Maria Antnia Salv 1 2 3 4 5

Maria Antònia Salvà

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. Vida de l’autor Època de l’autor Obra de l’autor Lectura i vocabulari Temàtica Estructura Rima i mètrica Figures retòriques Conclusió / resum Bibliografia

§ Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) § Òrfena de mare als pocs mesos de néixer i per això se’n van fer càrrec d’ella unes ties a Llucmajor. § Als 14 o 15 anys ja escrivia poemes en català. § En els poemes autobiogràfics, mostrava la consciència excepcional amb què haurà de viure la seva escriptura pel fet de ser dona. § La seva poesia va lligada a la contemplació de la natura del seu paisatge nadiu. § El 1935 presideix els Jocs Florals de Mallorca. § Defensa la unitat de la llengua catalana per la qual va lluitar sempre, encara que per un moment es va manifestar a favor de la ideologia franquista per la seva religiositat. § És la primera poeta moderna en català. § Es va donar a conèixer a la darrera dècada del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. § Contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner, que la dóna a conèixer a Barcelona. § També destaca com a traductora, traduint obres al provençal, francès i italià, i en el conreu de la prosa.

§ Maria Antònia Salvà va pertànyer al moviment de la Renaixença. § És un moviment cultural del català del segle XIX que sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de inferioritat respecte al castellà (Decadència). § Gràcies als Jocs Florals, la poesia és un dels gèneres més conreats del moviment i aconsegueix arribar a un públic més ampli. § Aquesta poesia pretén arribar a una identificació total entre llengua i pàtria.

§ La seva obra s'insereix en la temàtica rural de l’Escola mallorquina amb poemes sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral. Ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. § Destaquen els poemaris: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera. Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner. El retorn (1934) Llepolies i joguines (1946) Lluneta del pagès (1952)

Boira que el cim vas fregant volandera, flaire qui passes amb l’ala del vent signe de neu que entre molsa i falguera dius ta cançó per rocosa pendent, rous matinals i poncelles descloses, com jo fruesc vostre encís fugitiu! Dins el misteri que esfulla les roses veig la Bellesa qui passa i somriu. Amb quin plaer d’exquisida recança jo l’he sentida quan passa pel món, que en sa escomesa ja duu l’enyorança, de tan seguit com s’allunya i se fon! Tota ma vida tremola agraïda quan un moment l’he sentida vibrar. Mes ella passa, i què en resta a la vida Sinó el neguit de sentir-la passar? Oh aquell desfici que mai s’agombola! Oh aquella amor consirosa i plaent, de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola, boira del cim o fontana d’argent!

§ Volandera: que es mou d’ací i d’allà per l’aire emportat pel vent. § Falguera: planta pròpia d’ambients humits. § Rou: Gotes petites d’aigua que es formen per condensació directa del vapor d’aigua sobre els objectes refredats durant la nit. § Fruesc: gaudeixo § Poncelles: Flor abans d’obrir-se. § Descloses: Obrir (allò que estava clos). Descloure’s una poncella. § Encís: Encant que embruixa i captiva § Recança: Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver deixat de fer, alguna cosa. § Escomesa: Acció de venir intrèpidament, sense por. § Desfici: Agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil·litat, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d’un desig violent. § Agombola: Acomodar-se. § Consirosa: Absorbit per un pensament que preocupa.

§ L’encís que fuig forma part del llibre Espigues en flor. § És un cant a la bellesa i a la seva fugacitat. § Una Bellesa observada en el viure de la natura: la boira, l’aigua de neu, els rous matinals i les poncelles descloses fan possible que la Bellesa passi i somrigui, però la poetessa de seguida constata que l’instant per a gaudir-la és fugaç perquè de seguida s’allunya i es fon. § Només resta en la vida de la persona que l’ha atrapada amb el neguit i la inquietud de sentir-la passar. § L’última estrofa es clou amb una referència a la boira del cim o a la fontana d’argent, els dos elements que obren el poema i que generen moments de Bellesa.

§ Aquest poema està estructurat en cinc estrofes de quatre versos decasíl·labs. § Segueix l’esquema de rima següent: 10 A/10 B/10 A/10 B- 10 C/10 D/10 C/10 D, etc. § És una rima consonant i d’art major. DEMOSTRACIÓ: Boi-ra-quel-cim-vas-fre-gant-vo-lan-dera, Flai-re-qui-pas-ses-amb-l’a-la-del-vent Sig-ne-de-neu-quen-tre-mol-sai-fal-guera Dius-ta-can-çó-per-ro-co-sa-pen-dent, Rous-ma-ti-nals-i-pon-ce-lles-des-closes, Com-jo-fru-esc-vos-tren-cís-fu-gi-tiu! Dins-el-mis-te-ri-ques-fu-lla-les-roses Veig-la-Be-lle-sa-qui-pas-sai-som-riu. 10 A 10 B 10 C 10 D

Anàfora: Oh aquell desfici que mai s’agombola! Oh aquella amor consirosa i plaent, Polisíndeton: de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola boira del cim o fontana d’argent! Hipèrbaton: Boira que el cim vas fregant volandera Dins el misteri que esfulla les roses veig la Bellesa qui passa i somriu Que en sa escomesa ja duu l’enyorança Paral·lelisme: Oh aquell desfici que mai s’agombola! Oh aquella amor consirosa i plaent, Antítesi: exquisida recança consirosa i plaent Personificació: Boira que el cim vas fregant volandera Signe de neu que entre molsa i falguera dius ta cançó per rocosa pendent Dins el misteri que esfulla les roses Veig la Bellesa qui passa i somriu Tota ma vida tremola agraïda Epítet: rous matinals Hipèrbole: Tota ma vida tremola agraïda quan un moment l'he sentida vibrar. Mes ella passa, i què en resta a la vida sinó el neguit de sentir-la passar?

§ L’encís que fuig és una obra de Maria Antònia Salvà, poetessa pertanyent a la Renaixença, que forma part del llibre Espigues en flor. És un cant a la bellesa observada en el viure de la natura i a la seva fugacitat. L’instant per a gaudir-la és fugaç perquè de seguida s’allunya i es fon. Aquest poema està estructurat en cinc estrofes de quatre versos decasíl·labs. amb un esquema de rima AB-A-B.

§ http: //www. escriptors. cat/autors/salvama/pagina. php? id_sec=1228 § https: //ca. wikipedia. org/wiki/Maria_Antònia_Salvà_i_Ripoll § https: //ca. wikipedia. org/wiki/Renaixença#Poesia

Noemí Marsal Oliva