Immunologia IMMUNO M ELENA CASAS 1 Defenses organisme

Immunologia IMMUNO M. ELENA CASAS 1

Defenses organisme Resposta immunitària Activació complement Acció interferó Inespecífiques Específiques Internes Externes Vasos limfàtics Òrgans limfàtics Teixits limfàtics Cèl·lules i molècules torrent sanguni Segons acció Resposta cel·lular Resposta humoral Epitelis Mucoses Flora bacteriana Innates Adquirides Segons aparició IMMUNO M. ELENA CASAS 2

• http: //www. learner. org/courses/biology/archive/animations/hires/a_hiv 1_h. html IMMUNO M. ELENA CASAS 3

Agent infectant Activació complement Lisi cel·lular bactèria Inhibició replicació viral Interferó TCD 8 Cèl·lules assassines Resposta imflamatòria Fagocitosi macròfags i neutròfils Augment flux sanguini Inflamació Febre Resposta cel·lular Limfòcits T Resposta humoral Liberació anticossos per cèl·lules plasmàtiques Limfòcits B Destrucció cèl·lules pròpies, tumorals o infectades IMMUNO M. ELENA CASAS Degradació cèl·lula infectada Activats TH 2 4 Opsonització

1. Immunologia, sistema immune i immunitat Disciplina de la Biologia que estudia el reconeixement “d'allò que és estrany”. Ciència jove. 1796 Edward Jenner descobreix vacuna verola. Immunologia estudia els elements implicats en la defensa de l’organisme enfront els cossos estranys, processos de transformació de cèl·lules sanes en tumorals, malalties autoimmunes, al·lèrgies i fenòmens de rebuig. IMMUNO M. ELENA CASAS 5

• El sistema immune és un sistema difós, format per un gran nombre d’òrgans i teixits disseminats per tot el cos. S’encarrega d’elaborar la resposta immune enfront un antígen. • La capacitat de resistir a un agent infecciós, sigui per la defensa que realitza el sistema immune o sigui per la barrera que defensa l’organisme de la infecció, s’anomena immunitat. IMMUNO M. ELENA CASAS 6

2. Defenses de l’organisme • Humans i altres animals tenim una sèrie de barreres de defensa: – Externes: pell i mucoses. – Internes: macròfags i limfòcits. IMMUNO M. ELENA CASAS 7

• Segons la seva acció les barreres de defensa poden ser: – Inespecífiques: com les llàgrimes, que ataquen qualsevol tipus d’agent infectant. – Específiques: com les immunoglobulines, que són sintetitzades per un agent infectant concret. IMMUNO M. ELENA CASAS 8

n Segons la seva aparició en l’organisme les barreres de defensa poden ser: n n Innates: s’originen en el procés de desenvolupament enmbriològic de l’individu, independentment de la presència d’antígens. Adquirides: només es formen quan apareix un antígen, com succeeix en el cas de la formació d’immunoglobulines. IMMUNO M. ELENA CASAS 9

3. Barreres externes • • • Epitelis com l’epidermis de la pell i interns com els que recobreixen el tub digestiu. L’epidermis de la pell està formada per una gruixuda capa de cèl·lules amb queratina, amb continua descamació de les cèl·lules mortes la qual coca impedeix la fixació dels microorganismes. Mucoses (boca, anus, vagina. . . ) obertes a l’exterior. El mucus segregat impedeix fixació microorganismes. Flora microbiana boca, intestí, vagina impedeix el creixement de fongs o bactèries alienes a aquesta flora. IMMUNO M. ELENA CASAS 10

4. Barreres internes Constitueixen el Sistema Immune, un sistema difós format pels: – – vasos limfàtics òrgans limfàtics teixits limfàtics cèl·lules i molècules distribuïdes pel torrent sanguini cap a altres teixits. IMMUNO M. ELENA CASAS 11

