Fontica 1 Fontica So i fonema 2 La

Fonètica 1. Fonètica. So i fonema 2. La producció d’un so. L’aparell fonador 3. Els trets distintius 4. Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte 5. El sistema vocàlic 6. Fenòmens de contacte vocàlic

Fonètica. AFI. So i fonema Un fonema és la representació mínima sense significat en una oració (/n/, /b/. . . ), i el so és la representació física d’aquests fonemes ([n], [b]. . . ). noia i sang comparteixen el fonema /n/ però el so d’ambdós no és el mateix, ja que el primer so correspon a una nasal alveolar sonora i la segona és una nasal velar (o velaritzada) sonora: [n] i [ŋ]. Així, diem que aquests dos sons són al·lòfons d’un mateix fonema /n/ La disciplina lingüística que estudia la naturalesa, característiques i producció sonora dels fonemes és la fonètica. Per tal de sistematitzar tots els sons de totes llengües s’establi l’AFI (Alfabet fonètic internacional)

La producció d’un so. L’aparell fonador el comprenen tots aquells òrgans que intervenen en la producció d’un so. És a dir, pulmons, laringe, faringe, glotis, epiglotis, úvula, cavitat bucal i nasal. . . La producció d’un so comença quan inspirem (a voltes inconscientment) i l’aire s’acumula als pulmons. Tot seguit, per la tràquea, l’aire es troba un dels tres elements que definiran el so: la glotis (les cordes vocals); després de la glotis, l’aire segueix pujant fins trobar-se l’úvula (que en determinarà la nasalitat o oralitat) i finalment, dins la cavitat bucal, la resta d’elements (llengua, alvèols, dents, llavis. . . ) n’acabaran de definir les propietats.

La producció d’un so. L’aparell fonador

Els trets distintius Un tret distintiu és aquella propietat o característica que defineix un so. Nosaltres n’estudiarem tres: la sonoritat, el mode i el punt d’articulació. 1. La sonoritat: el fet que un so sigui sord o sonor depèn dels músculs membranosos (cordes vocals) que es troben a la glotis. Quan l’aire surt espirat dels pulmons i es troba les cordes vocals relaxades, es produeix un so sord; però quan es troba les cordes vocals tenses, l’aire vibra i es produeix un so sonor.

Els trets distintius 2. El mode d’articulació: S’acostuma a relacionar amb l’obertura que adopten els òrgans de fonació en un punt determinat de la boca a l’hora de produir un so. Per entendre-ho millor, “és la manera com surt l’aire per la cavitat bucal a l’hora de produir un so”. En tenim 7: 2. 1. Oclusiu: es produeix un tancament (oclusió) de la sortida de l’aire 2. 2. Fricatiu: l’aire passa fregant a causa de l’estretor entre els òrgans. Fricció 2. 3. Aproximant: es produeix un acostament de dos òrgans articuladors menor del que es produeix en els fricatius i menor que en el dels oclusius. En tenim de vocals i de consonants 2. 4. Africat: el so es produeix en dues fases, una oclusió més una fricció. Es considera un sol so. 2. 5. Lateral: l’aire surt pels laterals de la llengua 2. 6. Vibrant: es fa vibrar l’àpex de la llengua 2. 7. Nasal: l’úvula es relaxa i permet l’entrada de part de l’aire.

Els trets distintius 2. El punt d’articulació és el punt/espai de contacte entre els òrgans que intervenen en el procés de fonació. És el lloc on el canal d’aire es troba amb un obstacle i es produeix el so. Hi ha sis punts d’articulació: 2. 1. Bilabials: actuen els dos llavis 2. 2. Labiodentals: les dents incisives i el llavi superior 2. 3. Dentals: contacte de l’àpex de la llengua amb les dents 2. 4. Alveolars: àpex de la llengua en contacte amb els alvèols 2. 5. Palatals: contacte de la llengua amb el paladar 2. 6. Velar: retrocés de la llengua en direcció al vel del paladar, o úvula.

