La msica al Romanticisme ndex Cronologia Context histric

La música al Romanticisme

Índex • Cronologia • Context històric • Característiques musicals del romanticisme • Música instrumental simfònica • Música instrumental per a piano • Música vocal • Principals autors

Cronologia

Context històric (I) • Cronologia: es desenvolupa al llarg del segle XIX • Dos aconteixements ocorreguts al segle XVIII marquen el devenir d’aquest periode: la revolució industrial i la revolució francesa. • Com a conseqüència de la revolució industrial es produix una profunda transformació de la economia: la riquesa ja no estarà en la terra, sino en la indústria i el comerç, i la gent del camp emigrarà cap a les ciutats, que creixeran espectacularment. • Ademés, es produirà un gran avanç en les comunicacions, el transport (de persones i mercaderies) i el comerç. La demanda de matèries primes provocarà el colonialisme. • Com a conseqüència de la revolució francesa, la societat estamental desapareixerà, encara que continuarà havent una gran desigualdat social entre les classes altes (empresaris, rics burgesos) i les baixes (treballadors).

Context històric (II) • Artísticament, el Romanticisme suposarà un canvi radical en l’ideal estètic front al Classicisme: CLASSICISME ROMANTICISME Predomini de la raó Predomini dels sentiments Hi ha un ideal estètic que serà imitat per tots els artistes L’ideal estètic és el de l’originalitat, el fer coses diferents als demés És un moviment objectiu És un moviment subjectiu Es busca plasmar la realitat Es pretén fugir de la realitat Es destaquen elements universals Es destaquen elements individuals i diferenciadors: nacionalismes Fonts d’inspiració: models de l’antiga Grècia i Roma Fonts d’inspiració: la natura, l’exotisme, mites i llegendes, llocs llunyans en el temps o en l’espai

Característiques musicals • La música es considera la més important de les arts • El piano es convertix en el rei dels instruments • Aparició de la música programàtica • Llibertat formal: la forma sempre estarà sotmesa al sentiment del autor, que podrà alterar la mateixa si ho creu convenient • La plantilla orquestral augmenta significativament, apareguent instruments nous (flautí, corn anglés, clarinet baix) • Hi ha una dualitat: les grans formes (simfonies, concerts, òperes) es fan més llargues i complexes, però al mateix temps creix el gust per les formes reduïdes (xicotetes formes per a piano, lied) • Harmònicament es produirà un progresiu abandonament de la tonalitat, amb l’ús creixent de modulacions cada vegada més complexes i de cromatismes • Rítmicament, destaquen l’aparició de combinacions rítmiques complexes (2 contra 3, 3 contra 4, compasos d’amalgama) i l’ús del rubato (variació transitòria del tempo per potenciar l’expressivitat) • Com a conseqüència dels nacionalismes s’incorporen melodies, escales, ritmes, . . . provinents de la música folklòrica

Música instrumental simfònica • Al Romanticisme, la música instrumental és considerada com la manifestació artística més important de totes, a causa del seu gran poder per a expressar els sentiments. • L’orquestra augmenta de forma espectacular, tant en nombre (es passa d’una plantilla de 50 -60 músics al final del classicisme fins als 120 -140 del postromanticisme) com en varietat (s’incorporen nous instruments com el flautí, el corn anglés, el requint, el clarinet baix, el contrafagot o la majoria d’instruments de la percussió). • La simfonia es convertix en l’obra orquestral per excel. lencia. Respecte al classicisme, augmenta espectacularment en longitud, i les regles formals s’interpreten amb molta llibertat. El model a seguir és el de Beethoven, que mostra dos vessants ampliament seguides: el de les simfonies no programàtiques (1, 2, 4, 7 i 8), camí seguit per Schubert, Schumann i Brahms, entre altres, i el de les simfonies programàtiques (3, 5, 6 i 9), que derivarà en el poema simfònic (Liszt) o la simfonia programàtica (Berlioz). • Respecte als concerts, s’escriuran menys, però de més dificultat i duració. El piano serà l’instrument destinatari de la majoria de concerts, la qual cosa és normal si tenim en conte l’evolució d’aquest instrument al Romanticisme. • També és remarcable el fet de que l’obertura, que fins aquest moment sempre s’havia associat al inici d’una òpera, es convertix de vegades en un gènere autònom.

