UNITAT LA FILOSOFIA EN LPOCA CLSSICA ARISTTIL 3

UNITAT LA FILOSOFIA EN L’ÈPOCA CLÀSSICA: ARISTÒTIL 3

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil ÍNDEX • VIDA D’ARISTÒTIL (384 – 322 a. C) • ELS TRACTATS, UN SABER ENCICLOPÈDIC • LA FILOSOFIA D’ARISTÒTIL • EL CONEIXEMENT • FILOSOFIA DE LA NATURA: FÍSICA I METAFÍSICA • LES CAUSES DE L’ÉSSER: FÍSICA TELEOLÒGICA • EL COSMOS ARISTOTÈLIC • BIOLOGIA I PSICOLOGIA • L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (I) • L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (II) • EL GOVERN DE LA SOCIETAT • EL SABER PRODUCTIU: RETÒRICA I POÈTICA • ENLLAÇOS

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil VIDA D’ARISTÒTIL (384 – 322 a. C) • Aristòtil va néixer a Estagira, una ciutat de Macedònia. • Quan tenia divuit anys es va traslladar a Atenes, va ingressar a l’Acadèmia de Plató i va ser deixeble seu fins a la mort d’aquest, moment en què es va separar radicalment de l’escola. • Aristòtil va viure el moment de l’expansió de Macedònia i la pèrdua d’hegemonia d’Atenes (cap al 338 a. C). Va ser llavors quan Filip de Macedònia va recórrer a Aristòtil per a l’educació del seu fill Alexandre. • L’any 336 a. C Aristòtil va tornar a Atenes i va crear la seva pròpia escola: el Liceu. El Liceu tenia biblioteca i col·leccions d’animals i plantes; era un centre d’investigacions científiques –especialment de biologia– més que d’educació dialèctica en el sentit platònic.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil ELS TRACTATS, UN SABER ENCICLOPÈDIC Aristòtil va ser el fundador de gairebé totes les disciplines filosòfiques i científiques. Va reflexionar i va escriure sobre l’estructura de la realitat i el seu coneixement, sobre l’acció moral i l’organització política, però al mateix temps va ser lògic, astrònom, biòleg, crític literari, zoòleg, historiador i moltes coses més. Aquestes són algunes de les seves obres: • Òrganon (sobre el raonament com a eina per a totes les ciències) • Física i Metafísica (sobre la natura, la seva estructura i fonament últim) • Ètica a Nicòmac i Política (sobre l’ésser humà, la moral i la vida social) • Retòrica i Poètica (sobre l’activitat productiva de l’ésser humà)

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil LA FILOSOFIA D’ARISTÒTIL • Constitueix una crítica a la teoria de les Idees de Plató i un intent de substituir la visió idealista del seu mestre per una especulació de tipus realista, basada en el sentit comú i l’experiència. • Segons Aristòtil no hi ha dos mons, sinó una única realitat que incorpora: L’ésser Els principis universals o essències. L’esdevenir Els canvis a què estan sotmesos els éssers naturals. • La realitat està composta de matèria (allò de què sembla que estan fetes les coses) i forma (la forma que distingeix unes coses de les altres: l’essència, allò que les coses són). • La matèria canvia i adopta successives formes. La forma que tenen o adquireixen les coses és universal (forma d’arbre, forma humana. . . ) d’aquí que sigui el més semblant a les Idees platòniques.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil EL CONEIXEMENT • Aristòtil distingeix entre el coneixement de les coses que canvien, que és un coneixement de l’individual i, per tant, insegur, i el coneixement de les formes, que és un coneixement de l’universal i que, per tant, fa possible la ciència. • Les formes estan immerses en els individus i no constitueixen, com en Plató, un món a banda. Així que caldrà partir del coneixement dels individus i abstreure amb la ment el que contenen d’universal, per conèixer-los de veritat. • Això suposa classificar-los (descobrir la seva essència o propietat característica), i descriure els seus atributs (qualitat, quantitat, relació, lloc, temps, possessió, passió, posició i acció). L’essència i els atributs són les categories, els gèneres o classes, que fan possible identificar la realitat, conèixer-la i parlar-ne.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil FILOSOFIA DE LA NATURA: FÍSICA I METAFÍSICA • Aristòtil va establir una continuïtat entre la física –estudi dels éssers naturals, en constant esdevenir (Heràclit)– i la metafísica –“ciència de l’ésser com a tal” (Parmènides i Plató). • Els éssers naturals estan compostos de matèria i forma (hilemorfisme). En ells es donen canvis substancials i accidentals. Canvi substancial Canvi accidental Consisteix a modificar la forma o Consisteix a mudar de lloc, de quantitat essència de les coses (una llavor passa a o de qualitat (les fulles de l’arbre ser un arbre). s’assequen i cauen a terra a la tardor). • El motor del canvi és la potència que tot ésser actual porta en si i l’empeny a convertir-se en una altra cosa, en un altre acte (llavor-arbre, ou-colom, humit -sec) en un procés de superació. • Aquest procés té un principi (Primer Motor Immòbil) i una finalitat (Acte Pur, Causa Final).