Els trets distintius Cavitat nasal Paladar Úvula Llavis Llengua Alvèols Paladar Epiglotis (cordes vocals)

Els trets distintius aproximants Nota: quan surten dues consonants en un mateix quadre, la de més a la dreta és la sonora i la de l’esquerra la sorda

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte Quan parlem o pronunciem un discurs en una conversa espontània, els sons emesos en el discurs experimenten una certa alteració. Aquesta alteració és el que anomenen fenòmens de contacte consonàntic. Així doncs, per tal de transcriure el so correctament haurem de para atenció al context fònic que envolta el so en qüestió. La fonètica sintàctica és la disciplina que s’encarrega d’estudiar aquestes alteracions. Els principals fenòmens de contacte consonàntics són: 1. Emmudiment 2. Sensibilització 3. Ensordiment / sonorització 4. Assimilació (consonàntics) 5. Geminació

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte Emmudiment És quan certes consonants deixen de pronunciar-se segons la posició que ocupen en la paraula o sintagma. Això passa a final de mot en consonants oclusives (penitent) i vibrants (carrer) Així doncs, veiem com aquestes oclusives i vibrants emmudeixen a final de mot. Quan? Les oclusives són mudes quan van darrere de nasal i les vibrants en diversos més contexts (en els infinitius, certes terminacions i sufixos. . . ). Val a dir que la consonant es recupera en els derivats o en la flexió Altres tipus d’emmudiments són les esses de certs plurals, en el demostratiu masculí (aquest)

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte Sensibilització És el fenomen contrari a l’emmudiment: articular certes consonants que en contextos similars serien mudes. 1. _t de vint i cent seguida de vocals: cent anys [t] / vint daus [ ] 2. _t de sant + nom començat per vocal Sant Antoni [t] / Sant Cosme [ ] 3. la _t dels gerundis i la _r dels infinitius seguit de pronom feble Amagant-ho [t] / cantar-la [r] 4. la _b final d’amb i la _s d’aquest se sensibilitzen quan segueix qualsevol mot començat per vocal: amb algú [b] / aquest humà [s]

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte Ensordiment/sonorització Les consonants oclusives sonores s’ensordeixen a final de mot (absolut #), després d’una pausa o si els segueix una consonant sorda: club: la b final s’ensordeix [p] fred: la d final s’ensordeix [t] mag: la g final s’ensordeix [k] Això també passa amb les fricatives: gas o mareig: s’ensordeixen les dues fricatives (la segona és africada)

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte El fet “contrari” a l’ensordiment és la sonorització; és a dir, fer sonores certes oclusives i fricatives seguides de consonant i també de vocal en el cas de les fricatives: peix amarg: el dígraf “ix” se sonoritza perquè va seguit d’un so vocàlic foc d’estiu: la consonant “c” se sonoritza perquè va seguida de so sonor els amics: la fricativa se sonoritza perquè va seguida d’una vocal COMPTE! Les oclusives no se sonoritzen quan les segueix un so vocàlic cop al cap: la primera p no se sonoritza. . . La segona tampoc

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte Assimilacions Quan parlem d’assimilacions parlem d’influències; és a dir, segons el context en el qual es troba certa consonant, rep influències d’altres consonants tot adquirint o assimilant la sonoritat (de fet ja ho hem donat: sonorització i ensordiment) i el punt o el mode d’articulació: Assimilació sonoritat: dissabte: la b esdevé sorda perquè assimila aquest tret de la dental sorda. De fet, és una assimilació de sonoritat o ensordiment (en aquest cas. . . ) Assimilació de punt d’articulació. Això passa sobretot en les nasals, de fet, la nasal labiodental i la velar ja són assimilacions. Són labiodentalitzacions i velaritzacions. En Pau: aquesta nasal alveolar esdevé bilabial per assimilació a la bilabial que la segueix [m]. Aquesta assimilació s’anomena bilabialització. Enmig: passa exactament el mateix [m]

Els sons consonàntics. Fenòmens de contacte Geminacions Geminar vol dir “doblar”, però cal tenir en compte que aquesta geminació se simplifica en el llenguatge col·loquial (i de l’estàndard). Del que estem parlant però no és de les geminacions gràfiques sinó de les fonètiques que sovint no són visibles gràficament perquè no deixen de ser assimilacions en el punt i mode d’articulació. Parlem sobretot dels grups gràfics –bl- i –gl- precedits de vocal tònica: ametlla: l’oclusiva dental sorda s’assimila a la lateral palatal en el punt i en el mode i s’esdevenen dues laterals palatals. segle: l’oclusiva velar sonora es “dobla”, aquí no hi ha cap tipus d’assimilació, perquè la lateral no pateix cap canvi. setmana: l’oclusiva dental sorda assimila tots els trets distintius bilabials sonores.

