Pgina 251 2 EL PROBLEMA DE REALITAT EN

Pàgina 251 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME A. La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica � Posa en qüestió la realitat de la substància entesa tant com a substrat (substància primera aristotèlica) com essència (substància segona aristotèlica). � Mitjançant el principi de la còpia continua i aprofundeix la crítica iniciada per Locke. � Plantejament general: a) Què és la substància? - Una idea complexa formada per la imaginació mitjançant les lleis d’associació d’idees, per tant és simplement. - Un nom (nominalisme) que designa una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació (una fórmula d’economia mental). b) Quina realitat posseeix? - No podem afirmar que sigui una cosa real que existeixi també fora del pensament. - Com que no en tenim cap impressió, podem dir que, si existeix és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

Pàgina 251 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME A. La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica 1. La idea de substància com a substrat o substància individual. � És possible representar-nos-la sense accidents? No en tenim cap impressió, ni com: a) Un subjecte en que resideixen les qualitats (Aristòtil). b) Una coherència necessària que les mantingui unides (Locke). � Què és? Una fórmula d’economia mental: mitjançant un únic un nom designem un conjunt de qualitats que reunim en el que anomenem objectes individuals. � Com es forma? - La imaginació, portada per l’hàbit d’observar un conjunt de qualitats que apareixen en una contigüitat espaciotemporal, les associa entre si i les considera com una unitat. - D’aquesta manera podem explicar-nos la permanència amb la qual les coses se’ns presenten.

Pàgina 251 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME A. La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica 2. La idea de substància com a essència: les idees abstractes i els universals. � No en tenim cap impressió, ni com: a) Existent en els objectes (Aristòtil). b) Ni separada d’aquests (Plató). � Què és? Una fórmula d’economia mental: mitjançant un únic un nom designem un conjunt d’objectes individuals que tenen unes qualitats en comú. � Com es forma? - La imaginació, portada per l’hàbit d’observar les semblances entre els diferents objectes d’una mateixa classe, les associa entre si i les considera com una unitat. - D’aquesta manera podem designar-los amb un sol nom a tots i agrupar-los en classes.

Pàgina 252 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME B. La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista � � La crítica es farà a partir de l’ús del principi de la còpia i els límits marcats a la inferència causal. El resultat és el mateix que abans: l’escepticisme metafísic (són indemostrables i incognoscibles). 1. La idea de substància extensa, món material o realitat extramental. � Com s’havia demostrat la seva existència? Mitjançant una inferència causal a partir de l’efecte (idees o sensacions en la nostra ment) per investigar-ne la causa: - Descartes amb el suport de la veracitat divina. - Locke a partir del coneixement sensitiu. Quin és l’anàlisi que en fa Hume? - Tenim impressió de l’efecte (sensacions o idees) però no del que se suposa que és la seva causa (món material), per tant, aquesta inferència és incorrecta. - Fenomenisme: el coneixement humà no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment (el fenomen: límit del coneixement humà). � Text pàgina 252 Quadre pàgina 253 Fenomenisme en Hume - Escepticisme: és impossible establir quin és el seu origen últim o la seva possible causa: l’existència d’una realitat extramental és indemostrable.

Pàgina 253 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME B. La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista 2. La idea de substància infinita o Déu. � Com s’havia demostrat la seva existència? A partir d’inferències causals. Déu apareix com a: - Escolàstica: causa última del món, de la seva regularitat o la seva perfecció. - Descartes: causa de la idea en mi del que és perfecte i infinit i de mi pròpia existència. - Locke: causa de la nostra existència i la del món (coneixement demostratiu). � Quin és l’anàlisi que en fa Hume? - Aquestes inferències violen els límits imposats a la inferència causal ja que tenim impressió de l’efecte però no de la que se suposa que és la seva causa (Déu). - La tercera demostració cartesiana (argument ontològic) no és una inferència causal però incorre en una fal·làcia circular. Pren-ne nota! pàgina 253 - Per tant, no podem demostrar l’existència de Déu i si aquest existís ens és del tot incognoscible (agnosticisme).

Pàgina 254 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME B. La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista 3. La idea de substància pensant, jo o ànima. � Com s’havia demostrat la seva existència? - S’havia fet a través d’una intuïció (“Penso, aleshores existeixo”) que es presentava amb una total certesa (evidència). � Quin és l’anàlisi que en fa Hume? - No es qüestiona aquesta evidencia (“existeixo”) però si que allò que existeix sigui: a) Una substància (“Sóc una cosa –substància- que pensa”). b) Una essència (“Sóc un ésser l’essència del qual és pensar”). - Si utilitzem el principi de la còpia comprovarem que no tenim cap impressió: a) Ni del jo com a substància (sobre la qual resideixen els pensaments). b) Ni del pensament com essència. Text pàgina 254

Pàgina 255 2. EL PROBLEMA DE REALITAT EN L’EMPIRISME MODERN 2. 3 LA CRÍTICA DELS CONCEPTES DE LA METAFÍSICA DEHUME B. La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista 3. La idea de substància pensant, jo o ànima. - Només trobem en la ment una successió de percepcions que varien contínuament, un conjunt inconnex d’impressions i idees. Text pàgina 255 � Com es forma, llavors, la identitat personal? La memòria uneix aquesta successió fluctuant i la imaginació les associa en virtut de la seva contigüitat espaciotemporal. Així es forma la “ficció” del jo com una unitat. Pren-ne nota! pàgina 255 � Què podem concloure? - No podem afirmar la substancialitat, ni la simplicitat de l’ànima. - Podem dubtar de la seva immortalitat (si observem el paral·lelisme en l’evolució del cos i de l’ànima al llarg de la vida humana). - per tant, de nou arribem a l’escepticisme. José Vidal González Barredo