Els vasos limfàtics: – Els vasos limfàtics formen part del sistema circulatori limfàtic. Formen una xarxa oberta de vasos per on circula la limfa. – La limfa es drenada en els ganglis limfàtics, on es detecten els antígens, que posaran en marxa el sistema immune. IMMUNO M. ELENA CASAS 12

Òrgans del sistema immune: – Òrgans limfoides primaris: on es formen les cèl·lules del sistema immune, la medul·la òssia i el timus. – Òrgans limfoides secundaris: és el lloc on les cèl·lules del sistema immunitari acaben de madurar o bé s’activen produint la resposta immune. Són la melsa i els ganglis limfàtics. IMMUNO M. ELENA CASAS 13

La medul·la òssia: Es troba a l’interior dels ossos curts i plans i a la zona esponjosa dels ossos llargs. Te capacitat hemopoyètica i en el seu interior apareixen les cel·lules mare, indiferenciades i pluripotents, capaces d’originar un cop madurades les cèl·lules que circulen per la sang. En la mèdul·la òssia es formen les cèl·lules del sistema immune, com els limfòcits, els macròfags o els monocits. IMMUNO M. ELENA CASAS 14

El timus: Es troba en la part superior del tòrax. És un òrgan que redueix molt la seva grandària després dels primers 7 anys de vida. Està format per dos lòbuls que es subdivideixen en lòbuls més petits separats per un teixit conjuntiu (travècules). En cada lòbul petit es diferencia un córtex i una medul·la. En el córtex, les cèl·lules que venen de la medul·la òssia proliferen, convertint-se en timòcits, que un cop han madurat s’emmagatzemen en la mèdul·la dels lòbuls petits del timus. Són els limfòcits T o cèl·lules T, que IMMUNO M. ELENA CASAS 15 dels migren cap a la sang a través vasos limfàtics.

La melsa: Es troba a la zona abdominal, darrera de l'estómac. En ell apareixen dos tipus de teixits, la pulpa vermella i la pulpa blanca. La pulpa vermella filtra la sang i captura i destrueix els eritròcits vells. La pulpa blanca conté el teixit linfoide, en forma de beina, al voltant d’una arteriola. Aquest teixit rep el nom de PALS (beina arteriolar linfoide-periarteriolar lymphoid shealth). En el PALS es troben els limfòcits T i els limfòcits B, que s’activen en presència d’antígens. IMMUNO M. ELENA CASAS 16

Els ganglis limfàtics: Es troben repartits per tot el sistema circulatori limfàtic. En un gangli es distingeix l’escorça, on es troben els limfòcits B, una paraescorça per sota amb els limfòcits T i una medul·la en posició central. Els ganglis limfàtics filtren la limfa, presentant els antígens als limfòcits B i T, amb la conseqüent activació d’aquestes cèl·lules. IMMUNO M. ELENA CASAS 17

FI DE BARRERES INTERNES

5. Concepte d’antígen • Els antígens són molècules estranyes a l’organisme, que s’uneixen a anticossos específics, un per a cadascuna d’elles. – No són cèl·lules completes ni virus, són tant sols fragments de les molècules externes d’un virus o restes de membrana de cèl·lules estranyes com una bactèria o una cèl·lula tumoral. També poden ser toxines lliberades o molècules estranyes. IMMUNO M. ELENA CASAS 19

– L’antígen pot ser qualsevol tipus de molècula. – Les més abundants acostumen a ser les de naturalesa proteica. – Només s’uneix a l'anticòs una part de la molècula de l’antígen: el determinant antigènic o epítop. – La zona del anticòs que s’uneix a l’antígen s’anomena paràtop. – A vegades l’antígen pot unir-se a l’anticòs però no generar resposta immune. Es tracta de molècules sense resposta immunogènica. Aquestes molècules s’anomenen haptens. IMMUNO M. ELENA CASAS 20