Els sistema vocàlic. El sistema vocàlic del català és més “fàcil” que el consonàntic, ja que partim de la seguretat que totes les vocals són sonores. Per tant, a l’hora de caracteritzar-les, ens haurem de fixar tan sols en el grau d’obertura que fem quan les articulem i el punt (lloc) d’articulació. Tenim dos sistemes vocàlics: tònic (7 sons al Principat i 8 a les Balears) i àton (3 sons a l’oriental) Palatals/anteriors Centrals Velars/posteriors i u e З ә a o כ Tancades Semitancades Semiobertes Obertes

Els sistema vocàlic. VOCALISME ÀTON i TÒNIC Abans de res, cal respectar el fenomen de la neutralització que s’esdevé en el vocalisme àton del nostre dialecte sudoriental. D’aquesta manera, el sistema vocàlic àton és compost de 3 sons, ja que tota a o e en posició àtona esdevé neutre, i tota o o u àtona esdevé [u]. Així mateix, el sistema vocàlic tònic del català és compost de 7 sons (8 si hi incloem el dialecte Balear): casa: és una vocal central oberta [a] vespre: és una vocal palatal/anterior semitancada [e] interès: és una vocal palatal/anterior semioberta [З] illa: és una vocal palatal/anterior tancada [i] cosa: és una vocal velar/posterior semioberta [ ]כ segon: és una vocal velar/posterior semitancada [o] ungla: és una vocal velar/posterior tancada [u] -----cadena: és una vocal central semioberta “balear” [ә]

Fenòmens de contacte vocàlic intern i extern. FENÒMENS DE CONTACTE DINS D’UN MATEIX MOT En tenim de quatre tipus: 1. Diftongs creixents: quatre, iogurt, deia. . . 2. Diftongs decreixents: aigua, euga, ou. . . 3. Triftongs (DC+DD): fèieu, guaitar 4. Hiat: peüc, obeïa. . . Compte: distància no és cap hiat, simplement són dues vocals en contacte. . . FENÒMENS DE CONTACTE EN MOTS CONSECUTIUS En tenim de dos tipus: 1. Sinalefa: també conegut com a diftong sintàctic. No deixen de ser diftongs (creixents i/o decreixents) entre el final d’un mot i l’inici d’un altre. mà industrial (DD) // rei elegant (DC) 2. Elisió: és la desaparició d’una de les dues vocals en contacte. Quan són dos sons iguals en desapareix un, i quan no, en desapareix el neutre. una agenda // quina hora

Al·lofonia de les consonants Les vibrants són la bategant [ɾ] i la vibrant [r]. Són alveolars i sonores. La diferència està en els impactes de l’àpex de la llengua amb els alvèols: la bategant és d’un impacte mentre que la vibrant és de més d’un impacte. Al·lofonia: -Vibrant: entre vocals “carro”. A principi de mot absolut “roca”. En posició de síl·laba travada, la bategant pot esdevenir vibrant “Carles” -Bategant: entre vocals “cara”. Grups consonàntics inicials de síl·laba “brou”, “groc”. (*) Ensordiment: algunes vibrants finals poden ensordir “canta(r)”

Les nasals Tenim sons nasals quan l’úvula està separada de la paret faríngia. -Nasal labiodental: quan darrera d’aquesta hi ha un so labiodental [f] o [v], com a “a[ɱ]fora”. -Nasal velar: el postdors de la llengua impacte amb el vel del paladar. Després d’ella produïm un so velar, com a “e[Ŋ]cara”. -Nasal palatal: el dors de la llengua impacta contra el paladar, com en el mot “ca[ɲ]ya”. Al·lofonia: /m/ té dos al·lòfons: la bilabial nasal sonora (“ca[m]a”) i la labiodental nasal sonora (“a[ɱ]fora”). /n/ té: 1) la nasal bilabial sonora quan N+ P, B “ca[m]vi”. 2) la nasal labiodental sonora quan N+ F, V “co[ɱ]fits”. 3) nasal alveolar “mo[n]a”. 4) nasal velar quan N+ [k] o [g] com en el mot “e[Ŋ]cara” / ny / té una representació: la nasal palatal a “ca[ɲ]ya”.

