La llengua llatina origen i llenges que en

La llengua llatina: origen i llengües que en deriven Tema 1

1. Orígens de la llengua llatina n Per estudiar l’origen de la llengua llatina ens hem de remuntar al tercer mil·leni a. C. , en el qual un poble anomenat indoeuropeu, constituït per diverses tribus, va desenvolupar una cultura florent. Aquest poble s’havia establert en una zona compresa entre el centre d’Europa i el Caucas.

El llatí, llengua indoeuropea Quan estudien les llengües, els lingüistes les solen agrupar en famílies. El llatí forma part de la família indoeuropea. n La llengua indoeuropea o indoeuropeu és la que parlaven les tribus del poble indoeuropeu. Aquestes tribus van emigrar en onades successives cap a territoris d’Europa i d’Àsia, i van arribar fins a l’Índia. n Amb el temps, l’indoeuropeu es transformà i originà altres llengües antigues, entre les quals el llatí. Aquestes al seu torn han originat altres llengües modernes: n

Llengues antigues i modernes derivades http: //www. geo. jazztel. es/families. htm Baltoeslau: rús, polonès, etc. Cèltic: irlandès, escocès, etc. Germànic: anglès, alemany, etc. Grec: grec modern Indoirànic: llengües de l’Índia, Iran, etc. Itàlic-llatí: romàniques ( català, castellà, gallec, portuguès, francès, occità, italià, sard, retoromànic i romanès )

Migracions dels pobles indoeuropeus

Qui parlava llatí ? n El llatí és la llengua que parlaven els llatins, en un origen només al Laci, la regió del centre d’Itàlia on es troba Roma, tal com es reflecteix en el nom de la llengua, Latinum, derivat del nom de la regió, Latium. Però amb la seva expansió territorial l'Imperi romà va estendre, des del segle II a. C. al II d. C. , també la llengua. El procés de substitució de la llengua i de la cultura dels territoris conquerits pels romans per la llengua i la cultura de Roma s'anomena romanització. Per exemple a l'actual Catalunya els romans van arribar el 218 a. C. i a partir de llavors la llengua dels antics pobladors, els ibers, van començar a recular davant el prestigi cultural i social de la llengua dels conqueridors. De la mateixa manera el llatí anava substituint lentament la majoria de les llengües parlades a la meitat occidental de l'Imperi -Itàlia, Hispània, Gàl·lia. El procés va ser força desigual i incomplet, ja que algunes llengües com el basc, parlat en una zona més aïllada que incloïa bona part del Pirineu català, es van mantenir. Per contra, a la part oriental la llengua predominant va continuar sent el grec, que va mantenir un prestigi superior i tot al del llatí i un ús oficial constant al costat del llatí. En conjunt, a orient, -excepte a l'actual Romania, repoblada per ciutadans romans- la població no va patir l’assimilació lingüística respecte del llatí que es va donar en menor o major mesura a occident. A banda del grec, altres llengües orientals hereves d’una antiga tradició escrita, com ara l’egipci o l’arameu, tampoc no es van deixar de parlar mai durant l’antiguitat.

2. Etapes de la llengua llatina n Llatí protohistòric (s. VI a. C. - s. III a. C. ): el llatí d’aquest període es coneix fonamentalment per les inscripcions. Les primeres inscripcions conegudes del llatí, com la fíbula de Preneste, es remunten al s. VI a. C. Els testimonis epigràfics mostren una llengua oberta a les variants dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i de l’etrusc. Els orígens camperols de la llengua es palesen en l’etimologia de nombroses paraules. Així uersus, ‘gir de l’arada’ o ‘solc’ passa a significar ‘vers’, mentre que pagina, originàriament ‘emparrat’, adquireix el sentit de ‘pàgina’.

Cont. etapes n Llatí arcaic (s. III a. C. -s. I. a. C. ): aquesta fase comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és l’època de la formació del llatí literari. En aquesta situació, els escriptors es veuen abocats al procés de codificació i normalització d’una llengua que fins llavors no havia estat utilitzada en literatura escrita: a partir del model grec literari però ja amb una voluntat de cercar una llengua pura i unificada, comencen a crear el lèxic necessari per als diversos gèneres, reflexionen sobre l’ortografia, la gramàtica i els procediments estilístics.

Cont. etapes n Llatí clàssic (s. I a. C. -s. I d. C. ): en aquest període culmina el procés de bastir una llengua apta per a totes les necessitats d’expressió, obrint-se a noves modalitats d’escriptura fins aleshores poc o gens cultivades com la filosofia, la lírica o la medicina. En els diversos gèneres, tant els tradicionals com els nous, el llatí ateny la seva forma clàssica, fonamentada en la llengua de les classes cultivades de la ciutat de Roma.