Anticòs Antígen Paràtop Epítop IMMUNO M. ELENA CASAS 21

6. Les cèl·lules del sistema immunitari

6. Les cèl·lules del sistema immunitari ü Totes les cèl·lules que intervenen en la defensa de l’organisme deriven de cèl·lules totipotents, existents en l’embrió. ü Aquestes cèl·lules es diferencien en cèl·lules mare hematopoyètiques que es situen a l’interior de la mèdul·la òssia. ü Aquestes cèl·lules mare poden formar qualsevol cèl·lula sanguínia, des de limfòcits a eritròcits. ü Per aquest motiu s’anomenen pluripotents. cèl·lules hematopoyètiques IMMUNO M. ELENA CASAS 23

Limfocits B Limfòcits T (TCD 4) (TCD 8) Cèl·lules assassines Neutròfils Granulocits Eosinòfils Basòfils, Mastocits Monocits, Macròfags IMMUNO M. ELENA CASAS 24

Granulocits tenen gran quantitat de grànuls en el seu interior Basòfils i Mastocits. Produeixen les mateixes substàncies. Origen comú a la medul·la òssia, però el seu precursor és diferent. Basòfils, leucòcits, molt poca quantitat a la sang. Contenen histamina (vasodilatador) i heparina (anticoagulant). Mastocits, es troben en el teixit conjuntiu, alliberen histamina quan són exposats a antígens. També alliberen heparina. IMMUNO M. ELENA CASAS Neutròfils, leucòcits que es tenyeixen amb colorants neutres. Nucli en forma de ronyó. Cèl·lules fagocítiques, les més nombroses i importants en la resposta immune innata. Eosinòfils, es tenyeixen amb colorants àcids. Poca quantitat a la sang (2 -3%). Essencials defensa infeccions agudes. 25

Monocits, són leucocits, agranulocítics, sense grànuls citoplasmàtics, circulen per la sang. Es diferencien en els teixits, formant macròfags. Aquestes són les principals cèl·lules fagocítiques del sistema immunitari. IMMUNO M. ELENA CASAS 26

RECORDEM LES CÈL. LULES DEL SISTEMA IMMUNITARI

Limfocits B Limfòcits T TCD 4 TCD 8 Cèl·lules assassines Eritrocit Granulocits Neutròfils Eosinòfils Basòfils, Mastocits Monocits, Macròfags Megacariocits IMMUNO M. ELENA CASAS 28

Els limfòcits B: üEs formen en la mèdul·la òssia. üAllí s’activen en presència d’antígens, es transformen en cèl·lules plasmàtiques i circulen pel torrent circulatori alliberant anticossos. IMMUNO M. ELENA CASAS 29

Els limfòcits. T • Comencen la seva formació en la medul·la òssia. Després migren cap al timus i allí maduren. • Entre les seves proteïnes de membrana tenen el receptor TCR (T Cell Receptor) i CD (Cluster Diferenciation). TCD 4 IMMUNO M. ELENA CASAS 30

Les cèl·lules assassines naturals (Natural Killers) són cèl·lules limfocítiques, però no pertanyen a estirps de limfòcits T o B. üEs caracterítzen per ser cèl·lules grans i no presenten grànuls en el seu citoplasma. üEs formen a la medul·la òssia, realitzant la seva funció en qualsevol teixit. üActuen en la resposta immunitaria innata, sent molt important la seva funció en infeccions víriques. Aquestes cèl·lules detecten canvis en la membrana de les cèl·lules infectades, unint-se aleshores la cèl·lula assassina a la cèl·lula infectada , alliberent-se substàncies citotòxiques que provoquen la mort cèl·lular. IMMUNO M. ELENA CASAS 31

També estan implicades en el reconeixement i lisis de cèl·lules tumorals. Aquest grup cèl·lular és responsable de la immunitat contra el càncer, ja que la cèl·lula cancerosa presenta en la seva membrana molècules específiques que no presenten les cèl·lules sanes. IMMUNO M. ELENA CASAS 32

FI 6. - CÈL. LULES DEL SISTEMA IMMUNE

7. Mecanismes de defensa: inespecífics i específics • Mecanismes d’acció defensiva (un cop superades les barreres físiques): – Inespecífics: • 1. -Resposta inflamatòria. • 2. -Activació del complement. • 3. -Acció de l’interferó. – Específics (un cop han fallat els inespecífics): • 1. -Resposta cel·lular. • 2. -Resposta immune humoral. IMMUNO M. ELENA CASAS 34

