La narrativa modernista 1 La situaci de la

La narrativa modernista 1. La situació de la novel·la catalana al final del segle XIX 2. La novel·la catalana modernista 3. Principals autors i obres de la narrativa modernista catalana 4. Víctor Català 5. La fi de la novel·la modernista Unitat 5 – La narrativa modernista

1. La situació de la novel·la catalana al final del segle XIX La narrativa culta en llengua catalana va experimentar una aturada enorme després de la creació de Tirant lo Blanc (1490) de Joanot Martorell. Al llarg dels tres segles següents (XVI, XVII i XVIII), pel que fa a narrativa en llengua catalana, pràcticament només trobem el gran gruix de literatura popular, en forma de rondalles i llegendes. Ja al segle XIX, a partir de l’esclat del Romanticisme a Europa, s’observa un ressorgiment de la producció de narrativa en llengua catalana, coincidint amb l’expansió que suposà la Renaixença, amb les novel·les romàntiques, els relats costumistes o, més endavant, amb els autors realistes i naturalistes, molt especialment Narcís Oller. En el trànsit cap al Modernisme, la literatura catalana presenta algunes bones mostres de naturalisme determinista, n’és un exemple l’obra Jacobé (1902), de Joaquim Ruyra. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

2. La novel·la catalana modernista El conjunt de la narrativa modernista és el resultat d’una particular evolució de l’estètica naturalista: els narradors modernistes s’allunyen de la voluntat científica del Naturalisme, ja que posen un èmfasi especial en els components estètics; i, a més, es recreen sovint en el fatalisme i en els aspectes més sentimentals, amb l’objectiu de commoure el lector. L’autor se sent amb capacitat d’entrar a observar i descriure de manera molt personal un conflicte humà, molt sovint a causa de la inadaptació de l’individu o d’un grup social. Aquest tarannà és plenament modernista: és per l’art en si i no pas per la ciència que l’artista arriba a interpretar la realitat. La narrativa modernista, com tota l’altra producció literària del mateix corrent, va generar un augment notable del públic lector en català, observable en el volum d’edicions, la publicació de revistes i la gran difusió de la premsa diària, en la qual molts narradors modernistes catalans col·laboraren. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

2. La novel·la catalana modernista Les principals característiques presents en l’obra dels narradors modernistes són: a) La ubicació de les històries és preferentment en ambients rurals. El camp que hi apareix, però, no és cap lloc idíl·lic, sinó més aviat un escenari agrest i poc amable. b) Els protagonistes són sovint personatges solitaris, sigui per la seva marginalitat o bestialitat, sigui per la seva condició d’herois assimilats als artistes modernistes. c) Les forces ocultes de la natura per una banda i les passions i els instints humans per l’altra condicionen fortament el destí dels personatges. Al mateix temps, moltes de les obres són autèntiques interpretacions del combat entre forces oposades: esperit contra matèria, vici contra virtut, etc. d) Tant la llengua dels narradors com la llengua que es posa en boca dels personatges és viva, volgudament colpidora per part de l’autor. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

2. La novel·la catalana modernista e) Dins la voluntat de causar impacte en el lector per la via emocional, les narracions modernistes contenen molts elements que se situen en les vores de la moral o de la falta de respecte per les coses considerades sagrades. f) Els autors opten pel conte o la novel·la breu per sobre de les novel·les extenses, en l’intent de buscar la intensitat més que no pas el retrat fidel o les trames complexes. g) Els narradors modernistes són plenament conscients de la forta dosi de subjectivisme de les seves obres, fins al punt que no hi falten els elements fantàstics, simbòlics, onírics o irreals. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

