GRAMTICA Les oracions subordinades I LXIC Mots hereditaris

GRAMÀTICA: Les oracions subordinades (I) LÈXIC: Mots hereditaris, cultismes i manlleus ÚS DE LA LLENGUA: La coherència textual TIPUS DE TEXTOS: La recensió i la crítica Josep Rosell Lluís Homs Agustina Rico Carles Mata Sílvia Homs Anna Fernández ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) Una oració subordinada és una oració que forma part d’una altra de grau superior, anomenada oració principal. Tenint en compte el sentit i la funció sintàctica, les oracions subordinades es classifiquen en substantives (equivalen a un nom o substantiu), adjectives (equivalen a un adjectiu) o adverbials (equivalen a un adverbi). Fixa’t en els exemples següents, en què la part en verd correspon a l’oració subordinada: ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 1. Les oracions subordinades substantives són aquelles que equivalen a un nom o substantiu i, per tant, poden fer les funcions pròpies d’un SN (subjecte, CD, CRV, etc. ). Classificació formal de les oracions substantives Si ens fixem en els elements que constitueixen les oracions substantives, les podem classificar en tres grups: oracions substantives d’infinitiu, conjuntives i interrogatives. Fixa’t en els exemples següents: ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 1. Les oracions subordinades substantives ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 1. Les oracions subordinades substantives Canvi i caiguda de les preposicions àtones Davant d’un infinitiu sovint hem de canviar les preposicions en i amb per a o de. D’altra banda, davant la conjunció que les preposicions àtones a, de, en i amb cauen, és a dir, desapareixen. En alguns casos convé utilitzar l’expressió el fet entre la preposició i la conjunció que. Fixa’t en els exemples següents i compara’ls. ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 1. Les oracions subordinades substantives ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 2. Les oracions subordinades adjectives són aquelles que equivalen a un adjectiu i, per tant, fan la funció pròpia d’un SAdj (CN). Per exemple: Les oracions adjectives també s’anomenen oracions de relatiu perquè les introduïm amb un pronom relatiu (que, qui, què, qual). Aquest pronom relatiu, a més d’enllaçar les dues oracions o clàusules, té un significat i fa una funció sintàctica (subjecte, CD, CI, etc. ) dins l’oració adjectiva. ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 2. Les oracions subordinades adjectives El significat del pronom relatiu El pronom relatiu pren el significat del seu antecedent, que sol ser el nom que té davant. Així doncs, en l’exemple de més amunt, el pronom relatiu que pren el significat de l’antecedent «els alumnes» (els alumnes han tret més d’un 9 de mitjana). Formes i funcions dels pronoms relatius Hi ha quatre pronoms relatius invariables (que, qui, què i on), un de variable (el qual, la qual, els quals, les quals) i un de neutre (la qual cosa o cosa que). En el quadre de la diapositiva següent et presentem els usos i les funcions més generals d’aquests pronoms: ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 2. Les oracions subordinades adjectives ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 2. Les oracions subordinades adjectives ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 2. Les oracions subordinades adjectives Observacions 1. Les formes el que, la que, els que, les que són incorrectes en les proposicions adjectives quan van darrere una preposició. Fixa-t’hi: 2. El pronom relatiu té, en algunes oracions, sentit possessiu. En aquest cas, el relatiu fa funció de complement del nom. Fixa’t en l’exemple: ÍNDEX

1. Les oracions subordinades (I) 1. 2. Les oracions subordinades adjectives Observacions 3. Parlem de relatiu neutre quan l’antecedent no és un nom, sinó el conjunt de l’oració que precedeix el relatiu. En aquest cas, utilitzem les formes la qual cosa o bé cosa que. Fixa-t’hi: 4. El llenguatge col·loquial tendeix a reduir al màxim les formes de relatiu. Això es produeix sovint mitjançant l’ús generalitzat de la forma que seguida d’un pronom feble. Fixa-t’hi i compara: ÍNDEX

