Evoluci de lassaig al segle XX 1 El

Evolució de l’assaig al segle XX 1. El temps del Modernisme 2. El temps del Noucentisme 3. El pensament surrealista a Catalunya 4. El periodisme i l’assaig en la dècada de 1930 5. El periodisme i l’assaig després de la guerra civil 6. Una mostra del periodisme català contemporani: Quim Monzó Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX

1. El temps del Modernisme 1. 1. Santiago Rusiñol El 1893, amb motiu de la inauguració del Cau Ferrat de Sitges, Rusiñol va pronunciar un discurs que esdevingué una declaració programàtica del Modernisme. Fragments del discurs: En aquest fragment, podem observar una exaltació del sentiment i de l’art enfront del sentit comú i altres aspectes negatius de la societat menestral. En aquest fragment, podem observar una crítica de l’art comercial i tradicional, mancat de creativitat, sobre la base de la proclamació de l’art per l’art. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

1. El temps del Modernisme L’impuls que suposà el Modernisme per la llengua catalana va comportar l’aparició de nombroses publicacions periòdiques en llengua catalana, en un panorama absolutament dominat fins aleshores per la llengua castellana. Els diaris més importants de l’època en llengua castellana contribuïren també a la difusió de les noves sensibilitats. Hi van destacar els articles de Gabriel Alomar (1873 -1941), Raimon Casellas, des de La Vanguardia, i Joan Maragall, des del Diario de Barcelona. De fet, el mateix terme modernisme es va consolidar a Catalunya per mitjà de la revista L’Avenç des de 1890, amb redactors radicals com Alexandre Cortada i Jaume Brossa; i més tard amb altres de més moderats com Santiago Rusiñol i el pintor Ramon Casas. Aquesta revista, des del 1892, també va liderar la necessària reforma lingüística i el desplegament del catalanisme polític. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

1. El temps del Modernisme 1. 2. Joan Maragall La Setmana Tràgica va ser una vaga general a Barcelona per oposar-se a l’enviament de reservistes a la guerra colonial d’Espanya contra el Marroc. La vaga derivà en una revolta violenta i sense control que va causar un centenar de morts. L’article periodístic de Joan Maragall «La ciutat del perdó» (i també la segona part de la seva «Oda nova a Barcelona» ) s’hi refereix directament per reclamar –al final inútilment– la conciliació. En els dos fragments següents de l’article, Maragall s’adreça als barcelonins, d’una banda, per sensibilitzar-los davant l’aplicació de la pena de mort i, de l’altra, per llançar una proposta de conciliació social, gràcies a la qual Barcelona pugui esdevenir, als ulls del món, «la ciutat del perdó» . Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

1. El temps del Modernisme 1. 2. Joan Maragall Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

2. El temps del Noucentisme Una de les característiques de la producció literària del Noucentisme fou el descens de la creació en determinats gèneres literaris: la poesia i l’assaig es van tornar hegemònics, i s’arraconaren la narrativa i el teatre. Dins el gènere de l’assaig, va destacar el nou vigor professional del periodisme, gràcies al creixement del públic lector. Aparegueren noves revistes de gust i qualitat internacionals: D’ací i dallà (1918 -1936); La Revista (creada el 1915 i dirigida per Josep M. López-Picó), o Revista de Catalunya (creada el 1924 i dirigida per Antoni Rovira i Virgili). Si bé la premsa de Barcelona es mantingué majoritàriament en castellà, el Noucentisme va ser l’època del naixement de premsa diària important en català, amb títols com El Poble Català, La Veu de Catalunya i des del 1922 la versió catalana de La Publicitat, del partit Acció Catalana. També aparegueren la revista humorística Cu-cut! (1902 -1912) i la revista Papitu (1908 -1937), de contingut més picant. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

2. El temps del Noucentisme 2. 1. Eugeni d’Ors (Barcelona 1881 – Vilanova i la Geltrú 1954) Estudià lleis i va fer diverses contribucions filosòfiques a les universitats. Tot i que començà freqüentant ambients modernistes com Els Quatre Gats, aviat es va decantar cap al periodisme i assumí responsabilitats institucionals: impulsat per Prat de la Riba, va accedir a la direcció de la flamant Escola de Bibliotecàries i al càrrec de director general d’Instrucció Pública. Amb la mort de Prat de la Riba el 1917 i arran de les desavinences amb el nou president de la Mancomunitat, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors s’apartà del poder i es tornà a dedicar al periodisme, primer al diari Las Noticias de Barcelona i després al diari madrileny El Día Gráfico. Més tard, col·laborà amb el règim franquista (hi va ocupar càrrecs de 1937). A partir del 1950, de nou instal·lat a Catalunya, tornà a escriure en català. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

2. El temps del Noucentisme 2. 1. Eugeni d’Ors Glosari El Glosari (1906 -1921) d’Eugeni d’Ors és un recull d’uns 3. 000 articles (anomenats glosses) publicats en diaris, sota el pseudònim «Xènius» , on trobem concentrada la seva filosofia personal i la del Noucentisme. Una glossa és un assaig breu (de 100 a 500 paraules), en la línia dels aforismes (breu redactat que proposa una norma filosòfica o moral) i els epigrames (composicions poètiques breus de contingut polític o social) clàssics, escrit amb un estil brillant i alhora pròxim al lector. A partir de l’actualitat, l’autor reflexiona sobre individus i col·lectius, gairebé sempre amb una valoració personal. Els temes més freqüents en les glosses d’Eugeni d’Ors són la política nacional i internacional; la crítica d’arts plàstiques i literària, tant d’autors clàssics com contemporanis, i tant d’estrangers com de catalans; la política cultural i l’obra pública, i l’anàlisi dels costums ciutadans. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