• Mecanismes inespecífics: – 1. -La resposta inflamatòria: quan la pell i mucoses pateixen una lesió. ü Efectes: envermelliment, inflamació, dolor i febre local. • Envermelliment: a conseqüència de l’augment del flux sanguini de la zona degut a l’alliberament per les cèl·lules lesionades de substàncies piretogèniques com la histamina. • A l’augmentar el flux de sang, el volum de la zona augmenta (inflamació dels teixits) i provoca pressió sobre les terminacions nervioses (dolor). • La febre és conseqüència dels agents piretogènics (la temperatura elevada activa el metabolisme dels macròfags i inhibeix la divisió bacteriana). IMMUNO M. ELENA CASAS 35

PROCESSOS DELS MECANISMES INESPECÍFICS ü Les substàncies alliberades en la primera fase del procés d’inflamació atrauen per quimiotaxi als macròfags, neutròfils, basòfils i eosinòfils cap a la zona d’inflamació. diapèdesi ü El pas d’aquestes cèl·lules s’efectua per : les cèl·lules atraigudes s’enganxen a l’endoteli dels capil·lars i emeten pseudòpodes, movent-se cap a la zona infectada. ü Quan els macròfags i neutròfils arriben a la zona fagociten els agents patògens. La fagocitosi és facilitada pel procés d’opsonització* realitzat pel sistema del complement. *Opsonizació: procés d’aglutinació d’agents patògens provocat per proteïnes plasmàtiques, immunoglobulines, interleucines i proteïnes del sistema del complement que culmina amb la destrucció per fagocitosi dels agents patògens. IMMUNO M. ELENA CASAS 36

SUSBSTÀNCIES QUE ES SEGREGUEN ALS PROCESSOS INESPECÍFCS ü Quan els macròfags són estimulats segreguen citocines, com interleuquina-1 o interleuquina-6 i factor de necrosis tumoral. Aquestes molècules actuen sobre el fetge, estimulant la síntesi de proteïnes de fase aguda i sobre l’hipotàlam que produeix l’augment de la temperatura corporal (febre). ü En tota aquesta operació es produeix: • Per una banda augment local de les defenses de l’organisme amb el que la resposta és més ràpida i eficaç. • Per altra banda es produeix un mal tisular, amb la mort de cèl·lules que formen trombos taponant els vasos sanguinis i reduint la resposta inflamatòria. IMMUNO M. ELENA CASAS 37

Animació procés fagocitosi IMMUNO M. ELENA CASAS 38

2. EL SISTEMA COMPLEMENT(INESPECÍFICS) • Està format per 21 proteïnes plasmàtiques sintetitzades pel fetge i localment per macròfags. • Mecanisme d’actuació per activació en cascada (en cada pas de la reacció s’amplifica el procés, ja que cada enzim pot activar moltes molècules que a la vegada són activadores d’una altra reacció). • L’activació suposa el trencament (proteolisi) de la proteïna inactiva en uns quants fragments (dos o més), que actuen sobre la proteïna següent. IMMUNO M. ELENA CASAS 39

3. -L’INTERFERÓ (INESPECÍFICS): • És una glucoproteïna de secreció alliberada per qualsevol tipus cèl·lular. • Molècules més conegudes: IFN-a, IFN-b, IFN-g. • IFN-alfa, IFN-beta sintetitzats en resposta infecció vírica (presència d’ARN bicatenari). Inhibeixen la replicació viral i activen proteïnes degradadores de l’àcid nucleic víric. • El IFN-g és alliberat per cèl·lules tumorals o per cèl·lules infectades de bactèries. La seva presència dispara l’acció de macròfags, cèl·lules assasssines i limfòcits TCD-8 IMMUNO M. ELENA CASAS 40

