OBRES DART DEL SEGLE XX UNA ANLISI DAPROXIMACI

OBRES DART DEL SEGLE XX UNA ANÀLISI D’APROXIMACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Casa Milà o la Pedrera. Arquitecte: Antoni Gaudí i Cornet (1852 -1926). Cronologia: 1907 -1910. Localització: Barcelona. Estil: modernisme. Materials utilitzats: pedra, maó, ceràmica i ferro. Sistema constructiu: nous materials. CASA MILÀ

Va ser un encàrrec dels senyors Pere Milà i Camps i de la seva muller, Roser Segimon a Antoni Gaudí, vídua d’un indiano, Josep Guardiola i Grau. Quan el 9 de juny de 1905 els Milà compren el terreny, allí hi havia una casa residencial que era d’Antoni Ferrer-Vidal i Soler, fundador de la Caixa de Pensions. Antoni Gaudí rep l’encàrrec de construir una casa senyorial pels mecenes i crear pisos de lloguer. Aleshores, feia molt poc que la vila de Gràcia s’havia annexionat a Barcelona, i el Passeig de Gràcia era una zona de creixement. Context històric de l’obra

Elements de suport i suportats: A l’igual que l’arquitectura industrial o de l’Escola de Chicago, l’edifici és sustentat per una estructura de ferro que es connecta amb els murs mitjançant un complex sistema de bigues i tirants de ferro. Les parets no aguanten res, només delimiten l’espai. 2. Ús de materials pobres com el maó i la pedra natural, amb carreus rectangulars. 3. Les plantes lliures de murs, són sostingudes per pilars i jàsseres corbes (bigues gruixudes). 4. Els arcs parabòlics i les columnes inclinades són una innovació d’enginyeria. 1. ANÀLISI FORMAL

Predomini de la façana de línies corbes i ondulants. Les portes, les finestres i balcons estan decorades amb ferro forjat, amb motius fitomòrfics. L’edifici es compòn d’una planta baixa, de cinc pisos i d’un àtic amb voltes parabòliques i revestiments de ceràmica blanca. A nivell de carrer, les columnes arbòries inclinades fan de connectors entre el terra i els pisos. Espai exterior i interior

Al terrat, on hi ha les xemeneies en formes de guerrers, hi ha els depòsits d’aigua. L’edifici està dividit en dos parts, els dos celoberts separen les dues estructures. Quan s’entra a l’edifici per la porta principal, s’accedeix a planta baixa i a un dels celoberts, que aporten llum i ventilació a l’edifici. A l’entorn d’aquests patis, s’organitzen els habitatges de formes poligonals. Les parets interiors estan decorades amb estucs als sostres i amb panys amb motius florals. Gaudí també va introduir els ascensors a l’edifici.

Estil: 1. 2. L`edifici pertany al modernisme català, trencant l’uniformització industrial. Aquesta combinació entre formes ondulants i l’ús del ferro als balcons, se l’ha considerat el precursor de l’Expressionisme alemany.

Es considera l’edifici com el màxim exponent de l’Arquitectura orgànica amb aquestes formes ondulants, amb l’ús de la pedra i la talla granulada. Al mateix temps, es tracta d’una obra de gran religiositat, es preveia que a dalt de l’edifici hi hagués un conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu de Gràcia. Però a causa de l’antireligiositat i dels fets de 1909, es van suprimir els motius religiosos. Funció: residèncial. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Pavelló alemany. Arquitecte: Mies van der Rohe (1886 -1969). Cronologia: 1929, enderrocat de l’Exposició Internacional i reconstruït el 1986. Localització: Barcelona, Avinguda marquès de Comillas. Estil: racionalisme dins la Bauhaus. Materials utilitzats: pedra (marbre travertí, ònix, granit), acer inoxidable i vidre. Sistema constructiu: nous materials. PAVELLÓ ALEMANY

Va ser un encàrrec del govern de Weimar per representar la nova Alemanya: democràtica, progessista i pròspera gràcies als diners donats pels nordamericans a través del Pla Dawes (1924) a l’Exposició Internacional de Barcelona. I era un premi per van der Rohe, per haver gestionat molt bé l’Exposició de Werbund d’Stuttgart (1927) Context històric de l’obra