Música instrumental per a piano • Pel que fa a la música de cambra, la extensió en la durada i la llibertat amb la que s’interpreten les formes serà característica comuna amb la música simfònica pel que fa a la evolució respecte el classicisme. • No obstant, el fet més destacable serà la gran importància que assolix el piano com a instrument de referència. L’explicació a aquest fenòmen es prou senzilla: en totes les cases de la burgesia hi ha un piano, i per tant el nombre de possibles destinataris d’aquesta música és enorme. • Aquest fet marcarà una dualitat en el repertori pianístic del Romanticisme: per una banda, hi haurà una gran quantitat de peces senzilles, destinades als aficionats a la música que demanden obres d’un nivell asequible als seus coneixements pianístics. • Per altra, hi trobem peces d’extrema dificultat, reservades als grans virtuosos de l’època, que plenen teatres d’un públic expectant davant el seu virtuosisme. • Les formes pianístiques preferides seran les xicotetes formes per a piano (nocturns, fantasies, estudis, impromptus, valsos, poloneses, mazurkes, . . . )

Música vocal (I) • Encara que la música instrumental és la preferida al romanticisme, la música vocal també tindrà la seua importància, fonamentalment en el camp operístic, ja que l’òpera continuarà centrant la producció vocal de l’època. • En l’àmbit religiós, el fet més destacable és la moda de composar mises de réquiem. Aquest fet és conseqüència del interés que desperta al Romanticisme tot allò relacionat amb la mort, juntament amb el gran impacte que produirà en els compositors el requiem de Mozart. D’aquesta producció, destaquen les mises de requiem de Fauré, Brahms i Verdi • En l’àmbit camerístic sorgeix una nova forma vocal: el lied. Aquest gènere, com el seu nom indica (lied és una paraula alemanya que vol dir cançó), consistix en posar música a textos dels grans poetes de l’època (Goethe o Heine). És un gènere dirigit als burgesos cultes que tenen en aquest gènere l’oportunitat de gaudir en aquest gènere de les seues dos arts preferides: la literatura i la música. El gènere té una gran acceptació a Alemanya, i els principals compositors de lied són Schubert i Schumann.

Música vocal (II): l’òpera Si al Classicisme l’òpera va patir una gran transformació, serà al Romanticisme quan el gènere visca el seu màxim esplendor. Un dels fets més destacables és l’aparició d’escoles operístiques nacionals, amb característiques diferenciades de l’òpera italiana. Les més importants (apart de l’italiana) seran l’òpera l’alemanya i la francesa. • Òpera italiana En una primera etapa continua amb les característiques de l’òpera clàssica, destacant compositors com Rossini, Donizetti o Bellini. No obstant, la figura central de l’òpera italiana al romanticisme serà la de Giuseppe Verdi. Aquest compositor és fonamental, tant per la seua longevitat (1813 -1901) com per la quantitat (28) i qualitat de les seus òperes. La seua obra destaca per l’intensitat emocional, les seues melodies armòniques i les caracteritzacions dramàtiques, que donaran lloc a una entitat musical i dramàtica unificada. Finalment, a finals de segle s’imposarà un nou corrent, anomenat verisme, que intenta reflectir amb el major realisme possible les tragèdies de la societat. Els autors més destacats seran Mascagni, Leoncavallo i sobretot Giaccomo Puccini, encara que aquest siga d’una generació posterior.

