VEU I ESTILS MUSICALS Per Eva Majoral Balasch

VEU I ESTILS MUSICALS Per Eva Majoral Balasch

ALGUNS DELS ESTILS MUSICALS § § § § Òpera Jazz Soul Pop Rock Folk Cançó d’autor Rap

ÒPERA

• L'òpera és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental o obertura. El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb música incidental. • El drama es presenta usant elements típics del teatre, com l'escenografia, vestuaris i l'actuació, però a diferència d'aquest, la lletra de l'òpera (coneguda com a llibret), es canta en lloc de ser recitada. Els protagonistes poden ser acompanyats per altres cantants, cors, ballarins i/o extres, a més d'un grup musical, que en algunes òperes pot significar una orquestra simfònica completa. La mida d'aquesta orquestra varia, però per algunes òperes, oratoris i altres treballs de l'època romàntica, pot superar el miler d'intèrprets.

Orígens i història • L'òpera, tal i com es coneix actualment neix a finals del segle XVI a les petites corts d'Itàlia. Entre els avantpassats de l'òpera hi figuren els madrigals italians, que van posar música a situacions amb diàlegs, però sense representacions en escena. També en són precursors els balls de màscares, els ballets de cortesans, els intermezzi, així com altres espectacles de la cort del Renaixement on hi intervenien figurants, música i ball.

Trets principals de l’ÒPERA • L'òpera tradicional consisteix en dos tipus de cant: recitatiu (semblant a una narració en la que la música s'adapta a les paraules), declamació i ària; aquesta darrera es refereix a composicions per veu solista, en la que les paraules s'adapten a la música.

LA VEU EN L’ÒPERA • Les veus dels cantants d'òpera es distingeixen, en un primer nivell, en funció del sexe i la tessitura. Així, les veus femenines, de més greu a més aguda, són contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, baríton, tenor, contratenor i sopranista. • En un segon nivell es matisa encara més i, en funció d'altres característiques de la veu, es parla d'una veu lleugera, lírica, dramàtica, spinto, i fins i tot es combinen els termes (per ex. , lírica-lleugera). També s'afegeixen qualificatius que relacionen la veu amb un determinat estil o tipus de repertori, com per exemple, la veu verdiana (Verdi), rossiniana (Rossini) o wagneriana (Wagner).

CANTANTS D’ÒPERA

MARIA CALLAS

JOSEP CARRERAS

JAZZ

• El Jazz és un gènere musical, nascut a New Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) cap al 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets). • Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Orígens i història • El jazz enfonsa les seues arrels en l'eclecticisme musical dels afroamericans. En aquesta tradició sobreviuen les empremtes de la música de l'Àfrica Occidental, de les formes musicals de la comunitat negra del Nou Món, de la música popular i clàssica europea dels segles XVIII i XIX, i de formes musicals populars posteriors que han influït en la música negra o que són obres de compositors negres. Entre els trets africans es troben els estils vocals, que destaquen per una gran llibertat de coloració vocal, la tradició de la improvisació, les pautes de pregunta i resposta, i la complexitat rítmica, tant en la síncope de línies melòdiques individuals com en els ritmes complexos que toquen els diferents membres d'un conjunt. Altres formes de música afroamericana són els cants que acompanyaven el treball, les cançons de bressol i, encara que posteriors, els càntics espirituals i els blues.

Trets principals de la MÚSICA JAZZ • Des dels seus inicis, el jazz s'ha ramificat en molts subestils, cosa que fa difícil la realització d'una descripció única que s'adapti a tots ells amb fiabilitat absoluta. No obstant això, es poden fer algunes generalitzacions, tenint en compte que en tots els casos hi ha excepcions. • Els intèrprets de jazz improvisen dins les convencions de l'estil que han escollit. En general, la improvisació s'acompanya d'una progressió d'acords d'una cançó popular o una composició original que es repeteixen. Els instrumentistes imiten els estils vocals negres (fins i tot l'ús de sons arrossegats d'una nota a una altra), les lleugeres variacions de to (incloent-hi les anomenades blue notes, tons de l'escala del blues desafinades a la baixa en un interval microtonal respecte a l'afinació occidental), i els efectes sonors (com ara grunyits i gemecs).