MECANISMES ESPECÍFICS D’ IMMUNITAT RESPOSTA CEL. LULAR RESPOSTA IMMUNE HUMORAL

• GENERAL SOBRE ELS MECANISMES ESPECÍFICS : • es desencadenen quan un determinat antígen ha entrat a l’interior de l’organisme. • Característiques: – Especialització: actuen cèl·lules o molècules que poden atacar a aquest antígen – Especificitat: només actuen les cèl·lules activades per l’antígen. Només actuen sobre antígens externs, no sobre cèl·lules pròpies. – Memòria immunològica: resposta ràpida, eficaç i duradora enfront a l’antígen presentat per segona vegada. – Regulació de la resposta: el procés s’acaba de manera gradual, a mesura que la quantitat d’antígen va disminuint. IMMUNO M. ELENA CASAS 42

IMMUNO M. ELENA CASAS 43

http: //www. learner. org/courses/biology/archive/animations/hires/a_hiv 1_h. html IMMUNO M. ELENA CASAS 44

• RESPOSTA CEL·LULAR (immunitat cel·lular): • és la resposta específica en la que intervenen els limfòcits T en la destrucció dels agents patògens. Els limfòcits T ataquen i destrueixen cèl·lules pròpies, tumorals o infectades. – Tipus de limfòcits T: Tipus TCD 4: TH 1 o inflamatoris (activen o destrueixen cèl·lules infectades). TH 2 o cooperadors (estimulen als limfòcits B per produir l’alliberament d’anticossos). Tipus TCD 8 o citotòxics (destrueixen cèl·lules canceroses o que contenen patògens intracel·lulars). Indueixen a la apoptosi*. * Mort cel·lular programada. Aquest procés és provocat per senyals externes a la cèl·lula que activen enzims que destrueixen l’ADN de la cèl·lula. IMMUNO M. ELENA CASAS 45

El mecanisme d’actuació per cada limfòcit T és diferent. No obstant tots es disparen en presència d’antígens. IMMUNO M. ELENA CASAS 46

• RESPOSTA IMMUNE HUMORAL: LIMFÒCITS B – Les cèl·lules no ataquen directament els antígens. – Ho fan proteïnes anomenades ANTICOSSOS, alliberades per cèl·lules plasmàtiques. – Aquesta resposta apareix en presència de patògens extracel·lulars o toxines bacterianes: els limfòcits B són activats per cèl·lules TH 2. Aquests limfòcits B activats proliferen i apareixen cèl·lules de memòria i cèl·lules plasmàtiques. Les cèl·lules plasmàtiques alliberen l’anticòs específic, que provocarà l’opsonització de l’antígen i la fixació dels sistema del complement. IMMUNO M. ELENA CASAS 47

http: //bcs. whfreeman. com/thelifewire/content/chp 18/1802004. html http: //bcs. whfreeman. com/thelifewire/content/chp 18/180 2005. html IMMUNO M. ELENA CASAS 48

• RESPOSTA IMMUNITARIA PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA. • Primària: quan per primer cop un antígen es posa en contacte amb l’organisme. • Primària: els nivells d’immunoglobulines s’assoleixen després d’un cert període de latència (llarg, d’ 1 a 14 dies) un cop s’ha produït l'estímul antigènic. Es de menor intensitat que la secundària. Predominen les Ig. M. Es creen limfòcits B de memòria (activats per cèl·lules TH 2). IMMUNO M. ELENA CASAS 49

RESPOSTA IMMUNITARIA PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA. • Secundària: quan passat un temps el mateix antígen torna a activar el sistema immune. • Secundària: Predominen les Ig. G. És una resposta més persistent en la seva acció que la primària, molt més ràpida (existeixen limfòcits B de memòria), els anticossos tenen més afinitat per l’antígen que en la primària, i se’n produeixen molts més. IMMUNO M. ELENA CASAS 50

• Aquests fets són la forma d’actuació de les vacunes basades en la resposta humoral que s’han d’administrar en repetides ocasions per aconseguir que el nivell d’anticossos protectors perduri en el temps. IMMUNO M. ELENA CASAS 51

