Loraci i les seves parts Constituents de loraci

L’oració i les seves parts · Constituents de l’oració · Estructura · El Sintagma nominal

Els diferents nivells de descripció de la llengua La llengua pot ser estudiada des de diverses disciplines. Són les següents: 1. Semiologia o semiòtica: és la ciència que estudia els signes. 2. Lingüística: és l’estudi científic del llenguatge en general i de les llengües en particular. 3. Gramàtica: és l’anàlisi del codi que conforma una llengua*, el sistema que constitueix. 3. 1. Fonètica: estudia els sons de la parla* 3. 2. Fonologia: estudia els fonemes 3. 3. Morfologia: estudia la forma dels mots, els morfemes i les categories gramaticals. 3. 3. Sintaxi: estudia les funcions dels constituents oracionals, és a dir, com es relacionen les categories gramaticals entre elles. 3. 4. Lexicologia: estudia la formació dels mots; sobretot derivació i composició; però també és el camp dels arcaïsmes, castellanismes. . . 3. 5. Semàntica: estudia les relacions de significat entre els mots. * llengua i parla: la llengua és un sistema o estructura, amb unes regles de joc, pactades pels membres d’una comunitat determinada; la parla és la realització material que cada persona fa de la llengua.

L’oració i els seus constituents Dins de l’oració trobem tres constituents bàsics: 1. 2. 3. Morfemes: unitats mínimes de significat. Són els radicals o lexemes, els morfemes derivatius (afixos), els morfemes flexius o gramaticals(gènere i nombre) i els morfemes verbals (persona, nombre, temps, mode. . . ) Mots: que poden ser variables, invariables, simples, derivats i compostos. Tots aquests poden ser variables (verb, nom, adjectiu. . . ) o invariables (preposició, adverbi i conjunció) Sintagmes: més d’un mot al voltant d’un que fa de nucli; o també, més científicament, “estructures que sorgeixen de l’expansió de determinades classes de paraules”. Segons el mot que fa de nucli, tenim: SN, SAdj, SAdv, SV i SPrep Cal que mireu el QUADRE 1 de la pàgina 58, on teniu els diferents nivells del sistema de la llengua, començant pel text, paràgrafs, oracions compostes, proposicions, sintagmes, mots, morfemes i fonemes (sons).

L’estructura de l’oració L’oració gaudeix de difícil definició, segons la disciplina a través de la qual s’estudia. Segons la fonètica, l’oració és una cadena fònica; segons la semàntica, és una unitat de sentit. . . Nosaltres ens quedarem amb la definició que ens dóna la sintaxi però afegint algun tret més entenedor. Una oració és una unitat de sentit i entonació que disposa d’un SN, que fa de subjecte, i que compleix el principi de concordança en nombre i persona amb un SV que fa de predicat. Així, tenim la següent estructura: O = SN (subjecte) + SV (predicat) Tot i aquesta definició, hem de fer un esforç per incloure dins de la mateixa, les oracions impersonals. . . En aquesta definició, cal distingir els dos nivells d’anàlisi que hem exposat (sintagmes i funcions), ja que diem que aquest particular SN fa la funció de subjecte. És a dir, per una banda tenim els mots, que donen sintagmes; i aquestes categories i sintagmes formen les anomenades funcions sintàctiques.

L’estructura de l’oració CATEGORIES GRAMATICALS 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. Nom o substantiu Adjectiu Adverbi Verb Preposició Conjunció Pronom Determinant SINTAGMES 1. 2. 3. 4. 5. Sintagma nominal Sintagma adjectival Sintagma adverbial Sintagma verbal Sintagma preposicional Funcions sintàctiques

L’estructura de l’oració Tenim diverses funcions sintàctiques: Ø Subjecte Ø Predicat Ø Complement de nom Ø Complement de l’adjectiu Ø Complement de l’adverbi Ø Complements verbals: - Complement directe - Complement indirecte - Complement de regim verbal / preposicional - Complement predicatiu - Atribut - Complement Agent Ø Complements circumstancials: · Pròpiament dits (temps, lloc, manera) · No circumstancials (companyia, instrument, causa. . . )

El Sintagma Nominal Com ja hem dit, l’oració és formada per un SN que fa de subjecte. Així, l’estructura del SN mínima és un nom, que pot ser especificat per un determinat i complementat per un element (un adjectiu, oració. . . ), que fa la funció de Complement de nom: SN = (determinant) + N + (Complement de nom) El nom, com a nucli del sintagma, és qui especifica la concordança en gènere i nombre al determinant i al complement de nom. De determinants en tenim uns quants, que ja coneixeu, i la funció de complement de nom també pot ser desenvolupada per més d’una categoria gramatical. El SN pot realitzar diverses funcions sintàctiques, com la de CD, subjecte, atribut (mireu exemples de la pàgina 60)