• La voluntat de crear un so personal de color tonal -amb un sentit del ritme i forma individual, i amb un estil propi d'execució- ha portat els músics a la utilització de ritmes que es caracteritzen per l'acte constant d'incloure síncopes en el text musical (els accents apareixen en moments inesperats del compàs) i també pel swing, un pols rítmic únic del jazz que es manifesta en les complexes relacions entre notes llargues i breus. Les partitures escrites, si existeixen, es fan servir només com a guies de l'estructura dins la qual es desenvolupa la improvisació. La instrumentació típica comença amb una secció rítmica, formada pel piano, el contrabaix, la bateria i una guitarra opcional, a la qual es poden afegir instruments de vent. A les big bands, els instruments de vent s'agrupen en tres seccions: saxòfons, trombons i trompetes. • Si bé hi ha excepcions en alguns subestils, el jazz, en general, es basa en l'adaptació d'infinites melodies a algunes progressions de determinats acords. El músic improvisa noves melodies que s'ajusten a la progressió dels acords, i aquests es repeteixen tantes vegades com es vulgui a mesura que s'incorpora cada nou solista.

LA VEU EN EL JAZZ • Armstrong va ser el primer autèntic virtuós de jazz i un sorprenent improvisador, tant en el pla tècnic, com en l'emocional i l'intel·lectual. Va canviar el format del jazz i va posar al solista al capdavant de l'orquestra. Els grups amb els que va gravar, els Hot Five i els Hot Seven, van demostrar que la improvisació podia ser molt més que una simple ornamentació de la melodia i, per això, va crear noves variacions basant-se en els acords de la melodia inicial. També va crear escola per a tots els cantants de jazz posteriors, no només en la manera d'alterar les paraules i la melodia de les cançons, sinó també en improvisar sense paraules, emprant tan sols la veu com un instrument (tècnica anomenada scat singing). Els cantants de jazz de la dècada de 1930 van emprar una forma d'interpretar més flexible i estilitzada. Ivie Anderson, Mildred Bailey, Ella Fitzgerald i, sobretot, Billie Holiday en foren les figures més destacades.

CANTANTS DE JAZZ

ELLA FITZGERALD

BILLIE HOLIDAY

SOUL

• La música Soul és un estil de música que prové de la combinació del gospel i el Rhythm and blues (R&B), va aparèixer als Estats Units d'Amèrica a la dècada del 1950. El terme que significa "ànima" en anglès. • Deriven del soul els estils: Funk, Disco i el rhythm and blues contemporani. El so del soul clàssic són les accions de ritme a l'estil rock, vibrants arranjaments de metalls, ensambles sincronitzats d'instrumentació i vocals. • Segons el crític musical Meter Guralnick: " El soul és la expressió de la solidaritat negre, de l'orgull d'una nació que desitjava acabar amb els segles de segregació i qui van trobar en aquests cants els fins pràctics per reclamar la seva identitat i espiritualitat. "

Orígens i història • Són temps de lluita pels drets civils, marcats per líders com Martin Luther King, en els què estava naixent la consciència racial i estaven a l'ordre del dia els motins del carrer. Durant aquest temps és quan la música soul adquireix un valor simbòlic dins del context social. • Al 1967 va arribar la revolució del soul, que va créixer per la reivindicació dels drets racials i la aparició de l'àlbum Aretha Franklin "I never loved a man the way I love you", i singles de tal impacte com "Resoect". Aquests moments són considerats com els de màxim apogeu del soul. Al 1968, artistes com James Brown i Sly & The Family Stone començen a donar un nou sentit al soul, conseqüència de la mort de Martin Luther King, a l'abril del 1968, i de la pèrdua d'aquells ideals de la revolució del soul. • Amb l'arribada de la dècada dels ’ 70 el soul comença a decaure i a renovar-se, sorgint-ne nous estils derivats