FI 7. - MECANISMES DE DEFENSA ESPECÍFICS I INESPECÍFICS

8. Els anticossos: estructura, tipus i funció. – Són glucoproteïnes plasmàtiques globulars anomenades immunoglobulines. – Les formen els limfòcits B madurs. – La seva funció és unir-se a l’antígen i presentar-lo a les cèl·lules efectores del sistema immune. IMMUNO M. ELENA CASAS 53

Estructura de les immunoglobulines: • Proteïnes globulars de gran pes molecular, formades per: – 4 cadenes polipeptídiques unides per ponts disulfur, un entre les cadenes L i H i 2 entre les cadenes H. Aquestes cadenes tenen radicals glucídics. – Hi ha 5 tipus de immunoglobulines: A, D, E, G i M. 2 pesades (H) l, k 2 lleugeres (L) a, e, d, g, m IMMUNO M. ELENA CASAS Regions variables Regions constants 54

CADA LIMFÒCIT B PRODUEIX NOMÉS UN TIPUS D’ANTICÒS. IMMUNO M. ELENA CASAS 55

Immunoglobulina G: la més abundant (80%) del total. S’uneix ràpidament amb macrògags i neutròfils provocant la destrucció del microorganisme. Pot travessar la barrera placentària i es segrega en la llet materna. Responsable de la immunitat fetal i la del nadó. Immunoglobulina A: correspon al 13 % del total d’immunoglobulines. Es troba específicament en secrecions seroses i mucoses, com la llet i les llàgrimes. Protegeix la superfície corporal i els conductes secretors. Es troba a la llet i participa en la immunitat del nadó. Immunoglobulina M: representa el 6 %del total de la immunoglobulina. Es troba en els limfòcits B naïve unida a la seva membrana plasmàtica. Es manifesta en la resposta primària activant el sistema del complement. IMMUNO M. ELENA CASAS 56

Immunoglobulina D: es presenta en molt baixa concentració (1%). Són les primeres immunoglobulines sintetitzades pels limfòcits B naïve. La seva funció és l’activació d’aquestes cèl·lules. La seva estructura és similar a l’estructura de la immunoglobulina G, encara que varia en la posició de les restes glucosídiques de les cadenes proteiques. Immunoglobulina E: es troba en concentracions molt baixes en el sèrum i secrecions a l’exterior (0, 002%). La seva concentració augmenta en processos al·lèrgics. IMMUNO M. ELENA CASAS 57

Funcions de les immunoglobulines: la principal funció és la de reconèixer i unir-se a l’antígen per la seva destrucció. Per aconseguir aquesta finalitat, el domini constant de la immunoglobulina pot activar els següents mecanismes: IMMUNO M. ELENA CASAS 58

FI 8. ELS ANTICOSSOS. ESTRUCTURA TIPUS I FUNCIÓ IMMUNO M. ELENA CASAS 59

9. Disfuncions i deficiències del Sistema Immunitari. • Característica principal Sistema Immunitari reconeixement propi enfront estrany: s’anomena TOLERÀNCIA. – Actuació per defecte o per excés: tolerància afectada, malalties Sistema Immune: autoimmunitat, immunodeficiències i hipersensibilitat. IMMUNO M. ELENA CASAS 60

– AUTOIMMUNI TAT: – És un procés que es desencadena per una alteració en el reconeixement del propi. – Un limfòcit o un anticòs reconeixen com a estranyes cèl·lules o molècules del propi organisme. – Diabetes juvenil, esclerosi múltiple, artritis reumatoide, lupus eritematòs, la psoriasi. . . – Utilització d’anticossos monoclonals, teràpia gènica. . . IMMUNO M. ELENA CASAS 61

