TEMA 5 La Llibertat 1 r de Batxillerat

TEMA 5 La Llibertat 1 r de Batxillerat 2018 -19

Llibertat interna. Llibertat externa. Tota acció és motivada i intencional. Però… pot ser que els motius ens condicionin tan fortament que no puguem escollir el que fem? ; escollim lliurement les nostres intencions i finalitats, o en la nostra elecció estem determinats pel nostre caràcter, circumstàncies ambientals, codi genètic, família, astres, karma. . . ?

Llibertat interna. Llibertat externa. Habitualment, usem el terme llibertat, com a mínim, en dos sentits diferents: - En aquell país hi ha llibertat de moviments. - L’ésser humà és l’únic animal lliure, ja que pot escollir el que fa.

Llibertat externa o llibertat d’acció. Consisteix en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir, consisteix a poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan, malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho impedeixen. La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’Estat, legislació, forces de l’ordre. . . ) els que en permeten o n’impedeixen la presència.

Llibertat interna. També anomenada llibertat d’elecció o lliure albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això, podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat interna si la meva decisió és una il·lusió, ja que en realitat em trobo inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les circumstàncies que m'envolten.

L’absència de llibertat Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli, podem posar-la en dubte.

Determinisme El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega l’existència de llibertat. Per a ferho, es basa en el principi de causalitat. Segons aquest principi, tot esdeveniment del món està causat. Segons aquest principi, també les accions estan determinades per un factor en presència del qual s’esdevenen inevitablement. Podríem afirmar que aquest factor som nosaltres mateixos: jo sóc la causa de les meves accions, ja que la decisió que he pres és la causa del que faig (he decidit aixecar el braç i aquesta és la causa que l’hagi aixecat). Per tant, segons el determinisme no tenim llibertat de decisió. Principi de causalitat: Afirma que tot esdeveniment, sigui del tipus que sigui, està causat per un altre. Així, doncs, tot el que passa en el món forma part d’una cadena de causes i efectes.

Tipus de determinisme • • Determinisme genètic. Determinisme ambiental o educacional. Determinisme econòmic Determinisme teològic Exercici: Busca informació de cada tipus de determinisme i fes-ne una síntesi.

L’existència de llibertat Malgrat la consistència dels arguments deterministes, molts pensadors es resisteixen a acceptar aquesta concepció filosòfica i les seves conseqüències. Els defensors de la llibertat al·leguen contra els deterministes que aquests han confós el que són factors condicionants amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent:

Distinció Factors determinants. Equivalen a les causes de l’acció. El comportament humà es considera conseqüència inevitable de factors que l’ésser humà no controla. Factors condicionants. Equivalen als motius de l’acció. El comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n considera el resultat.

Reflexió Si dic que sóc lliure d’anar a passejar, és perquè puc provar que, si hagués decidit no anar a passejar, no hi hauria anat. Primer problema (metodològic): com podríem provar aquesta afirmació? Mario Bunge, “Ètica, ciència i tècnica”. Per a alguns/es pensadors/es, aquesta pregunta resulta difícil de respondre, no perquè la creença en la llibertat sigui falsa, sinó perquè la pregunta està mal formulada. En realitat, la consideren una pregunta sense resposta, perquè la llibertat no necessita demostració. La creença que actuem d’una manera lliure i voluntària és una veritat evident per ella mateixa. Així, doncs, podem considerar-la un axioma: no es demostra, però és la base en la qual se sustenten moltes de les nostres creences sobre l’ésser humà.

Llibertat i moralitat • Si l’ésser humà no té llibertat d’elecció, aleshores no és possible parlar de responsabilitat ni de moralitat. Només podem fer a algú responsable dels seus actes si realment n’és, és a dir, si ha actuat conscientment, voluntàriament i lliurement. Si no tenim capacitat d’elecció, si inevitablement ens veiem empesos o determinats a actuar d’aquesta o d’aquella manera, com se’ns poden demanar responsabilitats? De la mateixa manera que no responsabilitzem la pluja per les inundacions, ni el Sol per la nostra insolació, per què seríem nosaltres responsables d’haver atracat un banc o d’haver mentit, si no podem fer cap altra cosa? Tenir llibertat d’elecció i haver de responsabilitzarnos de les nostres accions ens converteix en l’únic animal moral que existeix.

Cas a analitzar En Jesús és un nen de set anys que va a l’escola del seu poble. Tot i que en el poble tots es coneixen, encara no el deixen anar sol a l’escola, de manera que cada dia el porta i el recull en Pep, el seu cangur. Un dia, la parella d’en Pep el convida a anar al cinema, tot i que sap que la seva parella ha d’anar a buscar en Jesús. En Pep, que no es vol perdre la cita, truca la mare d’en Jesús, i li diu que es troba malament i que no podrà recollir el seu fill; la Isabel la tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que ella mateixa el recollirà. Després de parlar amb ella, la Isabel recorda que té una reunió importantíssima amb un client que ve expressament d’una altra ciutat per a veure-la. Conscient que no la pot anul·lar, decideix trucar el seu marit. La Isabel i en Francesc discuteixen per telèfon, cap dels dos està disposat a cedir, les seves obligacions els semblen més ineludibles que les del seu cònjuge. Encara que no arriben a un acord, tots dos pengen el telèfon convençuts que, com ha passat altres vegades, l’altra cedirà i anirà a buscar en Jesús. A les cinc, en Jesús surt de classe però ningú no ha anat a buscar-lo. Després d’esperar una estona per si en Pep arriba tard, decideix d’anar sol a casa. Pel camí, un conductor begut se salta un semàfor i l’atropella. Qui és el responsable de l’atropellament d’en Jesús? El cangur? La parella? La Isabel? En Francesc? Per què ens sembla que, d’alguna manera, tots tenen una certa responsabilitat en d’incident, si, en realitat, l’únic que participa directament en l’atropellament és el conductor begut? Encara que en situacions quotidianes atribuïm responsabilitats sense gaire problemes, l’existència de casos com l’anterior, que produeixen una certa confusió, ens ha de convèncer de la importància i necessitat de tenir un concepte perfectament definit de responsabilitat. Intuïtivament considerem que la responsabilitat consisteix en l’obligació de fer-nos càrrec de les nostres accions o de la seva absència. Tanmateix, aquesta definició ocasiona problemes tant als deterministes com als indeterministes.