1. 2. 3. Elements de suport i suportats: Estructura adovellada on els pilars d’acer sustenten tot l’edifici i deslliuren els murs en la seva funció de descàrrega. Per tan, les parets i portes estan distribuïdes seguint més el gust estètic que el funcional. Són vuit pilars cruciformes d’acer inoxidable disposats en retícula a intervals regulars que sostenen una coberta plana que sobre surt de la superfície de l’edifici. ANÀLISI FORMAL

1. 2. 3. 4. 5. Espai exterior interior: Edifici sense façana, s’alça a sobre d’un podi rectangular de marbre travertí. S’accedeix des de l’escala lateral de vuit graons, des d’on es pot veure el llac rectangular. De planta lliure on es difuminen les fronteres entre espai interior i exterior, a causa de la funció decoratives de les parets. Al fons de l’estany hi ha l’estàtua Demà de Georg Kolb, envoltada de parets d’onix. El mobiliari també va ser dissenyat per a l’ocasió.

Estil: 1. Correspon a l’estil racionalista de la Bauhaus, combinant materials tradicionals (marbre travertí i ònix) amb materials nous (vidre i tub d’acer). 2. Creant un edifici d’espais que miren sempre cap a l’exterior. 3. L’austeritat és l’altra marca característica de l’edifici.

Va ser concebut com un espai polivalent, sense fronteres entre l’interior i l’exterior. Simbolitzava els valors de la nova Alemanya: racionalitat, austeritat, transparència i perfecció. Era un símbol d’una societat renovada i democràtica. Funció: representativa d’Alemanya a l’Exposició Internacional de 1929, anticipant la tècnica constructiva de l’acer i el vidre. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Casa Kaufmann. Arquitecte: Frank Loyd Wright (1869 -1959). Cronologia: 1935 -1937. Localització: Bear Run, Pennsilvània, Estil: Organicisme. Materials utilitzats: formigó armat, pedra natural, vidre i alumini. Sistema constructiu: nous materials. LA CASA KAUFMANN

Elements de suport i suportats: 1. 2. 3. Es tracta d’un edifici que s’ha construït amb el suport parcial de les roques per a sostenir parts de l’edifici, com la sala d’estar de la planta inferior. També s’aguanta amb els murs verticals de pedres i columnes de formigó. Sobre aquests suports, es troben els elements horitzontals visibles i disposats en forma esglaonada que permet una adaptació perfecte al desnivell del terreny. L’edifici està presidit per una enorme xemeneia de pedra rústica i és d’on parteixen les diferents parts de l’edifici. ANÀLISI FORMAL

1. 2. 3. 4. Espai exterior i interior: Exteriorment, consta de 3 plantes esglaonades: la primera està damunt la roca natural que fa de base de la xemeneia de la sala d’estar. Aquest primer pla disposa d’una llarga terrassa suspesa per damunt de la cascada. De la planta superior sobresurt una altra terrassa en un angle de 90⁰ respecta de la de sota. És més llarga per un costa de l’anterior. Els murs són de formigó armat, adornats amb pedra natural i arrebossats, combinant-se amb la fusteria d’alumini i grans finestrals. Els espais interiors es generen des de dins cap a fora (centrifuguisme) però garanteix una intercomunicació entre espais intern i extern, cosa que el racionalisme no garanteix. Això ho fa possible els grans finestrals de vidre. Però cada pis funciona de manera independent.

Estil: 1. 2. ◦ ◦ És una obra organicista amb certa influència racionalista. Però aquest racionalisme de volums ortogonals es deu més a la creació dels espais interiors que a una voluntat d’ocupació d’espai exterior. Kauffman era un arquitecte individualista. Li agradava controlar tot el procés de construcció d’un edifici. Aplicava el seu ideari influït de l’arquitectura japonesa: Harmonització amb l’entorn a través d’estendre i accentuar els plans paral·lels de terra. Aixecar els soterranis per antihigiènics. Deixar les façanes sense ornamentació. Ocupació de l’espai amb mobiliari senzill.

