Visions Cants Joan Maragall Joan Maragall i Gorina

Visions & Cants Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona, en una casa als baixos de la qual els seus pares tenien una petita indústria de teixits. La seva infància transcorregué sense daltabaixos. Estudià el batxillerat i aprengué a tocar el piano. Als 14 anys el pare el vol incorporar al negoci familiar. Ell es rebel·la i comença a mostrar interès per la poesia. Dels 19 als 24 estudia dret a la Universitat de Barcelona. Un cop acabada la carrera s’ha d’incorporar al món dels adults. I no ho fa ni en el negoci familiar ni en el món del dret, sinó que, com que tenia la vida resolta gràcies a la bona marxa del negoci familiar, es dedicarà a allò que més li agradava: escriure. El 1886 es fa soci de l’Ateneu Barcelonès. Allà coneix Josep Yxart i Joan Sardà, que l’encoratgen en l’inici de la seva activitat poètica. A través de les tertúlies de l’Ateneu s’incorpora al moviment modernista de la revista L’Avenç. Va ser secretari de la Junta de l’Ateneu que presidia Àngel Guimerà i el 1903 en fou el president. El seu discurs presidencial

MARAGALL PERIODISTA. Acabats els estudis treballa un temps d’advocat, però aviat es decanta pel periodisme. L’any 1890 entra com a secretari del director al Diario de Barcelona, conegut com el Brusi, i a partir de l’any següent inicia en aquest mateix diari les col·laboracions periodístiques que l’havien de fer famós. En els seus articles va tractar sobretot temes de l’actualitat política del moment i va exercir la crítica literària i teatral. Va col·laborar al diari fins al 1903 i després hi va escriure de l’any 1905 al 1906 i uns mesos l’any 1911. Aquesta tasca d’articulista el converteix en una de les veus més escoltades i repectades per la burgesia barcelonina. Són famosos els seus articles sobre la Setmana Tràgica del 1909 Com a poeta la fama li va arribar molt més tard, tot i que havia publicat poemes a diverses revistes i havia guanyat premis als Jocs Florals. (el 1894 va guanyar l’Englantina d’Or). El reconeixement públic es va produir el 1900 amb la publicació, precisament, de Visions & Cants.

MARAGALL, POETA MODERNISTA. Maragall va viure la contradicció de ser un bon burgès de Barcelona, que escrivia en un diari conservador, i l’ideal modernista de renovació. La seva manera de contribuir al moviment va ser la poesia, la seva passió. Però també ho va fer amb els seus articles de crítica literària, defensant els nous corrents. També va participar a la Segona Festa Modernista de Sitges, va escriure a L’Avenç, Catalònia, Pèl & Ploma i Joventut. Així doncs, podem dir que Maragall és un dels representants més genuïns del moviment modernista. Coincideix, per exemple, en la defensa d’un model d’artista considerat com un inconformista social, un rebel. El seu primer llibre és el recull titulat Poesies, editat per L’Avenç l’any 1895. L’any 1900 publica Visions & Cants, un llibre clarament modernista. Posteriorment publica Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911).

Visions & Cants (1900) El llibre està dividit en tres parts o seccions: Visions (5 poemes). Els poemes parlen de cinc llegendes catalanes sobre tres personatges fantàstics (el mal caçador, Joan Garí i el Comte Arnau) i dos d’històrics (el rei Jaume I i el bandoler Serrallonga). Parla del passat de Catalunya i vol representar el caràcter català. Influència del vitalisme individualista de Nietzsche. Aquesta part fa referència al passat. Intermezzo (14 poemes). Calaix de sastre de poemes de temàtica diversa (festes, verges i sants i altres circumstàncies). Parlen del present del poeta, com quan parla de la mort del seu cunyat. Cants (6 poemes). Poemes d’exaltació patriòtica catalana (la sardana, la senyera, els joves…) i retrets a Espanya per la pèrdua del les colònies, amb una proposta de regeneració optimista al final. Parla del futur i de la col·lectivitat. El llibre lliga molt bé amb les idees polítiques que Maragall ja havia exposat en els seus articles. El de Maragall és un modernisme