Les oclusives Són aquelles que presenten un contacte d’òrgans que barra momentàniament la sortida de l’aire, que es desfà sobtadament, provocant un efecte auditiu d’una explosió. Acústicament, són un buit energètic. L’únic que sentim d’una oclusiva és quan es desfà el contacte, o sigui, l’explosió. N’hi ha de tres tipus: Bilabial: sorda [p] sonora [b] Dental: sorda [t] sonora [d] Velar: sorda [k] sonora [g]

Les aproximants Terme que prové de l’anglès i se li contraposa el terme d’espirant, que vindria a significar el mateix. En català, hi ha tres sons aproximants: El mode d’articulació encara avui trobem que aquests sons són catalogats com africats, i en castellà també, quan no ho són. Els sons aproximants són aquells sons que presenten un grau d’obertura, una aproximació entre els òrgans que hi participen, no prou gran com per produir la sensació auditiva de fregament de l’aire quan els travessa. Segons l’AFI, els sons aproximants, en català són: Bilabial [ ] Dental [ ] Velar [ ]

AL·LOFONIA DE LES OCLUSIVES I LES APROXIMANTS: Contextos: /b/ - [b] : 1) en posició inicial (“bé” “vi”); 2) en contacte amb una oclusiva (“ad[b]ertir”); 3) en contacte amb nasals (“tam[b]é”). - [ ] : 1) en la resta dels casos, entre vocals generalment o amb una bategant. - [p] : 1) en posició final absoluta (“tu[p]”) /g/ -[g] : 1) en posició inicial (“[g]at”); 2) en contacte amb oclusives (“ami[g]dala); 2) en contacte amb nasals (“di[g]ne”). -[ ] : amb la resta de casos, generalment entre vocals o en contacte amb una bategant. -[k] : en posició final absoluta (“càsti[k]”)

/d/ -[d] : 1) en posició inicial absoluta (“[d]it”); 2) en contacte amb oclusives (“ab[d]icar”); 3) en contacte amb nasals (“ven[d]re”); 4) en contacte amb laterals (“fal[d]a”). -[ ] : en la resta dels casos, generalment entre vocals o en contacte amb una bategant. -[t] : en posició final absoluta (“ràpi[t]”)

Les fricatives Són consonants fricatives aquelles en què l’aproximació dels òrgans que hi intervenen produeixen la sensació auditiva de fregament de l’aire quan hi passa. Aquesta aproximació es completa ara amb les aproximants, de manera que si la zona articulatòria és bilabial, dental o velar en resultarà una aproximant, i si la zona articulatòria és labiodental, alveolar o prepalatal en resultarà una fricativa. Les labiodentals: [f] : no hi ha sonoritat (és sorda), i l’aire puja cap a dalt, i quan surt de la faringe, es troba l’úvula adherida a la paret faríngia. En la cavitat bucal no hi ha contacte d’òrgans, però els òrgans de les dents de dalt i els llavis de baix estan en aproximació, i per tant és labiodental. [v] : l’únic que variarà serà la sonoritat. Aquesta és sonora.

Les alveolars: [s] : És sorda, oral i hi ha una aproximació de l’àpex de la llengua i els alvèols. [z] : És sonora, oral i l’aproximació és la mateixa. Al·lofonia de les fricatives alveolars: [ s ] : 1) “s” : - a principi de mot (“[s]ac”). - quan no està entre vocals - a final de mot (“ca[s]”) - increments que la transformen en sonora: trans-, dins- i fons 2) “ss” : posició intervocàlica (“ca[s]ola”). 3) “c” i “ç” : “feli[s]”. 4) “sc” : “pi[s]ina”. 5) “s” (intervocàlica sorda en compostos): “contra[s]entit”.

[ z ] : 1) “s” : intervocàlica, excepte els casos dels 2) “z” : - posició absoluta (“[z]ero”) - intervocàlica (“ama[z]ona”) - postònica (“pin[z]ell”) Les prepalatals: compostos. [ ] : dos òrgans en aproximació, el dors de la llengua i el prepalatal. És sorda. [ʒ] : el mateix moviment articulatori, però aquesta és sonora. (*) [ ] pot segregar una iod “ix” = caixa [kái ], aquesta “i” crea un diftong decreixent i s’ha de marcar amb el diacrític.

Les africades Són articulacions compostes amb un període oclusiu i un de fricatiu. Perquè realment ho sigui, els dos períodes han de ser homorgànics: un mateix lloc d’articulació. Dos tipus d’africades: Les alveolars: [ ts ] : un contacte en l’àpex de la llengua amb els alvèols seguit d’una aproximació del mateix àpex amb els mateixos alvèols. [ dz ] : el mateix gest articulatori, però aquesta és sonora. Les prepalatals: [ t ] : contacte del dors de la llengua amb el prepalatal seguit d’una aproximació dels mateixos òrgans. [ dʒ ] : el mateix gest articulatori, però aquesta és sonora.