El centrifuguisme de Wright és hereu de les cases de camp americanes en forma de creu. Aquesta característica i l’adaptació de la construcció a l’espai de l’entorn, feren de la Casa Kaufmann, un símbol de l’organicisme. Funció: va ser un encàrrec fet per Edgar Kaufmann, director d’uns grans magatzems de Pittsburg, pel seu ús particular. Aquest individualisme arquitectònic va rebre l’oposició del racionalisme de Walter Gropius i de Mies van der Rohe, tot i que congeniaven en alguns principis. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: El Profeta. Escultor: Pablo Gargallo (1881 -1934). Cronologia: 1933. Localització: N’hi ha diverses reproduccions (Centro de Arte Reina Sofia, Museo Gargallo a Saragossa. . . ). Estil: cubisme. Dimensions: 2, 35 m (alt) x 0, 65 m x 0, 50 m Material: bronze. Formes: escultura exempta. Tipologia: dempeus. Cromatisme: monocroma. Tema: un home il·luminat que vol guiar el poble. EL PROFETA

1. 2. 3. 4. 5. Composició: Obra construïda a partir de làmina plana, tub ondulat i buits estratègics. Els volums absents són delimitats pels elements corbats. La figura s’estructura entorn d’un eix central format pel cap, columna i cama esquerra. Des d’aquí es distribueixen els diferents elements del cos amb corbes i contracorbes. La figura es cobreix per una esquemàtica pell de xai lleugerament inclinada cap endavant. La gran aportació de Gargallo és l’ús del buit per mostrar volums segons el punt de vista. ANÀLISI FORMAL

Estil: 1. Gargallo juxtaposa formes còncaves i convexes, els primers experiments els va fer el 1907 amb planxes metàl·liques. 2. Influència familiar del treball de la forja. 3. Pel que fa al Cubisme: va ser influït per Archipenko i des de l’art primitiu, va agafar com a models a Brancusi i Modigliani. Al mateix temps influirà a Picasso.

El braç dret alçat del profeta és una mostra d’un home en plena passió. Aquest arravatament contrasta amb els peus ferms a terra. La vara que porta a la mà esquerra és el símbol més clar de que es tracta d’un guia. Funció: Funció decorativa per galeries d’art i museus i en carrers i places públiques. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Nit de lluna. Escultor: Leandre Cristòfol (1908 -1998). Cronologia: 1935. Localització: Museu d’art Jaume Morera de Lleida. Copia del mateix artista de al MNAC. Estil: surrealista. Dimensions: 0, 42 x 0, 32 x 0, 22 m Material: fusta i vidre. NIT DE LLUNA

Les Primeres Avantguardes Artístiques estaran incloses dins d’una dinàmica de canvis, que es reflecteixen en tots els camps: -“Científic i tecnològic amb el motor d’ explosió, l’ aviació, l’ energia atòmica, els mitjans de comunicació: telèfon, ràdio, cinema, televisió. . . - Econòmic i social amb l’ emigració del camp a les ciutats, la crisi del sistema capitalista amb el crac de 1929, la industrialització. . . - Polític amb el Colonialisme, l’ esclat de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució Russa, l’ aparició i consolidació dels moviments feixistes, la Segona Guerra Mundial”. . . Per tant, l’ art de la primera meitat del segle XX serà un reflex d’ aquesta societat activa que modifica amb un ritme frenètic totes les seves estructures anteriors. Per aquest motiu després del Modernisme, el segle XX s’ inicia amb l’ esclat de les Primeres Avantguardes Artístiques que es desenvoluparan al continent europeu. Els principals països on sorgiran aquests corrents seran bàsicament: França i Alemanya. Des d’ aquests indrets s’ estendran per tota Europa i, concretament, París serà el centre artístic fins finalitzada la Segona Guerra Mundial. Des de 1905 fins gairebé 1924, París s’ esdevindrà conjuntament amb Dresden i Munic els nuclis de moviments artístics com: el Fauvisme, l’ Expressionisme, el Cubisme, l’Abstracció i el Surrealisme, entre d’ altres. Context històric de l’obra

