La mort de la Mare de Du CARAVAGGIO

La mort de la Mare de Déu CARAVAGGIO

FITXA TÈCNICA • Autor: Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571 – 1610) • Cronologia: 1605 – 1606 • Estil: Barroc • Tècnica: Oli sobre tela • Dimensions: 3, 65 m x 2, 45 m • Tema: religiós • Localització actual: Museu del Louvre (París) BIOGRAFIA DE L’AUTOR • Michelangelo Merisi da Caravaggio és el pintor italià més singular del segle XVII. Després d’assimilar alguns dels valors pictòrics de la tradició veneciana, com el color i la manera de treballar la llum, l’any 1592 es va traslladar a Roma, on va rebre encàrrecs importants gràcies al mecenatge del cardenal Francesco del Monte. • L’any 1606, Caravaggio, que havia comès un homicidi, va abandonar Roma i va iniciar una fugida que le va dur a Nàpols, Malta i Sicília, llocs on es va dedicar també a la pintura. Aquesta situació personal, difícil i inestable va afectar l’estil dels seus quadres, que es van tornant més foscos i més dramàtics.

L’OBRA La mort de la Mare de Déu és una mostra impressionant de les grans innovacions pictòriques que, en el marc d’una vida turbulenta, va convertir Caravaggio en un pintor maleït: per una banda, el tenebrisme a base de l’intens joc de contrastos entre llum i ombra; per l’altra, el realisme amb què tractà els temes religiosos, dessacralitzant-los i presentant-los com a escenes de la vida quotidiana.

ANÀLISI FORMAL ELEMENTS PLÀSTICS Aquest quadre és un clar exponent del tenebrisme de Caravaggio. La maduresa de l’artista havia arribat a un punt en què no es plantejava gradació lumínica ni matisos sinó solament el contrast entre la llum que fereix els ulls i la foscor que amaga allò que no és rellevant. El raig de llum, veritable estructurador del quadre, creua diagonalment l’escena i il·lumina d’una manera simbòlica i gens casual allò que el sentit religiós de Caravaggio volia ressaltar. Aquesta llum simbolitza la gràcia divina i per això s’atura sobre els caps i il·lumina el dolor, però manté els cossos en penombra. El joc de claror i foscor, juntament amb l’element color, donà nom al tenebrisme. Caravaggio usava una paleta de color saturat, però amb una gamma sorda que li servia per expressar el seu temperament.

ANÀLISI FORMAL COMPOSICIÓ El quadre s’estructura a partir del raig de llum que prové d’una finestra alta i que dibuixa un camí oblic que travessa tota la tela, destacant els caps dels apòstols i il·luminant el cos de la Mare de Déu estès en diagonal sobre un senzill banc de fusta; el raig de llum acaba estavellant -se contra la cortina de color vermell intens que domina l’escena. Aquest cortinatge, unit a una ambientació fosca i nua, sense cap insinuació arquitectònica, confereix a l’escena la qualitat de teatre en el sentit més elevat. Una composició d’aquest tipus dóna al quadre un caràcter de grandiositat que potencia els aspectes més dramàtics de l’emoció escènica.

ANÀLISI FORMAL ESTIL Si el tenebrisme fou una de les grans aportacions de Caravaggio, l’altra va ser el realisme o naturalisme. El pintor tenia una manera diferent de plasmar la realitat que es va manifestar en aspectes com: un enfocament clarament antirenaixentista que no es basava en un món antropocèntric o una manera dessacralitzadora de tractar els temes religiosos, com si fossin escenes de la vida quotidiana. Al capdavall el missatge era el mateix: la recerca de la veritat natural enfront de la bellesa, el rebuig de la història i de la cultura enfront de la realitat del dia a dia. A La mort de la Mare de Déu els personatges són representats amb realisme, amb una exactitud naturalista que s’allunya explícitament de l’idealisme que l’Església d’aquell temps reclamava per als temes religiosos. Els homes, de fet, són homes vulgars, amb els peus descalços, les barbes aspres i els cabells despentinats. La genialitat de Caravaggio consistí a aconseguir omplir l’escena d’una emoció i un dramatisme que projecten l’observador cap a un món transcendent.

INTERPRETACIÓ CONTINGUT i SIGNIFICACIÓ El realisme de Caravaggio arribà al seu punt àlgid en aquest quadre. La mort de la Verge era un tema recurrent entre els pintors de l’època; aquests sempre havien de posicionar-se davant el dilema sobre si la Mare de Déu no havia mort sinó ascendit directament al cel, o si havia mort primer pujar immediatament al cel en cos i ànima. Caravaggio va preferir la segona versió; però no va ser això el que va escandalitzar els capellans que havien de rebre el quadre i que el rebutjarem; el problema fou la mateixa figura de Maria. Sembla que Caravaggio prengué com a model el cadàver d’una dona ofegada al riu Tíber; de fet, el cos de la Mare de Déu és plasmat amb el màxim realisme, rígid per la mort, amb el ventre inflat i els peus morats. Els religiosos consideraren que es tractava indignament la imatge de la Verge i no van ser capaços de copsar l’autèntic sentiment que transpira el quadre.

INTERPRETACIÓ FUNCIÓ La mateixa vida de Caravaggio es va desenvolupar sota el signe de la violència, i la desbordant càrrega de tensió moral i religiosa que arrossegava va donar a la seva pintura un caire rupturista. De fet, el pintor començà La mort de la Mare de Déu el 1605, després d’haver sortit de la presó; acabat de sortir-ne, ja va ferir un home i va veure’s obligat a fugir de Roma i refugiar-se a Gènova. La gran sort és que aquesta vida atribolada no li impedí de pintar. Aquell era un moment en què la pintura italiana religiosa estava profundament limitada per les disposicions estrictes del Concili de Trento respecte a la representació de temes religiosos. La pintura tenia una concepció de difusió; és a dir, se li demanava que estimulés el sentiment religiós a qualsevol nivell social encara que caigués en la superficialitat; a més, s’esperava que es manifestés segons els ideals clàssics de bellesa perquè acomplís amb més efectivitat la funció persuasiva. La figura de Caravaggio no podia passar desapercebuda. Extret de: LLACAY, Toni, Visualart, Ed. Vicens Vives, 2009

MODELS i INFLUÈNCIES Pel que fa al modelat escultòric dels cossos, s’adverteix la influència de Miquel Àngel, i pel que fa a l a complexitat compositiva de les obres, la influència del Manierisme. Tot i que no va tenir deixebles directes, la personalitat del seu estil naturalista basat en el tractament dessacralitzat dels temes religiosos i mitològics, la utilització de la gent vulgar com a model per compondre els personatges i l’ús expressiu del clarobscur van influir en l’obra de molts pintors posteriors, els anomenats “caravaggistes”, entre els quals destaca el valencià Josep de Ribera. L’empremta de Caravaggio va marcar la pintura dels grans mestres del Barroc, com ara Rembrandt i Velázquez, i fins i tot va arribar a influir en artistes del segle XIX, com Géricault. Extret de: LLACAY, Toni, Visualart, Ed. Vicens Vives, 2009 TRIADÓ, JR. Història de l’Art. Ed. Vicens Vives, 2009 Sant Andreu, patró dels pescadors. Ribera, 1634