POEMA XIII Ausis March Gemma Corretj Catal 1

POEMA XIII Ausiàs March Gemma Corretjé Català 1 er D 2 E

BREU INTRODUCCIÓ • Sobre l’autor: Ausiàs March (1400 -1459) va ser un poeta i cavaller valencià medieval, té des de ben petit relacions amb la escriptura i aficions poètiques. La seva poesia, en llengua catalana, tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI al XVIII La seva obra consta en un total de 128 poemes parlant sobretot de poesia: o Filosòfica o Íntima o De Sinceritat o Trobadoresca

• Sobre el poema: Forma part d’un dels 35, que trobem al poemari “Llir entre Cards”. Aquí el poeta s’allunya dels aspectes físics de la dona i considera l’amor com una contemplació absoluta, com que no el veu correspost l’única solució que troba es la mort. (Dues parts) Utilitza les seves pròpies característiques; o Estil: directe, realista, fix, sincer. . descarta poesia trobadoresca, català ric sense provençalismes, introspeccions, tema principal sempre el mateix o Figures: abundància de comparcions, metàfores , imatges i contradiccions (cas més específic) i la rima catalana clàssica amb censura Estructura

TRADUCCIÓ I. La gent ha de celebra festes amb alegria, lloant a Déu i barrejant-hi diversions; que les places, els carrers i els jardins siguin recorreguts amb els cantars de grans gestes. I que jo vagi recorrent els sepulcres, preguntant a les ànimes infernades, que em respondran, perquè no són acompanyades en el seu dolor etern d'un altre que no sigui jo. II. Tothom busca i va amb el seu semblant, per això el fer dels vius no em plau: eviten imaginar el meu esta i s'espanten de mi com si fos mort. El rei de Xipre, presoner d'un infidel, comparant-lo amb mi no és pas malaurat, perquè el que jo vull no serà mai acabat i del meu desig no em podrà curar cap metge. III. Talment com Tició a qui el voltor se li menja el fetge, a qui sempre li torna a brotar la carn i en el seu menjar l'ocell mai acaba. A mi m'assetja un dolor més fort que aquest, perquè és un corc el que em rosega el pensament i un altre el que em rosega el cor, mai no paren de rosegar, ni el seu treball es podrà interrompre, si no és amb això que priva de donar-se. IV. I si la mort no em portés aquesta ofensa, el fet de privar-me d'aquesta plaent vista, no li agraeixo que enterri el meu cos nu, que no pensa en perdre plaers, sinó que el fet d'imaginar els desigs que no es poden complir. I si convé que acabi el meu últim dia, amb ell acabarà el bon amar. V. I si en el cel Déu em vol, a part de veure'l a Ell, per satisfer el meu delit, caldrà que se'm digui que d'aquesta mort us ha plagut plorar. Penedint-vos perquè a causa de la vostra poca mercè ha mort l'innocent, que és màrtir per amar-vos. Aquest qui vol que l'ànima se li desprengui del col, bé ho faria si cregués que vos us doldríeu d'això. VI. Llir entre cards, vos sabeu i jo sé que és possible que algú mori per amor, creieu-me que jo sóc en tal dolor i no fareu pas massa esforç que d'això en donareu plena fe. RIMA DEL POEMA ORIGINAL: 6 Estrofes, totes de 8 versos menys la última també anomenada tornada, que és de 4 versos. Son decasíl·labs i amb rima assonant i femenina (la majoria són planes). És molt important que és una Cobla Capcaudada Es tracta que l’estructura ABBBA CDDC és repeteix en cada estrofa, i sempre el primer vers de la nova estrofa té la mateixa rima , que el últim de l’anterior. Són consecutius,

Colguen les gents ab alegria festes, A loant a Déu, entremesclant deports; B places, carrers e delitables orts B sien cerquats ab recont de grans gestes; A e vaja yo los sepulcres cerquant, C interrogant ànimes infernades, D e respondran, car no són companyades D d'altre que mi en son contínuu plant. C E si la mort no·m dugués tal offensa I fer mi absent d'una tan plasent vista, K no li graesch que de tera no vista K lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa I de perdre pus que lo ymaginar L los meus desigs no poder-se complir; M e si·m cové mon derrer jorn finir, M seran donats térmens a ben amar. L Cascú requer e vol a son senblant; C per ço no·m plau la pràctica dels vius. E D'imaginar mon estat són esquius; E sí com d'om mort, de mi prenen espant. C Lo rey xipré, presoner d'un heretge, F en mon esguart no és malauyrat, G car ço que vull no serà may finat, G de mon desig no·m porà guarir metge. F E si·n lo cel Déu me vol allogar, L part veura Ell, per complir mon delit N serà mester que·m sia dellay dit N que d'esta mort vos ha plagut plorar, L penedint-vos com per poqua mercè O mor l'ignoscent e per amar-vos martre: P cell qui lo cors de l'arma vol departre, P si ferm cregués que·us dolrríeu de se. O Cell Texion qui·l buytre·l menga·l fetge F e per tots temps brota la carn de nou, H en son menjar aquell ocell may clou; H Lir entre carts, vós sabeu e yo sé O que·s pot bé fer hom morir per amor; Q creure de mi, que só en tal dolor, Q no fareu molt que·y doneu plena fe. O

Colguen les gents ab alegria festes, lloant a Déu, entremesclant deports, places, carrers e delitables horts sien cercats ab recont de grans gestes, e vaja jo los sepulcres cercant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d’altre que mi en son contínuu plant. Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge e per tots temps brota la carn de nou, e en son menjar aquell ocell mai clou, pus fort dolor d’aquesta em té lo setge, car és un verm qui romp la mia pensa, Cascú requer e vol a son semblant, altre, lo cor, qui mai cessen de per ço no em plau la pràctica dels vius: rompre, 1 era. Paradoxa (fúcsia) d’imaginar mon estat són esquius, e llur treball no es porà enterrompre Anàfora (verd fosc) sí com d’hom mort de mi prenen espant. 2 ona. sinóEncavalcament (vermell) ab ço que d’haver se defensa. Lo rei xiprè, presoner d’un heretge, Oxímoron (marró) en mon esguard no és malauirat, Metàfora(taronja) car ço que vull no serà mai finat, 3 era. Metoníma (verd clar)Encavalcament de mon desig no em porà guarir metge. Al·literació (blau) Anàfora (verd fosc) Comparació/ metàfora( taronja)

E, si la mort no em dugués tal ofensa fer mi absent d’una tan plasent vista, no li graesc que de terra no vista lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo imaginar los meus desigs no poder-se complir, e, si em cové mon derrer jorn finier, seran donats térmens a ben amar E, si en lo cel Déu me vol allogar, part veure a Ell, per complir mon delit serà mester que em sia dellai dit que d’esta mort vos ha plagut plorar, penedint vós com per poca mercè mor l’ignocent e per amar-vos martre, cell qui lo cos de l’arma vol departre si ferm cregués que us dolríeu de se. Llir entre cards, vós sabeu e jo sé que es pot ber fer hom morir per amor: creure de mi que só en tal dolor, no fareu molt que hi doneu plena fe. 4 ta. Perifrasis(blau marí) Anàfora (verd fosc) 5 ena. Perífrasis(blau marí) Metàfora /comparació ( taronja) Es refereix durant l’estrofa. 6 ena. Senyal ( rosa) Antítesi Paradoxa (fúcsia)

CONCLUSIONS • Varietat en els recursos estilístics • Hi ha una evolució durant el poema (de l’enamorament, principi és alegre acaba enfosquint-se i amb la idea de la culpabilització de la dama davant la dissort amorosa del poeta. )