Composició: “Nit de lluna” és una peça escultòrica representada amb tres elements de fusta: un ou de sargir, un fus de filar i una peça circular de color blau a l’interior d’una vitrina de fusta semicircular, pintada de color negre i, amb una porta de vidre. Aquesta obra està firmada i datada en l’angle inferior esquerra del marc de la caixa de fusta amb la següent referència: “Cristòfol 1935”. 2. L’ assemblage és la tècnica emprada per Cristòfol en aquesta escultura, que consisteix en unir diferents materials i objectes de forma que s’ aconsegueixi un efecte tridimensional. 3. En aquesta composició tan senzilla destaquen dos aspectes: a) Un eix de simetria diagonal que ve determinat per la posició del fus de filar damunt de la fusta circular. b) La llum natural de l’obra que prové del color beix de la fusta de l’ou de sargir i del fus de filar damunt de la peça circular blavosa i a l’interior de la vitrina que està pintada de negre en tot el seu interior. 1. ANÀLISI FORMAL

1. 2. Estil: Es tracta d’un obra amb un equilibri físic i real i atemporal perquè representa un tema transcendent, amb un ritme de moviment fictici remarcat pel predomini de la forma diagonal del fus de filar i amb una textura llisa, brillant, suau i dura provinent dels materials utilitzats. Aquesta obra de Leandre Cristòfol és una de les seves primeres peces no figuratives que corresponen a les escultures surrealistes que va realitzar durant la dècada dels anys trenta i que formalment estan relacionades amb aquest moviment que tanta importància va tenir dins de les Primeres Avantguardes Artístiques. De l’ aire a l ‘ aire, El peix damunt de la sorra, Nit de lluna o l’ Aureola Astral o Harmonia estel·lar( Ralentí) són de les obres més conegudes d’ aquest estil surrealista de Cristòfol. Leandre Cristòfol podem dir que té una similitud amb Joan Miró, ja que els dos artistes principalment utilitzaven el surrealisme de l’automatisme pur, a més d’utilitzar la fusta i de fer servir objectes trobats.

Nit de lluna és una obra de temàtica secular que reprodueix el món oníric de l’artista. Es tracta d’un homenatge a la figura dels seus pares. També és un homenatge a la seva infantesa i al paisatge de la Noguera i de Balaguer. És una obra no figurativa i simbòlica. Funció: és decorativa, lúdica i il·lustrativa de la forma en què treballava l’escultura Leandre Cristòfol. Aquesta peça escultòrica es podria comparar amb la d’ “El profeta” de Pablo Gargallo amb la qual tindrien en comú la seva pertinença a les Primeres Avantguardes Artístiques. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Sopa Campbell’s. Escultor: Andy Warhol (1908 -1998). Cronologia: 1965. Localització: Diferents versions en diferents museus: National Gallery of Art de Washington, Leo Castelli Gallery de Nova York i col·leccions particulars. Estil: Pop-art. Tècnica: acrílic i tinta serigràfica. Suport: tela Dimensions: 0, 92 x 0, 62 m Tema: reproducció gràfica d’una llauna de sopa de tomàquet Campbell’s. SOPA CAMPBELL’S

Durant els anys 50 alguns artistes es van fixar en els objectes quotidians i van convertir-los en objectes de culte. Els van tornar a representar de manera que poguessin ressaltar. Inspirant-se en el Dadaisme van recuperar els objectes però sense la càrrega nihilista del primer moviment. Context històric de l’obra

Elements plàstics: En aquesta obra Warhol juga amb els colors de l’etiqueta original de la llauna. El vermell i blanc deixen lloc a altres colors. 2. A cada llauna que pintava Warhol hi feia alguna variació de colors, ombrejats o treia algun text o escut. 3. Inicialment Warhol pintava a mà, però aviat es va passar a la serigrafia o altres tècniques que permetien homogeneïtzar el color. 1. ANÀLISI FORMAL

Composició: 1. Es representa la llauna, de manera plana i sense perspectiva. No es correspon la visió de la part de dalt amb la representació de les lletres de l’etiqueta. Hi ha incoherència buscada. 2. Malgrat la manipulació colorista, la llauna és reproduïda amb fidelitat.

Estil: 1. Warhol va començar a pintar llaunes de sopa Campbell’s, quan va veure l’èxit que tenia Robert Rauschenberg, fent collages d’imatges populars i de tecnologia. També va ser influït per Jasper Johns que va unir l’expressionisme abstracte amb el pop-art, amb motius mundans.