Cont. etapes n Llatí postclàssic (s. I d. C. -s. III d. C. ): la llengua literària, més enllà de les innovacions d’estil d’escriptors com Sèneca o Tàcit, queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el llatí parlat per la majoria seguirà patint l’evolució normal de tota llengua viva, distanciantse cada volta més de l’escrit. Certament són ben pocs els autors que, com Petroni, reflecteixen en les seves obres la llengua popular. A més, a diferència de la llengua escrita, que va assolir una gran unitat arreu de l’Imperi, la parlada mai va ser homogènia sinó que les diferències entre les seves variants geogràfiques també van anar creixent.

Cont etapes n Llatí tardà (s. III d. C. -s. VII d. C. ): es considera que la fi d’aquest període és el moment en el qual el llatí i la llengua parlada són percebuts com dues entitats diferents, una percepció que no apareix de cop i volta ni a tot arreu alhora. Durant aquesta fase s’accentuen les diferències entre el llatí literari i el vulgar, d’una banda, i entre les varietats dialectals. Tanmateix el llatí parlat interfereix molt sovint en l’escrit. Dins el llatí tardà s’integrarà el llatí cristià, que introdueix manlleus o calcs del grec i canvis de significats principalment per la necessitat d’anomenar conceptes propis de la nova religió cristiana.

3. Llatí medieval n A l'Edat Mitjana la contraposició llatí vulgar / llatí literari va ser substituïda per l'oposició romanç / llatí. La denominació de romanç servia per designar qualsevol de les llengües derivades del llatí, quan aquest ha esdevingut una llengua apresa, transmesa tan sols per l'estudi, i sense parlants espontanis. A l'Europa cristiana es parlaven llengües independents, però el llatí conservava els usos cultes, no solament escrits, sinó també orals: era la llengua de l'Església, la llengua en què es redactaven els documents oficials i jurídics, la llengua en què s'ensenyava, primer en els monestirs, després a les universitats. Per tant els textos de dret, teologia, medicina i altres ciències s’escrivien fonamentalment en llatí. Igualment la literatura s'expressava en un principi en llengua llatina. Mostres destacades de la literatura llatina medieval són els Carmina Burana, trobats en un manuscrit del monestir de Benedikt-Beuern, o els Carmina Riuipullensia, de finals s. XII, procedents del monestir de Ripoll. El llatí, així mateix, era sovint el mitjà de comunicació de les persones cultes de llengües diferents. El llatí medieval era profundament influït per les llengües vernacles, romàniques o no, en el vocabulari, la fonètica, la morfologia i la sintaxi, i va seguir evolucionant per adaptar-se a les noves formes culturals, tal com es reflecteix en el fet que continua creant-se lèxic nou. Tot i que les llengües romàniques van guanyant usos escrits sobretot des del segle XIII, el llatí continuarà dominant l’alta cultura durant la resta de l’edat mitjana. Autors com Ramon Llull o Arnau de Vilanova van ser dels primers a escriure obres de filosofia o teologia en romanç -en el seu cas català- a més del llatí.

Llatí humanístic El retorn a l'antiguitat grecoromana que propugnava l'humanisme des de Petrarca va fer reviure el llatí clàssic al Renaixement, sobretot els segles XV i XVI. Ciceró i altres escriptors del període clàssic van servir de model per a escriptors de tot Europa que van redactar en llatí obres erudites i en tots els gèneres literaris. n El llatí va seguir sent la llengua habitual de la ciència fins al s. XVIII. Així el polonès Nicolau Copèrnic va exposar la seva teoria heliocèntrica al De revolutionibus orbium coelestium (1543), l'anglès Isaac Newton va divulgar en llatí la teoria de la gravitació universal als Principia mathematica (1687) i el suec Carl von Linné (1707 1778) va presentar en llatí la seva classificació dels éssers vius, avui encara vigent, tal com podeu veure, per exemple, en dos articles de la Viquipèdia: nomenclatura binomial i Llista de paraules llatines i gregues sovint usades en taxonomia. n