Trets principals de la MÚSICA SOUL • Principalment utilitza la guitarra, el baix elèctric, la bateria i la veu • La influència del gospel s'evidencia en les veus i les harmonies de caire jubilós i emocional

LA VEU EN EL SOUL • Les veus en el soul acostumen a ser veus més suaus i avellutades, versàtils, càl·lides i emotives. • Com el seu nom indica, ja que soul fa referència a “ànima”, acostumen a donar a les melodies molta cal·lidesa i una interpretació molt sentimental, suggerent i emotiva.

CANTANTS DE SOUL

ARETHA FRANKLIN

WHITNEY HOUSTON

MARVIN GAYE

POP

• La música pop (en anglès pop music, abreviació de popular music) és una de les interpretacions musicals originades a partir de la segona meitat del segle XX, orientades a un públic molt ampli, amb finalitat de ser comercialitzades i que, en principi, es contraposa a la música considerada com a clàssica. • És un terme molt ampli, amb certes connotacions pejoratives i difícil de delimitar. Els gèneres com el jazz, el gospel i el blues tampoc es considera que pertanyin a la música pop. • Al temps dels Beatles el pop era sinònim de Rock and roll. Actualment, és habitual reservar el terme "música pop" per aquella que està clarament orientada a la comercialització a gran escala.

Orígens i història La música pop s’origina a partir de la segona meitat del segle XX. Orientada a un públic molt ampli, es contraposa a la música considerada com a clàssica. En principi s'origina en els països de llengua anglesa, però aviat sortiren grups d'aquest estil a molts altres llocs.

Trets principals de la MÚSICA POP • No té un estil definit, però la caracteritza una melodia simple, fàcil de recordar i amb estratègies variades per capturar l'atenció del públic, entre elles d'una atractiva escenificació. • Els temes tractats en les interpretacions han estat gairebé exclusivament del sentiment amorós. • En les formes més comercials no és habitual que els cantants siguin els autors de la lletra i música de les seves interpretacions. • L'objectiu habitual d'aquest tipus de música són els adolescents. La indústria discogràfica és una de les principals interessades en la promoció de la músic pop.

LA VEU EN EL POP • El pop no té cap estructura instrumental definida, predomina la melodia de veu sobre la resta d'instruments, i manté un clímax musical més assimilable i net. • Les veus que interpreten la música pop són molt variades. Donen a les interpretacions un caire més suau o més fort depenent del tema o lletra de la cançó. • No utilitzen la tècnica vocal clàssica pròpia de l’òpera i es podria dir que la seva manera de cantar s’apropa més a la manera com parlem.

CANTANTS DE POP

MICHAEL JACKSON

MADONNA

ROCK

• La música rock, o Rock (o Rock and roll, segons alguns) és un estil musical que evolucionà a partir del Blues. El nom rock avui en dia s'aplica a molts altres estils, en particular quan un grup de música porta una o més guitarres elèctriques, una bateria, solistes vocals i, molt freqüentment, un baix elèctric. • El terme Rock & Roll fa potser referència als moviments rock, endavant i endarrere, i roll, d'un costat a l'altre, emprats pels mariners durant segles per a definir els moviments d'una embarcació. "Roll", però, també formava part de l'argot afroamericà per expressar els conceptes "ballar" i "sexe". El terme va entrar en la música Gospel i molt després va ser utilitzat per descriure la forma de ballar del Rock & Roll. Els primers grups interpretaven balades romàntiques suaus, però la vessant que va guanyar més popularitat va ser una barreja de Rock & Roll i Hillbilly, un estil de música practicat al Sud dels Estats Units que va donar lloc al Rockabilly. Elvis Presley va ser el màxim exponent d'aquest estil i un dels grans mites del Rock & Roll originari. L'any 1954 és considerat com el del naixement oficial del nou gènere musical.