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil LES CAUSES DE L’ÉSSER: FÍSICA TELEOLÒGICA Aristòtil explica des de la metafísica que els principis constitutius intrínsecs dels éssers (matèria/forma, potència/acte) són deguts a quatre causes extrínseques: material, formal, eficient i final. Causa material La constitució material dels éssers, l’arkhé. Causa formal L’essència o forma dels éssers, allò que els defineix i fa que siguin el que són. Causa eficient El perquè de l’existència i els canvis dels éssers, la potència. Causa final L’objectiu i finalitat de l’existència i els canvis dels éssers, el per a què. La importància que concedeix Aristòtil a la causa final converteixen la seva física en teleològica.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil EL COSMOS ARISTOTÈLIC Aristòtil va distingir entre el món supralunar i el món sublunar. Món supralunar És perfecte i etern, i no està sotmès a canvis ni corrupció. Es regeix per moviments circulars. Els astres giren al voltant de la Terra, inclòs el Sol: geocentrisme. Món sublunar Està subjecte a generació i corrupció, és imperfecte i s’hi produeixen moviments violents: els canvis físics. El model de cosmos aristotèlic va ser vigent fins al Renaixement (segles XV i XVI), moment en què Copèrnic, Kepler i Galileu van defensar i van demostrar l’heliocentrisme: la Terra i els altres planetes giren al voltant del Sol.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil BIOLOGIA I PSICOLOGIA • Segons Aristòtil, els éssers vius també estan constituïts per matèria i forma. Matèria El cos d’un ésser viu. Forma L’ànima d’un ésser viu, el seu principi vital, el motor que li permet créixer, desplaçar-se i arribar a ser el que li correspon per natura. • A diferència del dualisme de Plató, en la filosofia d’Aristòtil l’ànima manté una unió substancial amb el cos. • Aristòtil distingeix diferents tipus d’ànima: vegetativa, sensitiva i racional. Aquesta última és exclusiva dels éssers humans. • L’ànima racional permet a l’home conèixer: percebre, acumular dades en la memòria, idear tècniques, accedir a la veritat.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (I) • Tots els éssers tendeixen per natura al bé, és a dir, cerquen aconseguir la perfecció de la seva mateixa naturalesa, convertir en acte les seves potencialitats. • En els humans, el bé és la felicitat (eudaimonia). • La felicitat humana depèn de l’exercici de la racionalitat, que és la nostra capacitat específica. Actuar racionalment és el que ens correspon per natura. Fer-ho així ens donarà la màxima felicitat. • La racionalitat és la principal virtut humana, i consisteix a guiar prudentment les nostres vides per aconseguir que les coses vagin bé. • Les virtuts són tot allò que ens perfecciona, que ens millora en qualsevol àmbit. Ser virtuós és fer bé el que es fa.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (II) • Aristòtil distingeix entre virtuts intel·lectuals i virtuts morals. Virtuts intel·lectuals Virtuts morals Consisteixen en la perfecta aplicació de Faciliten el tracte amb els altres i les facultats de coneixement. ajuden a regular les pròpies tendències. Són naturals. Aquestes virtuts s’adquireixen per Es desenvolupen a través de l’educació hàbit. La pràctica d’accions justes i la instrucció. acaba modelant un caràcter just. Exemples: la saviesa, la racionalitat, la prudència. Exemples: la fortalesa, la temprança, la justícia. • La virtut és, en cada cas, l’adequat terme mitjà entre dos extrems (la valentia se situa entre la covardia i la temeritat). • La prudència ens ajuda a comprendre el món i a regular la nostra voluntat per actuar bé en cada circumstància.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil EL GOVERN DE LA SOCIETAT • En Aristòtil, l’ètica va unida a la política: l’ésser humà només pot desenvolupar les seves potencialitats en el si de la polis. • A més d’animal racional, l’humà és animal polític. La natura social (política) de l’ésser humà és deguda, en primer terme, al llenguatge. • A través del llenguatge, l’ésser humà crea la societat, l’Estat i les lleis, i discuteix sobre el bé i el mal, la justícia i la injustícia. • El govern de l’Estat ha de cercar la bona convivència, l’autosuficiència i l’educació dels ciutadans permetre el seu desenvolupament personal. • Monarquia, aristocràcia i democràcia són formes vàlides de govern enfront de les seves respectives degradacions: tirania, oligarquia i demagògia. No obstant això caldrà estudiar en cada cas quin és el règim polític més adequat.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil EL SABER PRODUCTIU: RETÒRICA I POÈTICA Aristòtil descobreix que el llenguatge no és només un mitjà de comunicació sinó que produeix efectes en els altres i en la realitat. La retòrica Analitza l’art de convèncer, persuadir i fins i tot manipular amb el llenguatge. La poètica Analitza la producció literària des del seu principi generador (mímesis) fins als efectes provocats en l’espectador (katarsis). • La mimesi es refereix a la capacitat de l’art per imitar la natura o el comportament humà. • La catarsi es refereix a l’efecte purificador de les passions que deriva de la contemplació de les obres d’art, especialment de la tragèdia.

Unitat 3. La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil ENLLAÇOS • Aristòtil • Ètica a Nicòmac • Actualització de l’ètica de les virtuts d’Aristòtil