2. Mots hereditaris, cultismes i manlleus 2. 1. Els mots que provenen del llatí Els mots que utilitzem, tant els del vocabulari bàsic com els més especialitzats, tenen un origen, ja sigui remot o recent. El llatí és la font d’on provenen la majoria de les paraules de la llengua catalana; tanmateix, en el pas del llatí al català, podem observar dues vies ben diferenciades: la via popular i la via culta. ÍNDEX

2. Mots hereditaris, cultismes i manlleus 2. 1. Els mots que provenen del llatí L’evolució històrica dels mots hereditaris o patrimonials pot fer que les modificacions siguin tan importants que gairebé ens sigui impossible relacionar la paraula actual amb l’originària. Un cas paradigmàtic és el de la paraula ull: D’altra banda, la doble via pot fer que, a partir d’una sola paraula llatina, se’n formin dues de catalanes de forma i significat ben diferents. Per exemple: ÍNDEX

2. Mots hereditaris, cultismes i manlleus 2. 1. Els mots que provenen del llatí Els llatinismes Un cas especial de cultismes són els llatinismes: paraules o expressions llatines que s’han incorporat en el registre culte de la llengua sense cap mena de modificació ni adaptació. No obstant això, hi ha uns quants llatinismes que també han passat a formar part de la parla habitual: lapsus (error per inadvertència); in albis (en blanc); rara avis (espècie estranya); quòrum (nombre suficient dels membres d’una entitat, la presència dels quals és indispensable); mens sana in corpore sano (un esperit sa en un cos sa), etc. 2. 2. Els manlleus d’altres llengües Quan la llengua no disposa de cap mot per designar idees o objectes nous, sovint ha recorregut als manlleus, és a dir, a mots d’altres llengües. ÍNDEX

3. La coherència textual La coherència és una de les propietats fonamentals que ha de tenir qualsevol text que pretengui transmetre una informació de manera eficaç. Per aconseguir que un text sigui coherent, és important tenir en compte els tres factors següents: ÍNDEX

3. La coherència textual En definitiva, doncs, la coherència és la propietat que s’encarrega de seleccionar, expressar i organitzar la informació del text de manera que esdevingui plenament intel·ligible per al receptor a partir dels seus coneixements previs. ÍNDEX

3. La coherència textual 3. 1. Els paràgrafs La divisió del text en paràgrafs és molt important, ja que cada paràgraf ha de contenir una única idea completa, diferent de les dels altres paràgrafs. D’altra banda, la partició del text en paràgrafs transmet al lector una imatge visual que ajuda a processar la informació de manera més eficaç. Com a norma general, els paràgrafs d’un text han de tenir una extensió semblant. Convé que no siguin ni gaire llargs (millor que no superin les 15 ratlles) ni gaire curts (millor que no siguin inferiors a les 4 ratlles). ÍNDEX

3. La coherència textual 3. 2. Les estructures bàsiques La redacció d’un text és una tasca complexa que podem comparar amb la construcció d’una casa: la primera cosa que hem de fer és dibuixar-ne el plànol i concretar la utilitat de cadascun dels espais. El plànol del text és un esquema jerarquitzat en què podem observar les parts generals, els apartats de cada una i, si convé, els subapartats. ÍNDEX

4. La recensió i la crítica Una recensió (o ressenya) és un escrit que presenta el contingut principal d’una obra determinada i en valora les qualitats per mitjà d’una crítica. La crítica és un comentari que fa judicis valoratius, positius o negatius, d’un llibre, una pel·lícula, una obra de teatre, un concert, una exposició o de qualsevol altra manifestació artística. En la premsa diària hi ha una secció en la qual es presenten i es comenten les novetats editorials i les estrenes de cinema, teatre, òpera, etc. Aquestes recensions s’escriuen amb la intenció d’orientar el públic, que d’aquesta manera podrà decidir quines poden ser les obres que responguin al seu interès. L’any 1968, poc abans de l’arribada de l’home a la Lluna, es va estrenar als Estats Units 2001: una odissea de l’espai, una de les pel·lícules més importants i famoses de la història del cinema. ÍNDEX