ELS DETERMINANTS - SN definits: introduïts per un determinant que remet a un referent identificable. Articles: EL/LA/ELS/LES. Articles personals (EN/NA) Demostratius: dos graus; proximitat AQUEST/A/S/ES i de llunyania AQUELL/A/S/ES Possessius: Tònics MEU/TEU/SEU/LLUR. . . i àtons MON/TON/SON - SN indefinits: tot al contrari que els primers. A banda dels següents, també són SN indefinits quan no hi ha cap determinant. Numerals: Cardinals (un/a, dos/dues, tres. . . DUC), Ordinals (primer/a, segon/a, 1 rs. . . ), Partitius (mig, quart. . . ) i Múltiples (doble, triple. . . ) Quantitatius: Variables (poc, molt. . . ) i invariables (gens, prou, força. . . ) Indefinits: (calaix de sastres) algun/a, qualsevol, sengles. . .

DÍCTICS, ANAFÒRICS I ANTECEDENTS En el tema anterior ja hem parlat dels díctics quan necessitem referir-nos a algun element que és present en l’acte comunicatiu (aquest ordinador en un missatge d’un acte comunicatiu respon a un element present en el propi acte). N’hi ha de persona (jo, tu. . . ), d’espacials (aquí, allí. . . ) i de temporals (ara, avui. . . ) Ara bé, quan ens remetem al context lingüístic parlem d’elements anafòrics; és a dir, deixem d’interpretar-lo dins del context situacional sinó dins del context lingüístic/discursiu. Ens referim a elements ja esmentats en el discurs. A la frase: Vaig regalar una cartera i un estoig a l’Albert, però aquesta no li va agradar. En aquesta oració hi ha una relació anafòrica entre diversos elements: cartera – aquesta Albert – li Com ja sabeu, d’aquests elements que apareixen abans i als quals es remeten els pronoms se’n diuen antecedents.

La relació d’antecedents també la podem trobar entre sintagmes gràcies al procés de definització o determinació. És ben senzill: en un text, allò que comença sent indefinit passa a ser definit quan tornem a utilitzar-lo. És un procés més o menys intuïtiu. . . Fixeu-vos en l’exemple: “Hi havia una vegada una noia (IN) que va trobar un noi (IN). La noia (DF), després de conèixer-lo (DF), va decidir no tornar a veure’l DF) mai més. Aquesta noia (DF), després, va trobar un altre noi (IN); aquesta vegada, el noi (DF) era perfecte. ” Heu vist quantes relacions d’antecedents hi ha entre els diversos sintagmes?

ELS COMPLEMENTS DEL NOM Hi ha diverses classes de mots que poden fer de CN. Normalment és un adjectiu, és a dir, un S. Adj. ; però també ho pot fer: - SPrep: La ciutat de Barcelona és a Catalunya - SN en aposició: El carrer Balmes és a Barcelona - O. Sub. Adjectiva: El carrer, que creua la Rambla, és les Corts Catalanes Referent a les O. S. Adj. , aquest tipus de CN pot tenir dues funcions especials: - CN restrictiu o especificatiu: és un tipus de CN que selecciona i especifica l’abast del nom. Va sense comes: Els alumnes que van suspendre no van anar de viatge (només aquells que van suspendre no van anar de viatge) - CN explicatiu: afegeix una informació del nom. Va entre comes. Els alumnes, que van suspendre, no van anar de viatge (tots van suspendre i a més no van anar de viatge)

ELS PRONOMS PERSONALS Els pronoms personals són aquells tipus de pronom que varien segons la persona a què es refereixen. Tenim dos tipus segons la tonicitat: - PP tònics: duen una vocal tònica i, a banda de fer de subjecte (cas que ja coneixeu perfectament) també poden substituir elements: Va al cine amb la Marta > Va al cine amb ella - PP febles: no duen vocal tònica i sempre estan substituint un element (en principi ja ha d’haver sortit en el text, oració. . . ). Per tant, són elements que ajuden a la cohesió sintàctica del text. Va al cine amb la Marta > Hi va al cine Els pronoms febles, a banda de poder substituir un SN com els personals, també poden substituir un SPrep, S. Adj, S. Adv i una O. Subordinada. . . però no ens

EL SINTAGMA VERBAL El Sintagma verbal és un conjunt de mots que giren al voltant d’un verb que fa de nucli. Aquest nucli, pot ser complementat (CV) o modificat (CC). Així, l’estructura del SV és la següent: SV = V + (CV) + (CC) Hi ha però certes característiques del verb que cal tenir en compte: - Verbs transitius i intransitius: els primers exigeixen o regeixen un CD, mentre que els segons no. - Verbs atributius i predicatius: els primers donen més importància al nom (el verb és un simple connector, com un “igual” matemàtic) i duen un complement que s’anomena Atribut; els segons donen importància al predicat, al significat del verb; és a dir, la resta dels verbs

LA COMPLEMENTACIÓ VERBAL I LA PRONOMINALITZACIÓ Cal que mireu atentament i comentem l’esquema de la pàgina 64 i 65. . .