SAN CARLO ALLEBORROMINI QUATTRO FONTANE FITXA TCNICA SAN

SAN CARLO ALLEBORROMINI QUATTRO FONTANE

FITXA TÈCNICA SAN CARLO ALLE QUATTRO FONTANE Autor: Francesco Borromini (1599 - 1667) Cronologia: 1634 – 1667 Estil: Barroc Tipologia: Església Materials: Maó i estuc Localització: Roma (Itàlia) L’estil de Borromini està basat en el joc de la corba, la contracorba, l’el·lipsi, i els espais còncaus i convexos portats a la màxima expressió amb l’objectiu de reflectir moviment. BORROMINI Borromini va ser l’arquitecte més original de la Roma barroca. El seu pare era picapedrer, ofici que el jove arquitecte va heretar, doncs va tallar marbre per a la catedral de Milà. L’any 1619 Borromini es va traslladar a Roma, on va començar a treballar sota les ordres de Maderno a la Basílica del Vaticà i també va col·laborar amb Bernini al palau Barberini. El seu primer gran encàrrec va ser aquesta església de San Carlino. Iniciada l’any 1634, Borromini hi va aportar el seu nou concepte arquitectònic basat en el moviment ondulant, tant en l’espai extern planta i alçat- com en la façana.

DESCRIPCIÓ FORMAL Borromini estructura la façana de l’església de San Carlino en dos pisos. Cadascun es divideix en tres carrers a partir d’una combinació de columnes menors i columnes d’ordre gegant. Ambdós cossos estan separats per un entaulament 1 que reprodueix l’ondulació creada pel joc de formes còncaves i convexes que hi ha entre els carrers laterals i el carrer central, respectivament. Al pis inferior, destaca el nínxol 2 amb la imatge de sant Carles Borromeu sota les ales de dos querubins 3. Al pis superior sobresurt l’edicle 4 i el medalló 5 sostingut per àngels que trenca l’entaulament. Tant el medalló com les columnes d’ordre gegant potencien la sensació de verticalitat i, per tant, de lleugeresa. 5 4 1 3 2

La planta es pot definir a partir d’un espai central octogonal a partir de costats ondulats, al qual s’han afegit dos elements semicirculars –vestíbul i capella major- a l’eix longitudinal. És, en essència, un oval sobre el qual s’erigeix un intricat espai on tots elements, sinuosos i ondulants, es compenetren per conferir dramatisme al conjunt.

En alçat, 16 columnes d’ordre compost 1 habiliten portes, nínxols i capelles als intercolumnis 2, sobre les quals un entaulament 3 segueix les formes capricioses de la planta i sosté les quatre voltes 4 de quart d’esfera que cobreixen les capelles principals. Entre elles, s’articulen quatre petxines 5 àmplies que defineixen una cúpula ovalada 6 espectacular, decorada amb cassetons 7 geomètrics –octògons, creus i hexàgonsque es van reduint de mida seguint les lleis de la perspectiva. Aquest efecte permet augmentar la sensació d’espai interior, l’amplitud del qual es veu reforçada encara més per la llum blanca 8 que emana de les finestres obertes al llanternó que corona la cúpula. 6 8 7 5 4 1 3 2

ENTORN I INTEGRACIÓ URBANÍSTICA El solar que ocupa el petit convent de San Carlino està ubicat a la intersecció de les antigues Strada Pia i Strada Felice, traçades pels papes Pius IV i Sixt V, en el lloc que suposa un punt cabdal de l’urbanisme urbà. A les cantonades de la confluència dels carrers, es van disposar les quatre fonts que donen nom al lloc. Borromini va saber superar amb brillantor la irregularitat del terreny i aprofitar les petites dimensions de l’espai on s'havia d’ubicar l’obra.

FUNCIÓ, CONTINGUT I SIGNIFICAT San Carlo alle Quatrtro Fontane , més coneguda com a San Carlino per les seves reduïdes dimensions, va ser construïda per l’orde espanyol dels Trinitaris Descalços, una congregació monàstica pobra i austera, la principal dedicació de la qual era obtenir fons per alliberar els cristians captius dels musulmans. L’església i el claustre van ser la primera obra de Borromini en solitari, i la façana, l’última de la seva carrera. Aquesta particularitat fa que San Carlino sigui considerada una de les construccions més significatives de la seva trajectòria, i és a la vegada una de les arquitectures més singulars del barroc italià: la més fragmentària, discontinua i antimonumental. La seva façana representa la fusió en el grau més elevat d’arquitectura i escultura; l’ull no pot descansar perquè pràcticament no queda paret lliure.

MODELS I INFLUÈNCIES 1 Els models utilitzats per Borromini a l’església de San Carlino tenen com a fonts principals els últims treballs de Miquel Àngel, com la capella Sforza a Santa Maria Major a Roma. La façana també es relaciona amb la del temple roma d’El Deir 1, a Petra, que Borromini podria haver vist dibuixada o gravada. A més, es sistema d’empetitir els cassetons a la cúpula va ser copiat del Panteó de Roma. Els elements de la façana influiran amb força en l’arquitectura de Nàpols i el barroc sicilià. Extret de: TRIADÓ, JR, Història de l’art. Ed. Vicens Vives, 2009