Orígens i història • Un predecessor directe del Rock and Roll, i que també comparteix forts lligams amb el blues, és el boogie-woogie. Va gaudir de plena popularitat ja a partir de les darreries dels anys 30. • La història del Rock and Roll neix als Estats Units a finals de la dècada dels 40. Les arrels del nou gènere podem trobar-les al Blues, una música negra nascuda a finals del segle XIX com a crit d'alliberament per part dels esclaus africans. • La música rock té les seves arrels en l'era del rock and roll i del rockabilly dels anys 1950. A finals dels anys 1960, la música rock es combinà amb la música folk per crear el folk rock, amb el blues per crear el blues rock i amb el jazz per crear el jazz rock fussió, i sense una marca de temps per crear el rock psicodèl·lic. En els anys 1970, el rock va incorporar influències del soul, el funk i la música llatina. També en els anys 1970 el rock desenvolupà alguns subgèneres, com el soft rock, el hard rock, el rock progressiu, el heavy metal i el punk rock. Els subgèneres del rock dels anys 1980 inclouen el glam metal, el synth-rock, el thrash metal, el hardcore punk i el rock alternatiu. Els subgèneres del rock dels anys 1990 inclouen el rock estil grunge, el britpop, l'indie rock, el piano rock o el nu metal.

Trets principals de la MÚSICA ROCK § La música rock o només rock és un gènere musical contemporani encaminat a englobar cadascun dels diversos gèneres musicals derivats del rock and roll. § Sol interpretar-se, entre altres molts instruments que ocasionalment s'addicionen, amb guitarra elèctrica, bateria i baix elèctric. Molts estils de música rock també empren instruments de teclat com l'orgue, el piano o els sintetitzadors. § La música rock normalment té un fort contratemps, i sovint se centra en la guitarra, tant elèctrica com acústica. § Es caracteritza per una gran intensitat de l'espectacle en directe i en la força i virtuosisme instrumental. El rock sempre manté l'estructura tradicional, car és de gran utilitat i dóna un gran so "guitarra-baixbateria", amb solos de guitarres penetrants, amb un gran nucli rítmic de baix i bateria, i amb veus més desgarrades. La temàtica de les lletres sol ésser més àmplia i arriscada.

LA VEU EN EL ROCK • Les veus que canten rock acostumen a ser desgarrades i a cantar en un to fort, per tal de donar a la interpretació una càrrega forta d’energia, força i intensitat, i així fer arribar més el missatge de la lletra que es vol transmetre.

CANTANTS DE ROCK

ELVIS PRESLEY

BRUCE SPRINGSTEEN

FOLK

• Folk (de l'anglès folk, poble) és un estil de música que parteix de la música popular i tradicional per arranjar-la. Aquests arranjaments poden partir originàriament de temes musicals populars o només prendre'n l'estil i formar temes propis dels autors. La força de la música folk és l'arrelament tradicional que el lliga amb la societat popular, que es tracta d'una música que parteix de les melodies del poble.

Orígens i història § Als Estats Units el moviment folk (la folk-song) tingué durant els anys '60 un fort ressó internacional, principalment amb Bob Dylan i Pete Seeger. A Irlanda també hi hagué durant aquella època un moviment semblant amb la música de taverna d'arrel tradicional, de mans de grups com The Dubliners. • A Catalunya hi va haver durant la segona meitat del Segle XX un fort moviment de recuperació de la música tradicional catalana, liderat pel Grup de folk (actiu entre 1967 i 1969), en part seguint l'exemple del moviment de música folk a Amèrica i als països anglosaxons. • Al llarg de les dècades de 1970 i 1980 els grups que recuperaven les arrels tradicionals del patrimoni musical popular català prengueren importància. Durant la dècada de 1990 el panorama musical de folk català es consolidà amb l'aparició i enfortiment no només de grups que tocaven folk en una vessant més purista sinó també bandes de rock i música moderna que adoptaven el folk com a bandera. Actualment el circuit de concerts i festivals entorn a la música tradicional ha fet aparèixer un gran nombre de bandes de folk català.