4. Registres del llatí n n Com qualsevol altra llengua, la llengua llatina tenia diversos nivells o registres que s’utilitzaven segons la situació o l’estrat sociocultural del parlant: El sermo urbanus es pot considerar equivalent al llatí literari clàssic: era el llatí que s'escrivia i que es parlava en les situacions més formals. Era el difós per l’escola i l’empraven les persones de més cultura. Es caracteritza pel rigor, la complexitat, la puresa, la precisió i el conservadorisme. És el llatí que es coneix millor perquè se n'han conservat textos de tota mena (discursos, poemes, escrits historiogràfics, dramàtics, jurídics. . . ). El sermo familiaris era el registre col·loquial que les mateixes persones que coneixien el llatí literari solien parlar i de vegades també escrivien en situacions més informals: es tracta d'una llengua gramaticalment correcta però més relaxada, senzilla i oberta als manlleus del grec. Es coneix sobretot per les cartes d’escriptors com Ciceró. El llatí vulgar era la llengua parlada per la gran majoria dels parlants: les capes baixes de la població, amb poc o gens coneixement de la cultura escrita. Era inestable i divers, enfront del caràcter fix i unitari de la llengua literària, de la qual es va allunyant progressivament sobretot a partir del s. I d. C. fins que va donar lloc a les llengües romàniques. Es coneix a través d’alguns textos que el reflecteixen parcialment i a través de la reconstrucció de mots no testimoniats per mitjà de la lingüística comparada entre les diverses llengues romàniques.

5. Origen de les llengües romàniques A partir de la caiguda de l'Imperi (s. V d. C. ) va desaparèixer el poder central que mantenia la unitat cultural i lingüística, i el llatí es va disgregant en diverses parles o varietats dialectals que al s. VIII ja es poden considerar llengües noves, anomenades genèricament romanç durant l'edat mitjana i en l'actualitat llengües romàniques. Cal tenir en compte, però, que aquestes llengües provenen no pas del llatí literari sinó del llatí vulgar. Diversos factors expliquen la diferenciació dialectal del llatí que va originar les llengües romàniques: n n el substrat: influència que la llengua que es parlava abans de l'arribada dels romans deixa en el llatí de cada territori. Per exemple en català el substrat de l'iber i del basc dóna mots com 'esquerra' o 'pissarra'. Procedència dialectal i social dels colonitzadors, és a dir la regió d'Itàlia o la classe social. La facilitat de comunicació amb el centre: la zona mediterrània manté un contacte més estret amb Roma i, per tant, hi arribaven ràpidament les innovacions lingüístiques de la capital, mentre que costava més que arribessin a l'interior. Les unitats polítiques posteriors a l'Imperi romà van mantenir més fortament els lligams entre elles i van conservar la unitat lingüística.

Llengües romàniques actuals n n n Les llengües romàniques actuals són: galaicoportuguès: comprèn el portuguès, parlat a Portugal i al Brasil, i el gallec, parlat a Galícia i a la franja fronterera d'Astúries i Lleó. arsturlleonès : parlat a Astúries i en una part de Lleó. castellà o espanyol: parlat a Espanya i, com a conseqüència de la colonització, a Mèxic i a la major part d'Amèrica Central i del sud. aragonès: es parla en algunes valls del Pirineu d'Aragó. català (o segons una proposta recent català-valencià): llengua parlada a Catalunya, al País Valencià, on també és anomenat valencià, a les Balears, a Andorra, països on és llengua oficial, i també a la franja fronterera d'Aragó, a la Catalunya Nord (França) i a l'Alguer, una petita ciutat de Sardenya. occità o llengua d'oc (millor que 'provençal'): parlat a tot el sud de França, a l'oest d'Itàlia i també a la Vall d'Aran (Catalunya), on rep el nom d'aranès. Durant l'Edat Mitjana va tenir una esplendorosa literatura com a vehicle d'expressió dels trobadors, però actualment, excepte a la Vall d'Aran, està en avançat procés de desaparició enfront del francès o llengua d'oïl: a més de França, és llengua oficial al sud de Bèlgica (Valònia) i l'oest de Suïssa, a Luxemburg i a la Vall d'Aosta (Itàlia), així com en antigues colònies com el Quebec (Canadà) i a Haití, una illa del Carib. Un grup de parlars de l'est forma una branca separada anomenada francoprovençal. retoromànic: parlat en una petita regió de Suïssa, on s'anomena romanx, i al Friül, al nord d'Itàlia, on rep el nom de friülà. sard: parlat a l'illa de Sardenya. italià: a més d'Itàlia, es parla al sud de Suïssa i a Còrsega, on rep el nom de cors. Presenta una gran fragmentació dialectal, però l'estàntard està basat en el dialecte toscà. romanès: parlat a Romania i a Moldàvia, una de les repúbliques de la CEI.

6. Evolució del llatí a les llengües hispàniques Llatí català aranès castellà gallec Ianuarium Filium Novem Oculum gener fill nou ull

7. Influència del llatí en altres llengües d’Europa Llatí Formam Ianuarium Litteram Monasterium Religionem Scaenam Scholam temperaturam francès italià anglès alemany