Hora Blava Gottfried Benn Adri Franch Literatura Universal
“Hora Blava” Gottfried Benn Adrià Franch Literatura Universal
1886 – 1956, va ser principalment poeta, però també va practicar la prosa en diferents gèneres: assaig, narració, relat. És considerat el poeta alemany més important de la primera meitat del segle XX. Va ser un dels escriptors de major influència abans i després del Tercer Reich. El poema “Hora blava” esta dintre del llibre “Fragment”publicat l’any 1951.
El vespre Entro dins l’hora blava fosca-aquí hi ha trespol, la cadena es tanca i dins la cambra un roig sobre una boca i de roses tardanes un vas-- tu! Tots dos sabem que les paraules que a altres diguérem i hem portat, són entre nosaltres i fora lloc: això és el tot i el darrer tret. Cromatisme Jo i tu poètic Paradoxa Es nota una incomunicació entre la parella, perquè no parlen. El silenci ha arribat tan lluny i omple l’espai i es pensa a si mateixa l’hora-- res esperat i res sofert-amb el seu vas, roses tardanes, tu. Ella representa el Roig Blava Ton cap s’esmuny, és blanc i vol guardar-se mentre se t’aplaguen damunt la boca tot el delit, la púrpura i florides Barreja de blau i vermell del teu arreplegat fons d’avior.
Cromatisme Jo, tu i ell poètic Epítet Ets tan blanca que has d'esfondrar-te, sembla, de pura neu, de manca de florida, Marxi't, roses de mort als teus membres– corals color mort. sols als llavis, feixucs, grans com ferida. Ets tan blanca, de quelcom dónes nova d’un goig d’enfonsament i de perill dins l’hora blava, l’hora blava fosca i un cop passada, ningú no sap si fou. Els llavis estan tancats. Tercera persona, i es veu el Clímax Cicle de la vida. Jo et demano, tu no ets doncs d’un altre trencament de l’amor. per a què em portes les roses tardanes? Tu dius, els somnis se’n van, les hores tresquen, i tot això què és: ell, i jo i tu? < El que s’aixeca tornarà a acabar-se. És com el dia i la nit El que es viu– qui ho sap amb certesa clou la cadena, hom calla entre aquests mars i allà la llunyania, blava fosca >. Començament i final. Impersonal
Blaue Stunde I Ich trete in die dunkelblaue Stunde da ist der Flur, die Kette schließt sich zu und nun im Raum ein Rot auf einem Munde und eine Schale später Rosen – Du! Wir wissen beide, jene Worte, die jeder oft zu anderen sprach und trug, sind zwischen uns wie nichts und fehl am Orte: dies ist das Ganze und der letzte Zug. Das Schweigende ist so weit fortgeschritten und füllt den Raum und denkt sich selber zu die Stunde – nichts gehofft und nichts gelitten – mit ihrer Schale später Rosen – Du. II Dein Haupt verfließt, ist weiß und will sich hüten, indessen sammelt sich auf deinem Mund die ganze Lust, der Purpur und die Blüten aus deinem angestammten Ahnengrund.
Du bist so weiß, man denkt, du wirst zerfallen vor lauter Schnee, vor lauter Blütenlos, totweiße Rosen, Glied für Glied – Korallen nur auf den Lippen, schwer und wundengroß. Du bist so weich, du gibst von etwas Kunde, von einem Glück aus Sinken und Gefahr in einer blauen, dunkelblauen Stunde und wenn sie ging, weiß keiner, ob sie war. III Ich frage dich, du bist doch eines andern, was trägst du mir die späten Rosen zu? Du sagst, die Träume gehn, die Stunden wandern, was ist das alles: er und ich und du? «Was sich erhebt, das will auch wieder enden, was sich erlebt – wer weiß denn das genau, die Kette schließt, man schweigt in diesen Wänden und dort die Weite, hoch und dunkelblau. »
En aquest poema el cromatisme es el mès important igual que les imatges. I en l’Hora Blava es nota la actitud modernista de part del autor, perquè accepta que es el pas de la vida, el amor que no es etern i que la vida continua. El blau representa la vesprada i el color blau, Benn l'utilitza per fernos saber que es el final d’alguna cosa, també es el símbol del modernisme i representa que el mon esta més enllà de la raó.
- Slides: 8