– Immunodeficiències: • Falta d’actuació del sistema immune. Dos tipus: • Immunodeficiència primària o congènita que comporta la producció defectuosa de limfòcits T, limfòcits B o els dos alhora. – La més greu és la immunodeficiència Severa Combinada (SCIS). Apareix en la primera infantesa. Malaltia molt greu. Mort sense tractament. – Protocol: Subministrar agents antimicrobians amb anticossos, trasplantament del moll de l’òs i aïllament total del malalt en un reciste estèril – Línies de recerca amb la teràpia gènica. IMMUNO M. ELENA CASAS 62

• Immunodeficiència secundària o adquirida que apareix al llarg de la vida d’un individu com a conseqüència d’infeccions víriques (SIDA), • lesions greus que suposin una pèrdua de proteïnes, • nutrició deficient, • malalties que afectin al sistema immune (leucèmia) o • derivades de tractaments mèdics (trasplantaments). IMMUNO M. ELENA CASAS 63

• HIPERSENSIBILITAT: es produeix una resposta immune enfront una substància pràcticament innòcua (pol·len, femtes àcars de la pols, maduixes, meló, . . . ). – Les substàncies enfront a les que hi ha resposta són els alèrgens i la reacció es coneix com al·lèrgia. – El procés es desencadena amb una primera exposició a l’alèrgen. Els macròfags el degraden i el presenten en les seves membranes als limfòcits. Aquests produeixen immunoglobulines E, amb el que es produeix memòria immunològica. IMMUNO M. ELENA CASAS 64

Una segona exposició pot provocar una hipersensibilitat inmediata (fase aguda) i una sensibilitat retardada (fase retardada o cel·lular). IMMUNO M. ELENA CASAS 65

• En la hipersensibilitat immediata, la immunoglobulina E sintetitzada contra l’alèrgen s’uneix a aquest, activant-se els monocits i basòfils. S’alliberen substàncies piretògenes (histamina, serotonina, heparina, . . . ) responsables de la resposta inflamatòria. • • La sensibilitat inmediata de gran intensitat rep el nom de shock anafilàctic. Es produeix un augment de la permeabilitat en els vasos sanguinis, amb el que el volum de líquid és més gran. D'aquesta manera la pressió arterial cau. A nivell respiratori els bronquis es contrauen, provocant asma i asfixia. A la zona intestinal apareixen contraccions, vòmits i mareig. Tot aquest quadre sintomàtic pot portar a una brusca baixada de la pressió sanguínia en la zona cerebral amb pèrdua de coneixement. També pot succeir en la zona cardíaca provocant un atac de cor i la mort. IMMUNO M. ELENA CASAS 66

• La hipersensibilitat retardada s’anomena així, ja que apareix varies hores i fins i tot dies després. Es produïda per l’atac de limfòcits T a l’alèrgen quan aquest és transportat per la sang cap els diferents teixits. IMMUNO M. ELENA CASAS 67

EL TRACTAMENT DE LA HIPERSENSIBILITAT ü Es fa amb antihistamínics. Aquests fàrmacs només són útils quan hi ha alliberament d’histamina. ü L'asma associada es tracta amb broncodilatadors. ü En els casos de shock anafilàctic la solució és una injecció intravenosa d’adrenalina. ü Les vacunes antialèrgiques consisteixen en inocular al pacient certa quantitat d’alèrgen. En posteriors dosis (inòculs) s’augmenta de manera progressiva la concentració d’alèrgen. • El problema de les alèrgies és que no sempre es pot detectar l’alèrgen. IMMUNO M. ELENA CASAS 68

FI 9. -DISFUNCIONS I DEFICIÈNCIES DEL SISTEMA IMMUNITARI

10. Sèrums i vacunes. Importància industrial. • Immunitat natural: immunitat del cos com a conseqüència d’una resposta immune no provocada. • Immunitat artificial: s’adquireix subministrant a l’individu un sèrum o vacuna. Pot ser: – Activa. – Passiva. IMMUNO M. ELENA CASAS 70

