘pes, pressió’ i centrum ‘centre’ � llatí/grec: radiografia (de radius ‘raig de llum’ i graf ‘escriure’ Molt sovint també s’usa l’anomenada composició mixta, que consisteix a combinar un radical culte (grec o llatí) amb un mot ja existent en la llengua actual: � audiofreqüència (del ll audire ‘escoltar’ i freqüència) � fluvioglacial (del ll fluvius ‘riu’ i glacial). En alguns casos, a causa de la diferent procedència del llatí o del grec, tenim quasisinònims els quals, emperò, sovint corresponen a ciències distintes � del grec hidro ‘aigua’ tenim hidròfug (química) / del llatí aqüi ‘aigua’ tenim aqüífug geologia) � del grec galacto ‘llet’ tenim galactòmetre / del llatí lacto ‘llet’ tenim lactodensímetre Els radicals poden tenir terminacions diferents per diversos factors: ◦ ◦ ◦ Vocal inflectiva –o– (normalment entre radicals grecs: adenograma, elateròmetre. . . ) / –i– (normalment entre radicals llatins: carnívor, longilini. . . ). La vocal –o– entre en concurrència amb la vocal –i– fins i tot quan tots dos formants són llatins (o si el segon és grec): altostrat, lactòmetre. . . De vegades coexisteixen les dues vocals: baro- i bari-: barograma, barisfera; neuro- i neuri-: neuroblast, neurilemma. El radical de vegades es pren del nominatiu i altres del genitiu: gin(o)- i gineco-: ginopici, ginecologia; mico- i micet(o)-: micologia, micetologia. [el més normal és agafar la forma del genitiu]

Composició culta � El llenguatge cientificotècnic ha incorporat una gran quantitat de termes llatins i, a través del llatí, també del grec. De fet els termes provinents del llatí o del grec incorporats recentment per via culta s’han de considerar manlleus. Els llatinismes es poden classificar de tres maneres, segons el grau d’adaptació a la llengua catalana: ◦ llatinismes estrictes, sense adaptació: anus, pubis, virus, abdomen, in vitro. . . ◦ llatinismes adaptats a l’ortografia catalana (accentuació): bíceps, còrtex, quàntum, càmbium, fèmur, delírium tremens. . . ◦ Llatinismes adaptats morfològicament (termes que acabaven en – um, -us, -on o catalanitzats modernament. � Forma única: australopitec, radi, estrat, ecotip. . . � Dualitat de formes, fenotip (fenotipus), genotip (genotipus), node (nodus), tètanus (tètan), estern (estèrnum), estratocúmulus (estratocúmul). . . [en general la forma principal és l’adaptada, excepte patologies mèdiques o noms de núvols] � De vegades, les dues formes s’han especialitzat en àrees diferents: � si (en general, cavitat): sins nasals, si carotidi. . . / sinus (matemàtiques). � fong ‘bolet’ (biologia) / fungus ‘tumor que té forma de fong’ (medicina)

Composició culta: l’accentuació En el català científic l’accentuació dels termes presenta alguns � problemes, ja que hi influeixen diversos factors: l’etimologia, l’analogia i la interferència d’altres llengües. � L’accentuació etimològica: l’accentuació dels termes derivats del grec o del llatí no es regeix per l’accent que presentava la paraula original, sinó per la quantitat de la penúltima síl·laba. ◦ Les paraules que en grec o en llatí tenen la penúltima síl·laba constituïda per una vocal llarga o per un diftong en català presenten aquesta síl·laba com a tònica. Per tant són mots plans: problema, dispnea. . . ◦ Els termes que en grec o llatí tenen la penúltima síl·laba amb una vocal breu, en català la síl·laba tònica és la precedent. Són esdrúixoles: gàmeta, dròsera. . . ◦ En el cas que els termes grecs o llatins estiguin formats per més d’un radical, cal fixar-se en la quantitat de la penúltima síl·laba del darrer component. : hectòmetre, hectolitre, hemadinamòmetre. . . � L’accentuació analògica: accentuar per causes sistemàtiques. , factors de sistematització a partir d’un terme que actua com a patró: ◦ Termes en -ó i que en llatí o grec acabaven en -on, en català són aguts: ió, electró, argó, criptó, neó, codó, virió. . . [però còlon, plàncton. . . ]