Robert Rauschenberg

Jasper Johns

Els temes representats per Warhol van ser: Sopa Campbell’s, Coca-cola, detergent Brillo, Marilyn Monroe, Liz Taylon, Elvis Presley, Mao o el Che o símbols com La Llibertat. 3. L´ús de la serigrafia va permetre imprimir fotografies de mides desitjades i en diferents suports. 4. Warhol va anomenar el seu taller The Factory. A més a més treballava amb altres artistes, filmava pel·lícules i feien happennings. 2.

El pop-art buscava lligar cultura popular amb art destacant la vida banal i sense importància. Les Sopes Campbell’s també representen una protesta a l’art institucionalitzat, fora de l’abast del públic i sense una consciència crítica. La llauna i les reproduccions repetides, també representa la incomunicació de la nostra societat. Funció: reivindicativa. Volia apropar l’art a la vida quotidiana. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Creu i R. Escultor: Antoni Tàpies (1923 -2012). Cronologia: 1975. Localització: MACBA. Estil: informalisme. Tècnica: mixta. Materials: sorra, teles, pedres, pintura i llapis grafit. Dimensions: 1, 62 m x 1, 62 m Suport: fusta contraplacat. CREU I R

Antoni Tàpies neix a Barcelona el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera que ben aviat desperta en l’artista un amor pels llibres i la lectura. Aquesta predisposició es veu accentuada en la llarga convalescència d’una malaltia pulmonar, durant la qual inicia els seus tempteigs artístics. Progressivament es dedica amb més intensitat al dibuix i a la pintura, i acaba deixant els seus estudis de dret per dedicar-s’hi plenament. En la dècada dels anys quaranta ja exposa les seves obres, les quals destaquen en la panoràmica artística del moment. Context històric de l’obra

Toni Tàpies pinta Creu i R uns mesos abans de la mort de Franco. Durant aquell any l'artista va contribuir amb un cartell i una litografia a una campanya per abolir la pena de mort a Espanya i va participar activament en les lluites que demanaven l'amnistia dels presos polítics del règim franquista. La seva obra, des dels seus inicis sempre va estar influenciada per la situació política a Espanya.

1. 2. 3. 4. 5. 6. Composició: Ús de la combinació de diferents matèries i de lletres i símbols. Ús de colors terrosos: marrons, ocre, negre i vermell. El que destaca de l’obra de Tàpies és la textura de les seves obres: la sorra, la tela enganxada i les pedres. Hereu de l’Art povera, l’autor pretèn jugar amb materials que ens provoquen malestar en l’ésser humà. És un estil anomenat informalisme matèric perquè existeix una barreja de materials a través del collage o l’assemblage. I la tècnica pictòrica és mixta perquè a una primera capa de pintura monocromàtica, s’afegeix materials com la sorra, les pedres. Un cop està sec, procedeix al grattage, gratant o esquinçant algunes zones. I finalment afegeix signes de creus. . . ANÀLISI FORMAL

Estil: L'Informalisme és un moviment pictòric que compren totes les tendències abstractes i gestuals que es van desenvolupar a França a la resta d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, en paral·lel amb l'expressionisme abstracte estadounidenc. Dins d'aquest moviment es distingeixen diferents corrents, com l'abstracció lírica, la pintura matèrica, el taquisme, etc. Tàpies, en l'obra Creu i R se situa dins d'aquest estil i practica la "pintura matèrica", també coneguda com a "art brut", que es caracteritza per la tècnica mixta i l'ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge.

L’obra de Tàpies s’emmarca dins la ideologia existencialista de Jean Paul Sartre. Una ideologia que ressalta la fatalitat del destí humà: malaltia, mort, dolor. . . Concretament Creu i R és una reivindicació de la individualitat i la llibertat humana. La iconografia és molt important dins la seva obra. A través de les icones i símbols, l’artista expressa el seu estat d’ànim. La creu sembla ser que és una icona recurrent, no només símbol cristià de redempció, sinó també símbol de mort, representació d’Espanya com un cementiri. Funció: reflexiva i de provocació. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Òpera de Sydney. Arquitecte: Jørn Utzon (19182008). Cronologia: 1957 -1973. Localització: Sydney. Estil: organicisme. Materials utilitzats: formigó armat i pretensat, vidre, ceràmica i acer. Sistema constructiu: nous materials. ÒPERA DE SYDNEY

