SOL I DE DOL I AMB VETUSTA GONELLA

SOL, I DE DOL, I AMB VETUSTA GONELLA J. V FOIX

Sol, i de dol, i amb vetusta 1 gonella 2, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots 3 i munts de llicorella 4 I gorgs pregons 5 que m’aturen, astuts. Vocabulari: 1 - Vetusta: Molt antiga. 2 - Gonella: Antiga túnica llarga. I dic: On só? Per quina terra vella, 3 - Ignots: Desconeguts. -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 4 - Llicorella: Pissarra. Deleges 6 foll 7? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts 5 - Pregons: Profunds. 6 - Deleges: Anhelar / desitjar. Sol, sóc etern. M´és present el paisatge De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc 8 de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí 9, i, Déu, el parany Per heure’m 10 tot. O del diable engany. 7 - Foll: Boig 8 - Tuc: Pic de muntanya. 9 - Vaguí: Pretèrit perfecte simple verb vagar. . 10 - Heure’m: Tenir-me. .

JOSEP VICENÇ FOIX I MAS • Sarrià (1893) – Barcelona (1987) • • Autoproclamat “investigador en poesia” Classicista – Avantguardista • Conflicte constant entre raó i sentiment en la seva obra. • Estudia dret. Ho deixa per dedicar-se a la seva vocació literària. Dirigeix i participa en diverses revistes i diaris catalans. Publica diverses obres de reivindicació catalanista. Gran influent en la postguerra. Premiat amb multitud de reconeixements importants. • • (premi d’honor de les lletres catalanes, medalla d’or ciutat de Barcelona. . . )

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 10 A f Em veig sovint per fosques solituds, 10 B m MÈTRIC A En prats ignots i munts de llicorella 10 A f I gorgs pregons que m’aturen, astuts. 10 B m I dic: On só? Per quina terra vella, 10 A f -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 10 B m Deleges foll? Vers quina meravella 10 A f Sonet Decasíl·lab. D’astre ignorat m’adreç passos retuts 10 B m 2 estrofes – 4 versos 2 estrofes – 3 versos Sol, sóc etern. M´és present el paisatge 10 C f Rima consonant. De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: 10 D m Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany 10 D m O en tuc de neu, jo retrob el paratge 10 C f 1 r part: Versos senars- Femenins Versos parells- Masculins On ja vaguí, i, Déu, el parany 10 D m Per heure’m tot. O del diable engany. 10 D m 2 n part: Primer vers- Femenins Segon i tercer- Masculins

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m’aturen, astuts. FIGURES RETÒRIQUES I Anàfora Metàfora I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts Personificació Hipèrbole Paranomàsia Sol, sóc etern. M´és present el paisatge De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, Déu, el parany Per heure’m tot. O del diable engany. Interrogació Retòrica

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m’aturen, astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts Sol, sóc etern. M´és present el paisatge De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, Déu, el parany Per heure’m tot. O del diable engany. FIGURES RETÒRIQUES II Antítesi Epítet Paral·lelisme Contradicció Encavallament Polisíndeton

CONCLUSIÓ Confusió a la que pot arribar una persona. Explica com una persona en mig del no-res, es troba. Contrarietat de termes típica de la poesia de Foix. El poema és una al·legoria. Tanmateix, és una antítesis, com el títol bé indica “Sol, i de dol”. Dubtes, preguntes, comentaris. . . ?