3. Principals autors i obres de la narrativa modernista catalana 3. 1. Raimon Casellas (1855 -1910) Nascut en una família menestral de Barcelona, es va dedicar al periodisme des de 1892, tant a La Vanguardia com a L’Avenç, i va destacar com un notable crític d’art. El 1893 acompanyà a París els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol, seguint el corrent de l’art per l’art i l’anarquisme, tendències que abandonà progressivament. El 1899 va arribar a cap de redacció de La Veu de Catalunya. De la seva obra narrativa cal destacar la novel·la Els sots feréstecs, en què mossèn Llàtzer, capellà rural a Montmany, s’enfronta als primitius habitants del poble, que viuen en habitatges subterranis i es neguen a reconstruir l’església. Una prostituta, en canvi, arrossega la gent cap al mal. Es tracta d’un espai rural simbòlic en què s’enfronten el Bé (un home sol) i el Mal (la població). Els seus principals reculls de contes són Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). En el primer predomina la visió pessimista del comportament de les multituds, manipulables i capaces d’arribar a situacions límit. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

3. Principals autors i obres de la narrativa modernista catalana 3. 2. Prudenci Bertrana (Tordera 1867 – Barcelona 1941) Prudenci Bertrana era fill d’una família carlina terratinent però endeutada. Va cursar estudis de pintura, que li permeteren durant força temporades viure com a mestre de dibuix i pintor per encàrrec. Entre 1902 i 1903 començà els seus contactes amb artistes modernistes a Girona i aviat es va manifestar pròxim a l’esquerra catalanista. El 1912 es traslladà a Barcelona. També fou periodista, autor dramàtic i crític teatral a la dècada de 1920. Al llarg de la seva vida va mostrar un tarannà poc ambiciós, agreujat per la desgràcia de la mort de tres fills, i poc integrat a la gran ciutat, per la qual cosa sovint retornava a Girona. Com a narrador publicà primer novel·les com Josafat (1906), més lligada a l’estètica modernista, i el recull de narracions Proses bàrbares (1911), un cant a la natura verge que manifesta un gran interès pel món animal i vegetal. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

3. Principals autors i obres de la narrativa modernista catalana 3. 2. Prudenci Bertrana (Tordera 1867 – Barcelona 1941) Josafat és un personatge marginat, posseït per la ira, ple de lascívia (apetit carnal) insatisfeta i d’una gran força física. És el campaner de la catedral de Girona, on ha trobat el refugi a condició de renunciar a la satisfacció del seu impuls sexual. Per casualitat, un pagès del seu poble li parla de Pepona, la pastora que havia conegut en la joventut; ella ara viu amb Fineta i totes dues fan de prostitutes a Girona. El conflicte s’inicia quan les dues dones entren de manera impúdica a la catedral, on viu Josafat amb el terror que pugui ser repudiat per l’Església a causa dels seus actes. Pepona (que representa la sensualitat rural, oberta i simple) i Fineta (que simbolitza la sensualitat ciutadana i refinada) freqüenten el campanar i alimenten els terrors de Josafat, que comprèn que la seducció de Fineta, cada cop més agosarada, el durà a la perdició. Josafat, sospitant que els capellans l’han descobert, força que la noia desaparegui. Tanmateix Fineta torna en un atac final i, després d’un diàleg molt tens, Josafat la llança escales avall i la deixa moribunda en aquell entorn sagrat i decadent. Un cop rematada, Josafat es troba amb la dificultat d’amagar el cadàver. Embogit pel terror de ser descobert, llança el cadàver a la torrentera. En l’escena final, Josafat apareix tocant el flabiol i desentès de tot compromís amb el campanar. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

3. Principals autors i obres de la narrativa modernista catalana 3. 3. Joaquim Ruyra (Girona 1858 - Barcelona 1939) Nascut en el si d’una família terratinent, dugué una vida discreta i poc vinculada als ambients modernistes, a cavall entre Blanes i Barcelona. Va conrear diversos gèneres, però és conegut essencialment com un gran narrador, amb especial domini de les peces curtes. En la seva obra cal destacar la novel·la breu Jacobé (1902), i els reculls de contes Marines i boscatges (1903) –reelaborat com a Pinya de rosa el 1920– i La parada (1919). En el conjunt de la seva obra, apareixen un paisatge idealitzat i un equilibri entre la fantasia (mites i somnis) i la realitat (descripcions perfeccionistes i una gran capacitat de captar l’ànima dels personatges). A més, Ruyra mostra un excel·lent domini de la llengua, amb la voluntat d’oferir-ne un model viu i depurat alhora, exempt de vulgaritat i amb fortes marques del dialecte salat de Blanes en la veu d’alguns personatges. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