Durant els anys 1940, el director del Conservatori de música, Eugene Goossens, va demanar una nova Òpera, les autoritats del moment es van mobilitzar per trobar un emplaçament. El Primer ministre de l’estat de la Nova Gal·les del Sud, John Cahill, l’any 1954 va recolzar la iniciativa i van decidir situar-la a la Península de Bennelog, antic emplaçament del fortí Macquaire. L’any següent es va convocar un concurs d’adjudicació d’obres que va acabar guanyant Utzon. Context històric de l’obra

Elements de suport i suportats: 1. 2. 3. 4. La base de l’edifici són unes plataformes amb estructura de formigó recobertes de plaques de granit. El podi sosté unes làmines corbades en forma de petxines blanques emulant les veles d’un vaixell. Els nervis en posició radial, tenen una secció en forma de Y i estan connectats entre si amb unes varetes d’acer pretensat. El revestiment s’ha fet amb rajoles de ceràmica, alternant el brillant i el mat. Amb el sol, semblen les escates d’un peix. ANÀLISI FORMAL

Espai exterior i interior: 1. 2. 3. Exteriorment sembla un vaixell amb tres parts: la coberta, disposada al llarg de dos eixos que convergeixen en l’accés de terra. Les dos làmines de formigó coincideixen amb els dos espais: la sala de concerts i el teatre de l’opera. El podi engloba les instal·lacions auxiliars. I la plataforma, d’accés a tres nivells, connectats per una escala que afegeix solemnitat a l’edifici. Les parts interiors són cobertes per grans finestrals de vidre. La sala de concerts té una capacitat per a 2. 900 espectadors i es troba a l’interior de la petxina més gran. En canvi, per a l’opera, per problemes d’acústica, es va haver de fer una sala independent de 1547 espectadors.

Estil: Organicista, influït pel seu mestre Alvar Aalto, barrejant funcionalisme i surrealisme. Utzon va anomenar a aquest tipus d’arquitectura, d’additiva, perquè l’edifici és la suma de diferents parts independents.

Ajuntament de Säynätsalo (1952) ALVAR AALTO

Des de la segona meitat del segle XX, els arquitectes, les administracions i els ciutadans van demandar la construcció d’edificis que fossin emblemàtics i singulars per la ciutat. En el cas de l’Òpera de Sydney, destaca per estar envoltada de mar en un dels seus canton. ç Utzon va guanyar el concurs de 1957. Davant de les dificultats tècniques, Utzon va dimitir del projecte el 1966 i l’obra la van acabar Hall, Litllmore i Todd. Costant 10 vegades més del pressupostat. Funció: Sales d’oci: òpera i concerts i cinema. Els problemes d’acústica van obligar a fer dos sales independents. INTERPRETACIÓ

FITXA TÈCNICA: Nom: Els mistos. Arquitecte: Claes Oldenburg (1929). Cronologia: 1992. Estil: pop-art Material : lamines de metall. Formes: escultura exempte. Cromatisme: policroma. Dimensions: 22 m (alt) x 9, 12 m (ample) x 13, 08 m (llarg) Localització: Parc de la Vall d’Hebron de Barcelona. Tema: Capsa de mistos oberta. MISTOS

Composició: 1. 2. 3. 4. Aquesta monumental obra descriu uns mistos disposats a ser encesos. Són grans làmines metàl·liques de línies rectes i pintades amb colors càlids i amb pintura plàstica: tija groga, el cap vermell i la flama blava i la capsa blanca i negra. Quatre dels 5 llumins estan doblegats i sense cremar. I el que està dret, està cremant. A més a més, hi ha un espai buit entre dos llumins, representant un llumí arrancat. Per terra, hi ha llumins, alguns cremats. ANÀLISI FORMAL

Estil: 1. El pop-art té una doble vessant: d’acostar els objectes quotidians a l’art i la de criticar la societat de consum. Són transgressions. 2. Ja el 1961, Claes Oldenburg en el seu The Store, venia figures de guix pintat en formes de menjar amb les dimensions de persones reals. 3. Va experimentar amb altres materials, però el que li va reportar la fama van ser les escultures gegantines d’articles alimentaris i d’escultures toves d’objectes durs.

Es pot interpretar com una deixalla humana sense pensar amb el perill de provocar un incendi. L’avís és el llumí encès. Funció: decorativa i pedagògica. INTERPRETACIÓ