• IMMUNITAT ARTIFICIAL PASSIVA: s’adquireix quan es subministren directament anticossos específics per un patògen determinat. – Es produeix immunitat ràpidament (unes poques hores), però el seu efecte no és de llarga durada (només uns mesos), ja que no s’activa la memòria immunològica. – Aquests anticossos es coneixen amb el nom de sèrum o antídot. – Antigament aquests antídots s’obtenien d’animals domèstics. Actualment s’utilitzen immunoglobulines humanes. – Aquest tipus de sèrums s’utilitzen per immunitzar contra el tètanus, la diftèria, l’hepatitis A i B, etc. IMMUNO M. ELENA CASAS 71

• IMMUNITAT ARTIFICIAL ACTIVA es produeix per inoculació d’una vacuna. La immunitat generada és efectiva un cop han passat uns quants dies, però al generar memòria immunològica, la seva capacitat és duradora. La vacuna té antígens contra els que reacciona el sistema immune. Aquests antígens indueixen a la formació dels seus anticossos corresponents, que activaran els limfòcits B i T, creant cèl·lules de memòria. Si l’antígen torna a presentarse, l’organisme està preparat per actuar sobre el patògen de IMMUNO M. ELENAmanera CASAS ràpida i selectiva. 72

• Tipus de vacunes: – Vacunes amb patògens vius atenuats: el patògen es tracta en un laboratori per què perdi virulència (es tracta de virus als que s’indueix mutacions per què perdin virulència). • Samapió, rubeola, poliomelitis, . . . – Vacunes amb soques no perilloses: es tracta de virus o bactèries que per mutació espontània i natural no són capaços de provocar una determinada malaltia, però si desencadenen resposta immunològica. IMMUNO M. ELENA CASAS 73

- Vacunes amb patògens morts (bactèries) o atenuats (virus): s’utilitzen mètodes físics (alta temperatura, llum ultravioleta, radiacions, . . . ). – Vacunes de la grip, tosferina, còlera, . . . - Vacunes d’antígens purificats: s’utilitzen tècniques d’enginyeria genètica, obtenint-se generalment una proteïna – Vacuna hepatitis B. IMMUNO M. ELENA CASAS 74

• Línies de recerca actuals per l’obtenció de vacunes: – Utilització de pèptids sintètics: mitjançant complexos enzimàtics es poden crear pètids a la carta. Difícil aïllament i recollida del pèptid carta. – Fabricació de vacunes gèniques: s’utilitza un organisme modificat genèticament per què produeixi antígens que seran utilitzats per crear la vacuna: • Identificació i aïllament de l’agent patògen. • Identificació del gen productor de l’antígen en l’agent patògen (per exemple gen proteïna càpsida virus). • Introducció del gen en el genoma d’una bactèria i reproducció d’aquesta bactèria genèticament modificada. • Producció de les proteïnes cercades. • Extracció i aïllament. • Elaboració i injecció vacuna per generar immunitat. IMMUNO M. ELENA CASAS 75

FI 10. SERUMS I VACUNES, IMPORTÀNCIA INDUSTRIAL IMMUNO M. ELENA CASAS 76

RESUM IMMUNO M. ELENA CASAS 77

Defenses organisme Resposta immunitària Activació complement Acció interferó Inespecífiques Específiques Internes Externes Vasos limfàtics Òrgans limfàtics Teixits limfàtics Cèl·lules i molècules torrent sanguni Segons acció Resposta cel·lular Resposta humoral Epitelis Mucoses Flora bacteriana Innates Adquirides Segons aparició IMMUNO M. ELENA CASAS 78

Agent infectant Activació complement Lisi cel·lular bactèria Inhibició replicació viral Interferó TCD 8 Cèl·lules assassines Resposta imflamatòria Fagocitosi macròfags i neutròfils Augment flux sanguini Inflamació Febre Resposta cel·lular Limfòcits T Resposta humoral Liberació anticossos per cèl·lules plasmàtiques Limfòcits B Destrucció cèl·lules pròpies, tumorals o infectades IMMUNO M. ELENA CASAS Degradació cèl·lula infectada Activats TH 2 79 Opsonització

FI IMMUNO

IMMUNO M. ELENA CASAS 81