ROSA LEVERONI ELEGIES DE LA REPRESA VI JOAN

ROSA LEVERONI/ ELEGIES DE LA REPRESA VI JOAN SALÓ DOLCET

Vida de l’autora Rosa Leveroni i Valls va néixer a Barcelona l'1 d'abril de 1910, filla de la petita burgesia. Estudià l'Escola de Bibliotecàries. Allà va aprendre llengües clàssiques, història de les civilitzacions, literatura, història del llibre. . . Fou alumna de Carles Riva, que impartia classes de Literatura General, fou qui més la va guiar a dedicar-se a la llengua i a la literatura. El 1936 entrà a treballar com a bibliotecària a la Universitat Autònoma de Barcelona, i cursà dos anys de la carrera de Filosofia i Lletres durant la Guerra Civil. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista. Actua de contacte entre els intel·lectuals catalans de l'interior i els de l'exili, i és una de les primeres col·laboradores de la revista Poesia i de la revista Ariel. Va participar diverses vegades al jocs florals que celebraven els exiliats: va guanyar els Jocs Florals de Londres (1947) i els de París (1948). El conjunt de la seva obra és reconegut amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 1981.

Època El poema fou escrit al 1946. La dècada dels quaranta va estar marcada per l’establiment del franquisme al poder en l’estat espanyol, al finalitzar la Guerra Civil. Molts autors literaris catalans van ser exiliats i la cultura catalana va sofrir una gran censura per part de la dictadura, que va obligar a les obres literàries catalanes a ser escrites i llegides a la clandestinitat.

Poema No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. Però podria dir-te del rossinyol la meravella i el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma. o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa? . . . No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort. . .

TEMATICA El tema principal d’aquest poema és la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat, i el fet de que ella no pot expressar-ho amb lògica. Als dos primers versos, l’autora l’hi demana al seu estimat que no li pregunta-hi perquè l’estima, ja que no te una resposta. Del vers dos fins al deu l’autora fica exemples de fets naturals els quals tampoc tenen explicació. Del vers deu fins al final, reafirma el no poder contestar el perquè del seu amor i demostra fins a quin punt l’estima, ja que ni que es moris, seguiria estant als seus somnis.

ESTRUCTURA Aquest poema consta d’una sola estrofa de setze versos decasíl·labs(10) menys l’últim que es hexasíl·lab(6). Mètrica: Versos decasíl·labs blancs (no te rima regular) menys l’últim que es hexasíl·lab. Rima: No te rima fonètica.

Figures retoriques �Versos 1 i 11: Anàfora (repetició de paraules) “No em preguntis, amor, per què t’estimo”. �Versos 2 -10: Interrogacions retòriques. �Versos 4 -6: Polisíndeton (repetició innecessària del nexe “ni”). �Vers 9: Polisíndeton (repetició del nexe “o”). �Versos 15 -16: antítesis (“viu” i “Mort” ). � Vers 6: Personificació “aquest plorar suau de les estrelles”. �Vers 8: Personificació“ d’unes ales signant l’atzur en calma”.

FI