Composició culta: l’accentuació Termes amb accentuació problemàtica: � ◦ Sufix –cit (cèl·lula). Són plans (sufix àton): eritròcit, ovòcit (es: eritrocito, ovocito). ◦ Sufix –fit (vegetal). Són plans (sufix àton): tel·lòfit, epífit (es: telofito, epifito) ◦ Sufix –lit (pedra). Són plans (sufix àton): otòlit, metabòlit (es: otolito, metabolito) ◦ Sufix –ol. Són plans , ja que el sufix és àton: alvèol, nuclèol (es: alveolo, nucleolo). ◦ Sufix –sfera. Són plans (sufix tònic): estratosfera, biosfera. ◦ Sufix –stat (equilibri). Són plans (sufix àton): termòstat, aeròstat (es: termostato). ◦ Sufix –clasi (fisura). Són esdrúixols (sufix àton): plegiòclasi, litòclasi (es: plegioclasa, litoclasa). ◦ Sufix –lisi (dissolució). Són esdrúixols (sufix àton): electròlisi, hidròlisi (es: doble forma). ◦ Sufix –ode (camí). Són esdrúixols (sufix àton): díode, període (es: diodo, periodo). ◦ Sufix –spora (llavor). Són esdrúixols (sufix àton): endòspora, zoospora (es: doble forma). ◦ Sufix –stasi (posició). Són esdrúixols (sufix àton): homeòstasi, diàstasi (es: doble forma). ◦ Sufix –scòpia (mirar). Són esdrúixols /sufix tònic): radioscòpia, microscòpia. ◦ Sufix –plegia (paràlisi): Són plans (sufix tònic): tetraplegia, glossoplegia.

Construccions incorrectes amb valor causal (*D’aquí es dedueix D’això es dedueix). � Anar + a + inf. És correcta quan expressa moviment; en altres casos cal usar un futur (*Vaig a explicar els àcids greixos Ara explicaré els àcids greixos). � *Arrel de Arran de � *Donat que Atès que � *Doncs amb valor causal (*L’observació era dificultosa doncs el microscopi no era adequat). Cal substituir-lo per ja que o perquè. � *En quant a Quant a, Pel que fa a � Alerta a distingir bé Perquè, per a què � *Tals com ara (Els medis carstificats es donen en roques tals com [com ara] les calcàries, les dolomies i els guixos. ) � *Tenir que haver de � *D’aquí

Observacions sobre lèxic � � � Adreça / direcció Adsorbir (= adherir els àtoms o les molècules d’un material sobre la superfície d’un altre) / absorbir (= penetrar una substància en el si d’una altra al nivell molecular) Alçada / alçària / altura (Tots tres fan referència a la distància vertical, però des de punts de vista diferents. L’altura és la distància vertical entre un punt qualsevol a la superfície de la terra; l’alçària i l’alçada són la dimensió d’un cos en direcció vertical, però la segona només s’aplica a éssers vius: L’avió vola a una gran altura; L’edifici té 20 m d’alçària; L’alçada mitjana de la població) Amidar / mesurar / *medir (El darrer és un castellanisme = prendre mides, amidar, mesurar: els dos primers s’usen per a mesures de longitud i necessiten un subjecte agentiu –El palera amida la longitud de la paret vs. *La hipotenusa amida 3 cm– (en aquest darrer cas és millor usar fer); el segon s’usa per a mesures de capacitat). *Amortiguar / amortir Capacitat (= quantitat màxima que pot transportar o emmagatzemar un cos) / volum (= grandor d’una porció limitada del cos).

Observacions sobre lèxic � � � Compondre (= formar un tot reunint o combinant diversos elements; participi = compost) / composar (= imposar arbitràriament una contribució) Condicionat / *acondicionat Dependent (= adj = que depèn d’algú o d’alguna cosa) / depenent (= verb) El·lipse / el·lipsi (= supressió d’un fragment) Espacial / *espaial Fita (mat = nombre, més petit o més gran, d’un conjunt de nombres) / cota (top = nombre que indica l’altitud ‘un punt) Fluix (= vessament d’un líquid) / flux (= moviment incessant) Full (de paper) / fulla (d’arbre) Major que / més gran que (preferible perquè major com a comparatiu es fa servir molt poques vegades: major d’edat) Mitjà (allò que serveix per a arribar a un fi) / medi (substància a través de la qual obra una força; element o substància que envolta una cosa) Mig (= adj = la meitat d’un tot) / mitjà – mitjana (= adj = igualment lluny dels dos extrems [però intermedi i no *intermitjà o *intermig]): mig metre, mitja esfera, valor mitjà, a mitjà termini