Trets principals de la MÚSICA FOLK Sovint s'associa la música folk amb instruments tradicionals, com és el banjo o el violí als Estats Units, el violí i el Tin whistle a Irlanda, la gaita a Escòcia, la gralla i la dolçaina a Catalunya, la Trikitixa al País Basc, etc.

LA VEU EN EL FOLK • Les veus dels cantants que interpreten folk acostumen a ser veus suaus i profundes, adoptant un to més reivindicatiu i de protesta en cançons amb temes relacionats amb el poble i de caire més social.

CANTANTS DE FOLK

BOB DYLAN

JOAN BAEZ

CANÇÓ D’AUTOR

LA VEU EN LA CANÇÓ D’AUTOR • Les veus dels cantautors acostumen a estar impregnades de profunditat, emoció i sentiment. Són suaus i alhora intenses. • Sovint interpreten temes sobre l’amor, la profunditat dels sentiments, la naturalesa humana, però també temes reivindicatius, que tracten diferents conflictes o problemàtiques socials del context històrico-pol·lític del moment.

CANTAUTORS

LLUIS LLACH

MARIA DEL MAR BONET

RAP

• El rap (nom originat en l'acrònim de l'anglès Rhythm And Poetry o Rage Against Police) és un estil musical basat amb rimes que sorgeix als barris negres novaiorquesos vinculat des de principis dels 80 als ambients de la cultura hip hop.

Orígens i història • Si el hip-hop es va distingir per evolucionar a partir de la música religiosa de la comunitat negra dels Estats Units, a través d'una expressivitat laica i popular relacionada molt sovint amb el funk, el rap es desenvolupa sobretot per dues vies: trenca els seus llaços amb el funk i la música disco de consum, accentua la seva relació amb el break dance alhora que radicalitza els seus signes d'identitat de la cultura del carrer, mitjançant formes autònomes i un llenguatge específic i combatiu. • En les seves primeres manifestacions, i seguint la pauta break, el rap va sorgir de les operacions que en les sales de ball executava un disc joquei utilitzant un o diversos temes, per tal d'aconseguir de les interrupcions i barreges resultants, una composició que servís com a vehicle sonor a la recitació del solista o, més sovint, a un nodrit conjunt d'intèrprets

Trets principals de la MÚSICA RAP § En el rap s’emfatitzen rimes que es nodreixen d'argots, efectes onomatopeics, bromes i consignes, i es desencadena un joc de rèpliques i contrarèpliques molt suggestiu, que al seu torn es complementa amb provocatives escenificacions. • Aquests trets essencials del rap, especialment tot el que es refereix a les seves lletres, tenen el seu origen en les fórmules publicitàries emeses per ràdio i televisió on dues o més persones conversaven col·loquialment sobre un producte, combinades amb les remescles de música disco que els joves negres, hispans i chicanos utilitzaven per ballar i divertir-se a l'aire lliure als ghettos. • Per això el rap va tenir en els seus començaments un àmbit limitat, ja que rares vegades penetrava en l'àmbit de les discoteques, copades per temes comercials també interpretats per negres.

LA VEU EN EL RAP • Normalment els cantants de rap acostumen a utilitzar la veu parlada, seguint tota una sèrie de ritmes molt ràpids i complexes. • Cal tenir un sentit del ritme força desenvolupat per cantar rap, i molta fluidesa i rapidesa en la parla, però, en canvi, aquí el tema de l’afinació no és tan important ja que, com hem dit, es fa amb la veu parlada.

CANTANTS DE RAP

ALICIA KEYS

ORISHAS

FI