1 a part: Visions En aquesta secció el poeta pretén actualitzar, revisar amb nous ulls, algunes figures llegendàries de la tradició catalana. Sovint els poemes no es poden entendre si no es coneix la llegenda corresponent. Maragall no explica la llegenda, sinó que la comenta. El titol de la secció fa referència al concepte de “visió” en el sentit metafísic de “revelació”, de veure-hi més enllà de la simple visió física. Les figures o llegendes que hi apareixen són: El mal caçador Joan Garí El comte Arnau Jaume I el Conqueridor Serrallonga

Tots aquests personatges tenen en comú una sèrie de trets que, per Maragall, configuren algunes de les idees fonamentals del catalanisme: resistència a la dominació, pragmatisme i contacte amb la terra. El poeta reinterpreta uns mites d’origen popular per trobar-hi l’essència del poble que representen. Això lliga amb una de les teories bàsiques del romanticisme segons la qual la cultura popular és una manifestació del volksgeist (l’esperit del poble). Tots són herois vitalistes i individualistes (influència del filòsof alemany Friedrich Nietzche) de la mitologia nacional, homes d’acció, per això també representen la imatge modernista de l’intel·lectual com a heroi, com a líder i defensor de les noves idees. A part d’aquesta qüestió, un altre element comú de tots els poemes és el tema de l’amor en sentit ampli. Quatre dels cincs protagonistes han profanat la “llei de l’amor” i ara vaguen pel món d’ultratomba per redimir-se (el mal caçador ha pecat contra l’amor diví; Joan Garí ha seduït Riquilda i serà redimit per una “veu d’innocència”; el comte Arnau han seduït l’abadessa i se’n penedeix; i Joan Serrallonga ha viscut un amor il·lícit i al final serà redimit a la manera cristiana). Per la seva banda, el rei Jaume I és el model

2 a part: Intermezzo Aquesta secció consta de 14 poemes i sovint s’ha considerat una mena de calaix de sastre, on Maragall col·loca diverses composicions escrites després del seu primer llibre, del 1895. Però també s’hi insinua una altra ordenació, la del curs de l’any. El titol de la secció fa referència a una mena de mitja part entre les dues altres. Els poemes que la conformen no presenten una unitat temàtica. Són poemes fruit de d’estats de contemplació, en els quals el poeta allibera una bona dosi d’emocionalitat interior. En aquesta secció trobem:

Poemes que reflecteixen un fenomen atmosfèric particular (“A muntanya”. . . ) Poemes que parlen de l’encís femení (“La Dona hermosa”…) Poemes que reinvidiquen el vitalisme (“En la mort d’un jove”, “Dimecres de Cendra”…). En aquesta secció, com en les altres dues, trobem un deute formal amb la poesia popular (“L’aufàbrega”) i també una al·lusió a un dels temes bàsics de la poesia de Maragall: la relació entre aquest món i l’altre (“Lo Diví en el Dijous Sant”).

3 a part: Cants Aquesta secció consta de 6 poemes, molts d’ells de caràcter patriòtic i social, molt relacionats amb la faceta d’articulista de Joan Maragall. Hi trobem: Poemes de gran impetu vitalista influïts per Nietzsche i una defensa de la joventut com a valor en un moment de canvi. Una proposta molt vinculada al Modernisme. Poemes de fort sentiment nacionalista. Poetitza sobre temes d’actualitat, molts dels quals ja havia tractat en les seves col·laboracions periodístiques. Així, per exemple, a “Els tres cants de la guerra” planteja una qüestió candent ja en aquella època: la intervenció decidida per part del catalanisme en els afers polítics espanyols o el trencament de lligams. I “La sardana” o “El cant de