Observacions sobre lèxic � � � � Mitjana / mediana Mitjana / *promig Número (= el lloc que una persona o cosa ocupa en una sèrie numerada) / nombre (en els altres casos) Nus (nus de carreteres, nus ferroviari; i punt on s’ajunten dues branques d’un circuit elèctric complex) / node (en astronomia, en física del moviment i en geometria) [en informàtica són sinònims] Pla (= terreny planer o superfície plana) / planell (= lloc pla però elevat) / plànol (= representació gràfica) Posada / posta (incorrecte en el sentit d’acció de posar) Precisar ≠ ser necessari (per tant *és precís) Recolzar / donar suport / *apoiar Reflectir / *reflexar Senyalar (= fer un senyal) / assenyalar (= indicar, fer veure) *Tamany / dimensió, grandària, mida Trametre (= enviar) / transmetre (= transferir o conduir) Calculau el valor / *trobau el valor Ultraviolat / *ultravioleta Variància / *variança (estadística)

L’article � En les enumeracions, si els substantius designen elements diferents (és a dir, quan el segon no és l'explicació del primer o no designa la mateixa cosa), es posa article davant de cada substantiu o no se'n posa cap. ◦ S'estudiaven a fons les lleis, els costums, el dret. � � � Davant els dies de la setmana es posa article quan fan de substantiu, però no pas quan fan d'adverbi: El diumenge fa excursions; Diumenge vendrà. No es posa article davant d'infinitiu amb valor verbal. No es posa article davant de numerals cardinals referits a una quantitat no coneguda anteriorment en expressions numèriques de temps (anys, mesos, etc. ), d'espai i gradació (metres, graus, etc. ), de preus, estadístiques, etc. : La seva àvia va morir a noranta-dos anys; Va arribar a setanta-cinc quilòmetres per hora. Davant de numerals amb sentit de totalitat, si s'han esmentat abans els termes que aquests numerals determinen i si no porten altres determinants, es fa servir tots/totes i no pas l'article. : Tots dos reis van. . . S'ha d'evitar l'abús de demostratius en comptes d'articles, que són molt més usuals. Això a part, s'ha de tenir en compte que els demostratius impliquen proximitat o llunyania, mentre que l'article és més neutre.

Lo neutre �Valor abstracte �Valor intensiu ◦ En aquest cas, la construcció en català es fa amb el, la, allò, això, el que, la cosa que, convertint l'adjectiu en substantiu o recorrent a altres construccions (la construcció article + adjectiu no és gaire genuïna). ◦ Amb valor intensiu, la construcció correcta en català és amb com més, tan com, com [. . . ] de, tan que, tant com, que. �Modismes ◦ Aquí no hi ha norma general: cada un es fa a la seva manera (a lo loco = a la babalà; a lo mejor = a la millor / si molt convé; por lo tanto = per tant)

Possessius � S'ha d'evitar l'abús de possessius; a vegades simplement s'han d'eliminar, a vegades s'han de substituir per una oració de relatiu o per un pronom personal i a vegades s'ha de canviar l'estructura de la frase. Malgrat això, no s'han d'eliminar si són necessaris per a entendre la frase. ◦ A partir d'avui, la biblioteca comença els horaris normals [i no pas els seus horaris]. ◦. . . del material didàctic concret de l'assignatura i del material que hi ha / hi va associat [i no pas seu material associat]. ◦ Ens mostra les possibilitats que té la xarxa per a conèixer bé la llengua i millorar-ne l'ús [i no pas millorar el seu ús].

Demostratius / pronoms � S'han d'evitar els pronoms aquest / aquesta / aquests / aquestes o aquell / aquella / aquells / aquelles sempre que no siguin necessaris. ◦ No es parlarà de costos ni de si són fonamentals per a la fixació [i no pas aquests són]. � S'ha d'evitar de fer servir el pronom fort de tercera persona (ell / ella / ells / elles) per a coses sempre que es pugui. ◦ Ens referim al màrqueting, concretament a l'aplicació integral i estratègica que se'n faci [i no pas es faci d'ell]. Com que el pronom si és reflexiu, la combinació entre si, igual que entre mi, té un sentit reflexiu; quan és recíproc, es fa amb el pronom ell/a: entre ells, entre elles. � S'ha d'anar amb compte a no eliminar els pronoms adverbials (en, hi) quan són necessaris i a no abusar-ne, incorreccions massa freqüents actualment. � Igualment, no s'ha d'eliminar el pronom neutre ho quan hi ha l'indefinit tot ni utilitzar-lo redundantment després de com segons el sentit que tingui. �

Pronoms relatius � Que ◦ ◦ � Què ◦ � ◦ En oracions adjectives: funcions que demanen preposició. Es pot substituir amb el/la qual, els/les quals. No va precedit d'article i només serveix per a persones. En oracions substantives pot anar precedit d'article o demostratiu. El qual ◦ ◦ � En oracions adjectives: funcions que demanen preposició. Es pot substituir amb el/la qual, els/les quals. No va precedit d'article i només serveix per a coses. Qui ◦ � En oracions adjectives: subjecte, complement directe i complement circumstancial de temps; sense preposició. En oracions substantives: subjecte i compl. directe, precedit d'article, això o allò (neutre, doncs). Pot substituir que en oracions explicatives. Pot substituir sempre què i qui. Acompanyat de cosa (la qual cosa), fa de relatiu neutre, substitut de tota una oració, equivalent a cosa que. En aquest cas no és correcte el que. Precedit de la preposició de, fa de relatiu possessiu, que es posposa a la cosa posseïda. On ◦ Complement circumstancial de lloc. Expressa lloc real.

Verbs � � � � � És admissible interrogatiu (o relatiu) + inf (si és personal i amb el mateix subjecte: No sap com fer-ho). És inadmissible si el subjecte no és clar (*Cal saber per on passar Cal saber per on es passa). No són admissibles construccions de + inf amb valor condicional, i ser de + inf en el sentit de ‘caldre’, ‘haver de’ El verb haver-hi no canvi de nombre. Ser (presència /qualitats permanents i transitòries d’inanimats i permanents d’animats) / estar (significat de durada). Ha de quedar reflectit el tipus diferent de complements d'alguns verbs coordinats, sense que l'expressió resulti forçada: Us animem a gaudir dels diversos espais i serveis que us ofereix la nostra pàgina web i a participarhi. La perífrasi estar + gerundi vol dir reiteració o acció duradora, estat, i no pas verb en present i prou, com ara es fa sovint incorrectament per influència de l'anglès (*El món està canviant). No són correctes les perífrasis venir + gerundi (per a expressar durada) o venir + participi. El gerundi és incorrecte quan indica una acció posterior a la del verb principal, tant si expressa coordinació com si expressa conseqüència o finalitat, cas en què no es pot anteposar la frase de gerundi sense que canviï el significat. També quan fa d’adjectiu d’un nom. S'ha de substituir la construcció incorrecta tot i + gerundi per gerundi + i tot o tot i + infinitiu.

Adverbis Quan hi ha més d'un adverbi en -ment, es poden deixar tots sencers o suprimir el sufix de tots llevat del primer, que ha de ser sencer. De totes maneres, la supressió del sufix -ment es fa en escrits més formals. � Els adverbis bé i malament prenen les formes ben i mal, respectivament, quan precedeixen el mot que modifiquen. � Amb les partícules mai, res, ningú, enlloc, tampoc, cap, gens (i les expressions en ma vida, en sa vida, ni un, ni l'una ni l'altra, etc. ), si són en frase negativa, es posa l'adverbi no, ja que aquestes partícules per elles mateixes no tenen sentit negatiu. � Amb els adverbis de dubte (potser, tal vegada, probablement, etc. ) el verb ha d'anar en indicatiu i no pas en subjuntiu: *Tal vegada s’equivoqui. � S'han de fer servir les formes genuïnes d'adverbis o expressions adverbials (dret, a poc, de mica en mica, com a màxim o a tot estirar, per força, de cara enlaire, a vegades, etc. ) en comptes de les que són calcades incorrectament del castellà. �

Preposicions � Pel que fa a les preposicions a, amb, de i en, soles o com a final d'una locució, s'ha de tenir en compte que la segona i la quarta no poden anar davant d'infinitiu i, per tant, es canvien per les que sí que hi poden anar (a i de, segons el verb) i que totes quatre cauen davant la conjunció que (a vegades, però, s'ha de posar un mot que no hi desdigui pel significat entre la preposició i la conjunció per a evitar una construcció estranya o forçada). ◦ Tenim molt d'interès a complir els nostres compromisos [i no pas en complir]. ◦ No hi ha manera que funcioni [i no pas de que]. � El complement directe va sense preposició introductòria a, fora que sigui un pronom fort, les expressions recíproques l'un a l'altre, etc. o que hi hagi possibilitat de confusió. ◦ S'han de tenir en compte els conceptes generals que afecten la gestió de l'empresa [i no pas a la gestió]. ◦ El professor informa els estudiants de la difusió d'un manifest [i no pas als estudiants]. � Els complements verbals s'han d'introduir amb la preposició correcta i no fer-ne servir una per una altra (contribuir a, participar en, escapar-se de).