Música vocal (II): l’òpera • Òpera alemanya Mozart és el precursor de l’òpera romàntica alemanya, tant per la seua reforma pràctica com pel fet d’emprar l’alemany com a llengua d’alguna de les seues òperes. Carl Maria von Weber serà el primer autor plenament romàntic, amb moltes característiques que després perfeccionarà Wagner: ús del folklore per a obtindre elements melòdics i dramàtics, ambientacions fantàstiques on la natura té un paper rellevant, importància de l’orquestra com a element narratiu, . . . Sense cap dubte, el gran transformador de l’òpera serà Richard Wagner. Entre altres, destaquen els següents canvis: – Concepció de l’òpera com a obra d’art total, síntesi de totes les arts – Ús de leitmotivs: xicotets motius musicals associats a un personatge, una idea, un sentiment, . . . que acompanya a aquests sempre que apareixen. – Paper fonamental de l’orquestra, com element descriptiu que fa les funcions de “narrador” de l’òpera. – Gran continuitat dramàtica, gràcies a la “melodia infinita” • Òpera francesa L’òpera romàntica francesa tindrà moltes variants, entre les que destaquen l’òpera històrica, la grand òpera, l’òpera còmica, o fins i tot l’opereta. Com a elements comuns de totes podem citar el gust per les sonoritats refinades, la presència quasi obligada del ballet o els grans muntatges d’escenografia. El compositor referent d’aquest periode en França serà Georges Bizet.

Principals autors de música simfònica • Ludwig van Beethoven (9 simfonies, 5 concerts per a piano, 1 per a violí, 10 obertures) • Franz Schubert (9 simfonies, 3 obertures) • Robert Schumann (4 simfonies, 1 concert per a piano, 1 per a violí i 1 per a cello) • Johannes Brahms (4 simfonies, 2 concerts per a piano, 1 per a violí, un doble concert per a violí i cello, 21 danses hongareses, 2 obertures) • Felix Mendelssohn (5 simfonies, 4 obertures, 1 concert per a violí, música incidental per El somni d’una nit d’estiu) • Franz Liszt (13 poemes simfònics, 2 concerts per a piano) • Héctor Berlioz (simfonia fantàstica, simfonia fúnebre, 1 concert per a viola, 5 obertures) • Piotr Ilich Tchaikovsky (6 simfonies, 1 concert per a piano, 1 per a violí, música per a ballet –Trencanous, El llac dels cignes, La bella dorment–) • Antonin Dvorak (9 simfonies, 1 concert per a violí, 1 per a violoncello, danses eslaves)

Principals autors de música per a piano • Ludwig van Beethoven • Frederic Chopin • Franz Liszt • Franz Schubert • Robert Schumann • Johannes Brahms Principals autors de lied • Franz Schubert (més de 600, destaquen els cicles La bella molinera i Viatge d’hivern) • Robert Schumann (destaquen cicles com Myrthen, Liederkreiss, Amor i vida d’una dona, amor de poeta)

Principals autors d’òpera (I) Italia • Gioacchino Rossini (El barber de Sevilla, Guillem Tell, L’italiana en Alger) • Gaetano Donizetti (La favorita, La filla del regiment) • Giuseppe Verdi (La traviata, La forza del destino, Aida, Il trovatore, Rigoletto, Falstaff) • Vincenzo Bellini (Norma, I puritani, La sonnambula) • Pietro Mascagni (Cavalleria rusticana) • Ruggiero Leoncavallo (I pagliacci) • Giaccomo Puccini (La Boheme, Tosca, Madame Butterfly, Turandot)

Principals autors d’òpera (II) Alemanya • Carl Maria von Weber (Euryanthe i El caçador furtiu) • Richard Wagner (Rienzi, L’holandés errant, Tristan i Isolda, Parsifal, Lohengrin, Tannhäuser, Els mestres cantors de Nuremberg i la tetralogia l’anell del Nibelung) França • Giacomo Meyerbeer (L’Africana i Els Hugonots) • Héctor Berlioz (Les Troianes) • Charles Gounod (Faust) • Georges Bizet (Carmen, Els pescadors de perles)