LES NORMES DACCENTUACI LES SLLABES SLLABA TNICA LES

LES NORMES D’ACCENTUACIÓ LES SÍL·LABES, SÍL·LABA TÒNICA, LES PARAULES AGUDES, PLANES I ESDRUÍXOLES. Sergio Arnau Mestresergi. weebly. com

LA SÍL·LABA u La síl. laba és cadascun dels colps de veu que fem quan diem una paraula. En general una paraula té tantes síl. labes com vocals: ca-sa, ca-di-ra. • • 1 síl·laba = monosíl·laba 2 síl·labes = bisíl·laba 3 síl·labes = trisíl·laba +3 síl·labes = polisíl·laba

ATENCIÓ! Si dins d’una paraula trobem dues vocals de costat, cal veure si formen part de la mateixa síl·laba o de síl·labes diferents. u Més endavant estudiarem quan dues o més vocals formen part de la mateixa síl·laba, o es separen.

LA SÍL·LABA TÒNICA De totes les síl·labes d’una paraula, només una és la que té el to de veu més alt o fort. Eixa és la síl·laba tònica. u Només la vocal de la síl·laba tònica pot dur accent gràfic. u Exemples de síl·laba tònica: Or-di-na-dor te-lè-fon Xo-co-la-ta fà-bri-ca u

L’ACCENT GRÀFIC u Hi ha dos tipus d’accent gràfic: • Obert (`) • Tancat (´) Només les vocals poden portar accent gràfic. En les lletres E i la O pot ser obert o tancat:

ACCENTUACIÓ u Les paraules poden ser: • Agudes, si la síl·laba tònica és l’última. cla-tell ge-noll a-mics • Planes, si la síl·laba tònica és la penúltima. col-ze es-pat-lla pes-ta-nya • Esdrúixoles, si la síl·laba tònica és l’antepenúltima. llà-gri-ma fà-bri-ca tò-ni-ca

NORMES D’ACCENTUACIÓ (No sempre posem accent gràfic a la síl·laba tònica) u Accentuem les paraules agudes quan acaben en: vocal, vocal+s, –en o –in. ma-tí u pa-ra-dís de-pèn ma-ga-zín NO s’accentuen si acaben en qualsevol altra lletra. a-mic ma-ti-ner

u Accentuem les paraules planes si NO acaben en: vocal, vocal+s, –en o –in. plà-tan cèr-col ú-nic No s’accentuen si acaben en: vocal, vocal+s, –en o –in. xo-co-la-ta u

u Sempre accentuem les paraules esdrúixoles: fí-si-ca dè-ri-a his-tò-ri-a

AMPLIACIÓ D’INFORMACIÓ A partir del tercer cicle de primària

L’ACCENT GRÀFIC DE LA E En general tant siguin agudes, planes o esdrúixoles l’accent és sempre obert: è Excepcions més usuals: u De paraules esdrúixoles: església, llémena. u De paraules planes: cérvol, préssec, feréstec, ésser, néixer, créixer, prémer, esprémer, témer, érem, éreu. u u De les agudes: clixé, consomé, jaqué, peroné, ximpanzé, rebé, també, abecé, després, només i les que fan el plural en –essos com congrés (congressos), ingrés (ingressos), exprés, succés. . . (llevat de xerès, interès i espès). Les terminacions verbals, exemple: vindré, tinguéssiu. . . (llevat de reté (retenir), manté (mantenir), encén (encendre), entén (entendre), estén (estendre), i pretén (pretendre).

L’ACCENT GRÀFIC DE LA O Si la paraula és esdrúixola l’accent serà obert: ò Si la paraula és plana, l’accent també serà obert: ò Si la paraula és aguda, l’accent serà tancat: ó Excepcions més usuals: u u De les esdrúixoles: fórmula, pólvora, tómbola, tórtora. De les planes: estómac, furóncol, córrer (i derivats). De les agudes: arròs, espòs, repòs, talòs, terròs, això, allò, però. . . Compostes amb monosíl·labs: rebò, retrò, reclòs, capgròs, semitò, ressò, debò. . .