Preposicions � � � S'han d'introduir amb la preposició de, i no pas a, certs complements regits, que per influència del castellà se solen construir malament (avió de reacció, contradictori de, diferent de, fer cas de, fer esment de, olor de, pudor de, rebuig de, repàs de, treure profit de, vestit de ratlles, etc. ). No s'ha d'eliminar el de partitiu davant els adjectius determinatius o especificatius que van després d'un quantitatiu, un numeral o un indefinit de sentit partitiu (Han arribat dos paquets embolicats i un de desembolicat). Amb els mitjans de locomoció o vehicles es fa servir la preposició amb, perquè s'agafen com a mitjans o instruments, en concurrència amb en o a. S'han de fer servir correctament les preposicions per ('lloc de pas, temps durant, causa, motiu, autor de l'acció, instrument, mitjà, manera', etc. ) i per a ('destinació, objecte, finalitat, direcció, termini fix referit al futur, opinió', etc. ). També davant d'infinitiu s'han de diferenciar per ('causa, finalitat i causa alhora, acció que s'espera però que encara no s'ha realitzat, circumstància de manera', etc. ) i per a ('destinació, finalitat sola, condició, conseqüència, fet posterior', etc. ) mentre l'autoritat acadèmica no canviï la normativa. Per a introduir expressions de lloc (situació o direcció), en principi es fa servir a per a llocs reals, físics, i en per a llocs figurats (textos, documents o publicacions; reunions, assemblees o trobades; opinions; entitats, institucions o empreses; topònims utilitzats amb valor històric, social o temporal), malgrat que a vegades la preposició a predomina també per als llocs figurats i malgrat que davant els indefinits un/a, algun/a i els demostratius aquest/a, aquell/a, singular o plural, es posa la preposició en encara que indiqui lloc real.

Preposicions � Per a introduir expressions de temps, cal tenir en compte els criteris següents: ◦ ◦ ◦ � S'han de fer servir les preposicions o locucions prepositives precises, genuïnes i correctes. ◦ � En principi es fa servir a en sentit puntual, és a dir, per a indicar parts del dia, mesos [els mesos també poden anar precedits per la preposició per], estacions de l'any [per a les festes es fa servir per: per Pasqua] (Vindran a les cinc, a la tarda, al (mes de) gener, a l'estiu) i per a expressar terme final (Arribaran a fi de mes; d'aquí a tres setmanes), i en en sentit duratiu (Ho faré en una setmana; en els darrers mesos). Ara bé, es fa servir en en sentit puntual davant de substantius, qualificatius, demostratius, indefinits, numerals (En dies així tot surt al revés; En plena primavera; En aquell temps) i davant d'infinitiu en oracions temporals (En entrar al despatx el va trobar). S'elideix la preposició quan s'indica un temps concret, determinat, és a dir, quan el substantiu indicador de temps és precedit per article indefinit o demostratiu, o té algun complement (excepte els segles, que vam amb a). S'han de fer servir les correctes sota i a causa de i no les incorrectes baix i degut a. Cal parar atenció a l'ús de les preposicions que introdueixen complements d'adjectius o substantius indicadors d'estudis, carreres, títols, especialitats, etc. Com a criteri general, es pot dir que quan es fa referència a l'estudi s'utilitza la preposició de per a introduir el complement (Fa el Màster de Formació del Professorat) i quan es fa referència a la persona, la preposició en (fora d'enginyer/a, en què s'utilitza de: És llicenciat en Ciències de la Terra; És enginyer de Telecomunicacions).

Conjuncions S'ha de distingir la conjunció adversativa sinó de si no (conjunció condicional + adverbi de negació). � La conjunció doncs és il·lativa o continuativa; no té mai valor causal i, per tant, no s'ha de confondre amb perquè, puix (que) o ja que. � És incorrecte ometre la conjunció completiva que, que no s'ha de confondre amb els relatius que ni què, els quals substitueixen un element anterior, mentre que la conjunció es limita a introduir una frase, sense substituir cap element esmentat abans. � ◦ Demanem que llegiu la proposta [i no pas Demanen llegiu] Per tal d'evitar confusions, val més reservar la locució conjuntiva així com per al sentit modal ('de la mateixa manera que', 'igual que') i no pas per al copulatiu (‘i també’). � No existeix la conjunció *peraquè, sinó que ha de ser perquè, que és final (el verb de la frase va en subjuntiu) i causal (el verb va en indicatiu). � La locució conjuntiva tot i que s'ha de fer servir amb el verb en indicatiu. Amb el verb en subjuntiu s'han d'utilitzar altres locucions equivalents (‘encara que, malgrat que’). �