La interpretaci daquest salm es veu dificultada per

La interpretació d'aquest salm es veu dificultada per la inclusió en un mateix poema d'elements bastant heterogenis: súplica individual (vv. 2 -12, 24 -25), expressions hímniques (vv. 13, 26 -28) i anunci profètic (vv. 14 -23). Per a resoldre aquesta dificultat, es podria donar la següent explicació: durant l'exili babilònic es va aplicar la súplica d'un malalt greu a la situació en la qual es trobava Israel quan Jerusalem i el temple estaven en ruïnes. Llavors s’hi va afegir un oracle que anunciava la reconstrucció del santuari (v. 17) i el retorn dels desterrats (v. 23).

Oració d'un afligit que, en la seva angoixa, es lamenta davant el Senyor. ► El saltiri ens ofereix un himne penitencial. Un israelita pietós i fidel va expressant, en forma de súplica, el seu dolor; sembla a punt d’arrencar el plor. Està desconcertat per la ruïna del seu poble i centra la seva aflicció en la destrucció del que constituïa l'alegria d'Israel: Jerusalem, la ciutat santa i el seu temple, seu de la majestat i la glòria de Déu. ► Imaginem el nostre afligit salmista passejant la seva mirada sobre Jerusalem; intentem de penetrar en el seu cor i podrem entendre, almenys en part, el seu terrible abatiment. Tot el que abans li alegrava la vista s'ha convertit en un erm estèril on campa la desolació. ► �n Jesucrist conflueix el dolor del salmista, dels profetes i d'innombrables fills d'Israel. E També a ell li dol veure les pedres del temple disseminades, cansades, abatudes i vagant sense sentit. Veu en les ovelles defallides d'Israel, fills de les promeses, la ruïna que el salmista veia en les pedres fora de lloc i disperses. Jesús recull en la seva ànima el dolor pel poble de tots els homes rectes d'Israel.

Senyor, escolteu la meva pregària, que el meu clam arribi a vós. No m’amagueu la vostra mirada en aquesta hora de perill; escolteu atentament, no trigueu més a respondre ara que us invoco. Els meus dies s’esvaeixen com el fum, es consumeixen com les brases els meus ossos, se m’asseca el cor com l’herba segada, no tinc esma de menjar el meu pa; a força de plànyer-me, la pell se m’encasta als ossos;

com les òlibes al desert i els mussols a les ruïnes, com els ocells solitaris als terrats, passo la nit desvetllat i planyent-me. Tot el dia els enemics m’escarneixen i es valen del meu nom per maleir. Menjo cendra com el pa de cada dia, barrejo amb les llàgrimes la beguda, veient amb quina violència m’heu alçat per rebatre’m a terra. Com l’ombra del capvespre la meva vida declina i em vaig assecant com l’herba.

Però vós, Senyor, regneu eternament, i es perpetuarà de segle en segle el vostre record; tingueu pietat de Sió, que ja és temps de compadir-la, ja n’és l’hora.

Els vostres servents estimen aquestes pedres, els fa llàstima aquesta pols. Els estrangers donaran culte al nom del Senyor, els reis de tot el món veneraran la seva glòria.

Quan el Senyor restaurarà Sió, hi apareixerà la seva glòria, escoltarà l’oració dels desvalguts, farà cas de les seves pregàries. Que quedi escrit per a les generacions que vindran, i el poble creat de nou lloarà el Senyor.

El Senyor mira des de les altures del cel, des del seu lloc sagrat, guaita la terra, per escoltar el plany dels captius, per alliberar els condemnats a mort.

Anunciaran a Sió el nom del Senyor, anunciaran la seva lloança a Jerusalem, quan s’hi apleguin pobles i reialmes per donar culte al Senyor.

Ell havia esgotat a mig camí les meves forces, volia escurçar la meva vida, però li he dit: «Déu meu, no em prengueu a la meitat dels meus anys, mentre els vostres s’allarguen pels segles. Al principi assentàreu la terra, i el cel és obra de les vostres mans;

ells passaran, però vós subsistiu, tots s’envelliran com un vestit, els canviareu com la gent muda de roba; però vós sou sempre igual, els vostres anys no tenen fi. » Els fills dels vostres servidors viuran segurs, els seus descendents es mantindran a la vostra presència.

Estimo la meva ciutat Estimo les teves pedres i la pols dels teus carrers. Ets la meva ciutat, la meva Sió, la meva Jerusalem; la ciutat on visc, els carrers per on camino, els racons que conec, l'aire que respiro, els sorolls que em turmenten. La ciutat que m’ha estat donada perquè sigui la meva casa, el meu espai a la terra, el meu refugi durant la vida, el meu vincle urbà amb la raça de l'home civilitzat. Tu, signe i figura de la Ciutat de Déu, mentre continues essent plenament la ciutat de l'home en la teva penosa història i la teva present realitat. T’estimo, t’abraço, estic orgullós de tu. M'alegra viure en tu, ensenyar-te als visitants, posar el teu nom al costat del meu en donar l’adreça on visc, unint d’aquesta manera el teu nom al meu en sagrament topogràfic de matrimoni residencial. Ets la meva ciutat, i jo sóc el teu ciutadà. Ens estimem. T'estimo tal com ets; amb pols i tot. Podria besar religiosament les pedres dels teus carrers i erigir-les en altars per oferir damunt seu el sacrifici de lloança. Les teves avingudes són sagrades, les teves cruïlles són beneïdes, les teves cases estan ungides amb la presència de l'home, fill de Déu. Ets un temple en la teva totalitat, i consagres amb el segell de l'home que treballa els paisatges verges del planeta Terra. Per tu reso, ciutat estimada, per la teva bellesa i per la teva glòria; reso a aquest Déu el temple del qual ets i la majestat del qual reflecteixes, que repari les destrosses causades en tu per la insensatesa de l'home i els estralls del temps i et faci resplendir amb la perfecció final que jo somnio per a tu i que ell, com a Amo i Senyor teu, vol també per a tu.

Senyor, Déu nostre, el vostre Fill Jesucrist ens ha revelat el vostre amor de Pare: ell és la nostra esperança en el dolor, en la brevetat de la vida i en els atacs de l'enemic; per ell us presentem confiadament les nostres peticions i us supliquem que no arrabasseu la nostra vida a la meitat dels seus dies. Per Crist, Senyor nostre.