Va bé recordar algunes sèries en que els mots s'accentuen sempre de la mateixa manera: u u u Formes verbals: veuré, llegiré, serraré. . . ; vingué, begué, digué; entretingués, marxés, veiés, calqués. . . Numerals: sisè, desè, vintè, quarantè… Gentilicis: francès, portuguès, aranès… Adjectius derivats: verdós, plujós, relliscós… Mots derivats acabats en -ència: abstinència, eficiència, dissidència. . . Substantius derivats: afecció, estimació, impressió, informació. . .

L’ACCENT DIACRÍTIC u L’accent diacrític serveix per distingir dues paraules que s’escriuen igual, però tenen un significat diferent.

BÉ/BÉNS (patrimoni o adverbi) BE/BENS (mamífer) BÓTA/BÓTES (recipient) BOTA/BOTES (calçat o verb BOTAR) DÉU (divinitat) DEU (cardinal o verb DEURE) DÓNA/DÓNES (verb DONAR) DONA/DONES (persona) ÉS/SÓN (verb ESSER) ES/SON (pronom, possessiu o ganes de dormir) FÉU (passat verb FER) FEU (present verb FER) MÀ (extremitat) MA (possessiu) MÉS (adverbi) MES (conjunció o trenta dies) MÈU (d’un moix) MEU (possessiu) MÒLT (verb MOLDRE) MOLT (quantitat) MÓN (planeta) MON (possessiu) NÉT/-A/-S/-ES (parentesc NET/-A/-S/-ES (absent de brutor) ÓS (mamífer) OS (del cos) PÈL (vellositat) PEL (per+el) QUÈ (interrogatiu i darrere prepos. ) QUE (altres casos) SÉ (verb SABER) SE (pronom) SÍ (afirmació) SI (condició, nota musical o pronom) SÒL (solar, terra) SOL (la resta de significats) TÉ (verb TENIR) TE (la resta de significats) ÚS (verb USAR) US (pronom) VÉNS/VÉNEN (verb VENIR) VENS/VENEN (verb VENDRE) VÓS (tractament personal) VOS (pronom feble)

Recorda! L'accent diacrític es conserva en els compostos: u u u u déu: adéu, pregadéu. . . féu: desféu, reféu. . . mòlta: remòlta. . . món: rodamón. . . nét: besnét, renét. . . pèl: contrapèl, repèl. . . sòl: subsòl. . .

ELS DIFTONGS Quan pronunciem dues vocals en una mateixa síl·laba diem que formen un diftong. - vocal forta (a, e, o) i una feble (i, u) - dues vocals febles u Diftong decreixent • La última vocal del diftong és una vocal feble. ai, ei, ii, oi, ui, au, eu, iu, ou, uu u Diftong creixent • La vocal feble és la primera. gua, güe, güi, guo qua, qüe, qüi, quo

u Quan la i i la u es troben a principi de mot seguides d’una vocal, o bé entre vocals, també formen diftong creixent amb la vocal del seu darrere. • A principi de mot: io-ga, hie-na, ian -qui • En posició intervocàlica: de-ia, seuen, ca-ca-uet.

HIAT u La i i la u situades entre una consonant i una vocal forta NO formen diftong, sinó HIAT, i per tant es compten les síl·labes separades. Ex. : ci-èn-ci-a, cu-a

u u Formen hiat les combinacions de dues vocals fortes (ea, ae, ao, oa, eo, oe), com per exemple: ide - a i n e - ó. També en formen la i i la u seguides de vocal, quan van precedides d’una consonant que no sigui la q ni la g, com ara: can -vi-ar, nu-a o llu-ent.

ELS DÍGRAFS Quan hem de partir paraules a final de línia, hem de fixar-nos en els dígrafs. Hi ha dígrafs que se separen i d’altres que no. u Dígrafs que se separen rr rs ss sc l·l tg tx ix tj tz u Dígrafs que no se separen ny ll qu gu

ALTRES NORMES D’ACCENTUACIÓ u NO s’accentuen les agudes si acaben en i o u que forma part d’un diftong: re-mei u a-vui ba-bau S’accentuen les planes si acaben en i o u que forma part d’un diftong: portàveu servíssiu