Miquel Mart i Pol Ja fa 10 anys

Miquel Martí i Pol Ja fa 10 anys que ens va deixar…

Penso , dic, faig Penso que rés no és en va; que res d'allò que dic ni d'allò que faig no es perd, si en el joc hi arrisco tot el que tinc, sense temor de perdre. Dic ben poca cosa. Que ja ha arribat el temps d'alçar-nos i sortir a ple carrer i acollir tota la gent com a germans. Faig tot el que puc per adaptar-me al ritme de tots el que conec, un per un i amb esforç, perquè la meva veu els sigui com un indret comú, com una taula.

Sempre que a casa fan flam, quin reclam!, pels llepafils i pels altres és un ham. Quan el porten a la taula gronxa el plat i li claves la cullera de bon grat. Avis i nens l’ aprecien i és ben clar, perquè pel flam no fa falta mastegar.

Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund perquè la mort m’arreplegui dempeus, reptador, temerari. Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix. Quiti de mots, em bastarà l’alè per afirmar una presència d’estricte vegetal. L’ossada que em sustenta s’endurirà fins a esdevenir roca i clamaré, amb els ulls esbatanats, contra els temps venidors i llur insaciable corruptela. Alliberat de tota turpitud, sense seguici d’ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrere.

Deserta el fosc, i que et sigui la pena com un espai secret de tu mateix des d'on tot és insòlitament digne. (. . . ) Així el dolor no crema ni resseca i en el silenci hi trobes l'harmonia que semblava trencada ja per sempre. Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

Si parlo dels teus ulls em fan ressò cadiretes de boga i un ponent de coloms. Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca. Si parlo dels teus llavis em fan ressò profundíssimes coves i ritmes de peresa. Els teus llavis, tan pròxims com la nit. Si parlo dels teus cabells em fan ressò platges desconegudes i quietuds d'església. Els teus cabells, com l'escuma del vent. Si parlo de les teves mans em fan ressò melicotons suavíssims i olor de roba antiga. Les teves mans, tan lleus com un sospir. Si parlo del teu cos, del teu cos que he estimat, només em fa ressò la meva veu, i llavors tanco avarament els ulls i em dic, per a mi sol, el secret dels camins que he seguit lentament a través del teu cos tan càlid com la llum, tan dens com el silenci.

On el passat perdura és en les coses que veiem cada dia, que tenim per nostres i no ho són; no en els records, cera tova que els anys sovint deformen. La tarda, doncs, és un passat que visc ara mateix: arbres llunyans, les cases on no he entrat mai, rostolls d'un groc intens, pedres grises i, al fons, el blau immòbil de les muntanyes. Tot plegat, què em diu que no sàpiga ja? Viure és aprendre's part dedins d'un mateix, mentre observem com en la placidesa de les coses se'ns apaivaguen els sentits i ens creixen arrels que convertim, a poc i sense esforç, en un passat riquíssim.

Uns dies passen més lentament que els altres. Són fugacíssims aquells que em véns a veure; els altres mai no acaben.

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tan mateix, la remor persisteix.

Per la fira de Sant Ponç comprem mel i confitures i herbes collides al bosc que curen moltes malures. El maig és un mes molt dolç, tots els camps treuen florida i esclata per tot el món un desig de nova vida. Vinga, correm a jugar tots plegats i amb alegria, la mare no ens renyarà perquè s'ha allargat el dia, i els deures prou que els farem havent sopat de seguida i després reposarem amb una bona dormida. (. . . )

CANÇÓ Voldria tenir un llagut i una casa a la muntanya; poder encendre un flam al vent i un altre flam a la calma; de dia estimar muller i de nit les dones d'aigua. Voldria ser tan divers, tan lliure i divers com l'aire, conèixer tots els camins i jeure en totes les cales. Voldria esbrinar els secrets de les cambres de les dames i estimar-les totes, fins les que fossin maridades, i morir, de mort suau, un dimecres a la tarda.

Compliment a Antonio Machado No t'he dut flors, Antonio, t'he portat un silenci amorós, per no interrompre el teu íntim diàleg amb la mort que fa tants anys que dura. Compartir-te ha estat deturar el temps, per retrobar-me més ingenu que mai i amb un sanglot a flor de pell, com una criatura. No t'he dut res, Antonio, però estimo més que abans aquest mar que m'ha vist créixer i prop del qual confio de morir d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.

L'AMOR Tot en l'amor s'emplena de sentit. La força renovada d'aquest cor tan malmenat per la vida, d'on surt sinó del seu immens cabal d'amor ? És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses als dits i se'ns revelen els misteris; i en l'amor tot és just i necessari. Creu en el cos, per tant, i en ell assaja de perdurar, i fes que tot perduri dignificant-ho sempre amb amorosa sol·licitud : així donaràs vida.

DESPRÉS No serà falaguer, l'estiu, i la tardor -saps prou com l'estimàvemserà potser en excés melangiosa. Quan s'escurcin els dies te'm faràs més present, perquè el silenci fa més densos els records, i més íntim el temps que ens és donat per viure'ls. A ulls clucs et veuré: tot serà tu per la cambra, pels llibres, en la fosca. Després passaran anys i esdevindràs translúcida i a través teu estimaré el futur potser sense pensar-te ni sentir-te. Arribaràs a ser una part tan íntima de mi mateix, que al capdavall la mort se t'endurà de nou quan se m'endugui.

XOCOLATA DESFETA Espessa i lluent, tothom se la menja, ai!, a cremadent. En xicra o en tassa, prou que ho diu la gent, mai no n’hi ha massa. S’hi poden sucar galetes, melindros, o bé un tros de pa. És bona al matí i quan s’hi berena té un gustet molt fi. Espessa i lluent, tothom se la menaj, ai!, a cremadent.

Les quatre banderes Tenia quatre banderes, tres les vaig perdre en combat; la bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. No la'n trauré fins que bufi ben fort el vent de llevant i s'endugui aquest mal aire que ens toca de respirar. Tenia quatre banderes, tres les vaig perdre en combat. Tenia un jardí amb tres arbres, un mal vent me'ls ha esfullat. Amb el jardí ple de fulles no fa de bon caminar. El mal vent encara bufa; jo no em canso d'esperar: per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany. Tenia un jardí amb arbres, un mal vent me'ls ha esfullat. De dos amors que tenia, l'un en terra, l'altre en mar, el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat. Jo ni ploro pel de terra ni em lamento pel de mar. Plor i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal. De dos amors que tenia, l'un en terra, l'altre en mar. (. . . )