4. Víctor Català 4. 1. Biografia Víctor Català és el pseudònim masculinitzat de Caterina Albert i Paradís (l’Escala 1869 -1966). Tingué una bona formació, sense estudis acadèmics però amb un gran bagatge de lectures: des de Verdaguer i Guimerà fins als realistes russos i francesos. Tot i que va viatjar bastant per Europa, es mostrà sovint solitària, poc assequible i ocupada en l’administració de les finques a partir d’una certa edat. Autoretrat de Víctor Català (Caterina Albert). Unitat 5 – La narrativa modernista Va mantenir afinitat literària amb Joan Maragall i Narcís Oller, i en canvi es mostrà contrària al Noucentisme i als seus plantejaments. Índex

4. Víctor Català 4. 2. Obra Caterina Albert va estrenar el seu èxit amb Drames rurals (1902), un recull d’onze contes, tinguts com la màxima i més punyent mostra de l’anomenada narrativa d’ambient rural, fins al punt d’haver estampat el mateix concepte de drama rural com a subgènere. Repetí gènere amb Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907). Pel que fa a les novel·les, Solitud (1905) és amb molta diferència la més destacada, ja que les obres posteriors tingueren molt menys ressò. Les seves obres més apreciades es caracteritzen per preferir ambients rurals més aviat agrestos, per l’ús d’una llengua volgudament expressiva, per mostrar el xoc del destí inexorable de l’individu amb la societat (fatalitat) i per una recerca de la interioritat femenina fins aleshores ben poc treballada en la literatura catalana. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

4. Víctor Català 4. 3. Solitud La novel·la Solitud és una de les novel·les catalanes del segle XX més reconegudes internacionalment, gràcies a la universalitat del tema que presenta. L’obra està concebuda com un gran poema en prosa i alhora com l’ampliació d’un drama rural. Té una estructura lineal distribuïda en 18 capítols relativament autònoms. Presenta l’itinerari vital de Mila (la protagonista), una dona jove que s’acaba de casar amb Maties (un home abúlic i gandul) i que es resigna a anar a viure en una ermita situada muntanya amunt. En aquesta nova i difícil situació apareixen diversos personatges amb els quals es confronta, tot i que li brinden diferents sortides a la seva insatisfacció: el pastor Gaietà, ja madur, però tendre, serè i lligat a la terra; Arnau, el jove enamoradís que li planteja la possibilitat del plaer sexual; Baldiret, el fill petit del pastor que li desperta l’esperit maternal; l’Ànima, un caçador deforme i temible que li mostra la monstruositat del món. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

4. Víctor Català 4. 3. Solitud Com gairebé tots els narradors modernistes, Víctor Català va adoptar un model de llengua molt personal i decididament expressiu per aconseguir el seu objectiu de commoure el lector, i en què hi podem trobar tres nivells diferents de llengua: a) Una llengua aparentment dialectal, en boca del pastor, que representa l’artista de la paraula viva. b) Una llengua col·loquial però menys connotada, en boca dels altres personatges. c) Una llengua neutra, culta i elaborada en la narradora. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex

5. La fi de la novel·la modernista Es consideren modernistes la majoria de narracions publicades entre 1901 (Els sots feréstecs, de Raimon Casellas) i 1912 (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès). En els anys posteriors, els mateixos autors seguiren trajectòries més personals o bé abandonaren significativament la producció, a causa del gran fre que va significar per a la narrativa la implantació del Noucentisme, a l’espera del nou ressorgiment narratiu dels anys trenta del segle XX. Tanmateix el màxim pensador del Noucentisme, Eugeni d’Ors, a més de les obres d’assaig, produí diverses novel·les, entre les quals La ben plantada (1912) i Gualba, la de mil veus (1915), totes dues creades, però, a partir de publicacions (gloses) anteriors. Unitat 5 – La narrativa modernista Índex