3. El pensament surrealista a Catalunya El gran ideòleg del surrealisme català va ser Lluís Montanyà (1903 -1985), però l’autor més conegut és el pintor Salvador Dalí (1904 -1989), que publicà diversos poemes i proses surrealistes escrits en diversos idiomes: català, castellà, anglès i francès. De fet, l’impuls surrealista català es va diluir a final dels anys vint, quan Dalí se n’anà a París. Les principals aportacions teòriques del surrealisme es vehicularen a través de noves revistes d’avantguarda, com L’Amic de les Arts (on escrigueren J. V. Foix i Dalí), editada a Sitges, i Hèlix, editada a Vilafranca del Penedès. Salvador Dalí. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

4. El periodisme i l’assaig en la dècada de 1930 El final de la dictadura de Primo de Rivera i la instauració de la Segona República crearen un estat favorable per a un nou desenvolupament cultural; això sí, en un ambient altament polititzat que sovint va ofegar altres alternatives. Durant la dècada de 1930 el periodisme en llengua catalana visqué la màxima esplendor gràcies al nombre i la qualitat de les publicacions. Van aparèixer nous diaris, com L’Opinió i La Humanitat; La Nau; El Matí; i noves revistes, com la satírica El Be Negre (1931 -1936) o la cultural Mirador (1929 -1937). En aquest temps, la quota de mercat de la premsa en català va assolir per primer cop el 25%, i significà l’entrada en la professió de les primeres periodistes i locutores de renom. L’esclat de la guerra el 1936 i les tensions polítiques consegüents ja van canviar molt el panorama periodístic català, ja que les publicacions de caire més conservador van ser eliminades de la circulació o bé foren confiscades per diversos partits polítics i sindicats de l’època. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

5. El periodisme i l’assaig després de la guerra civil 5. 1. Les publicacions periòdiques El periodisme en llengua catalana quedà anul·lat del tot des de 1939 fins gairebé els anys seixanta. Per contra, es van imposar noves capçaleres (de vegades per confiscació) de diaris addictes al nou règim, com Solidaridad Nacional, Los Sitios o La Mañana. Les primeres aparicions de revistes foren les de Serra d’Or, Tele/Estel, entre altres. Més endavant van sorgir setmanaris com Presència i Canigó. I des de la mateixa mort del general Franco, s’inicià una nova etapa de represa de diaris en català: Avui, Punt Diari…, i més tard l’edició en català d’El Periódico, i de molts setmanaris específics i de caràcter general, entre els quals cal destacar el desaparegut El Món, i l’emblemàtic i encara vigent El Temps. Més recentment s’ha consolidat la quota de mercat periodístic en català, en uns temps de crisi general dels mitjans escrits de premsa a tot el món. Tanmateix els diaris vigents han comptat amb la presència fidel de columnistes de prestigi, des del ja veterà Josep M. Espinàs i la desapareguda Montserrat Roig, fins a la generació de Quim Monzó, Empar Moliner, etc. Aquests darrers combinen la seva col·laboració en la premsa escrita amb la dels mitjans audiovisuals, que des dels anys vuitanta han adquirit veu pròpia en el marc lingüístic català. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

5. El periodisme i l’assaig després de la guerra civil 5. 2. L’assaig En el gènere de l’assaig, la crisi d’identitat de la postguerra va obrir als anys quaranta i cinquanta del segle passat la porta a la reflexió sobre el nou present i el futur dels catalans, davant el qual es formaren diverses posicions noves, la majoria emeses de l’exili: a) Josep Trueta (1897 -1977), prestigiós cirurgià, en féu una idealització des del seu exili a Oxford, amb L’esperit de Catalunya, escrit en anglès el 1940 i publicat a Mèxic el 1950. b) Des de l’exili de Xile, el filòsof Josep Ferrater i Móra (1912 -1991) va aprofitar les bases del Noucentisme per compondre Les formes de la vida catalana (1944), les quals situa sobre el treball, la individualitat, el seny, la ironia i la mesura. c) L’historiador Jaume Vicens i Vives (1910 -1960), creador de tota una escola historiogràfica de fort component econòmic, escrigué Notícia de Catalunya (1954), sobre la voluntat de futur dels catalans, i va reflexionar sobre el seu passat recent a Industrials i polítics del segle XIX (1958). En el terreny de l’erudició històrica i literària estricta, són destacables de nou en la postguerra els noms de Joaquim Rubió i Balaguer, Josep M. de Casacuberta, Martí de Riquer, Miquel Batllori i Josep Romeu. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

5. El periodisme i l’assaig després de la guerra civil 5. 3. Joan Fuster Fill d’una família pagesa (Sueca, 1922) de tradició carlina, es mostrà com un lector voraç en diverses llengües i temes. Ja de ben jove, i malgrat la situació política, va adoptar el català com a llengua de creació. Es llicencià en Dret el 1947, però a penes exercí i va triar com a únic modus vivendi la literatura i el periodisme en diaris de València, Barcelona i Madrid, i al final de la seva vida, una càtedra universitària. Va tenir uns inicis poètics, que abandonà aviat a favor de l’assaig més divulgatiu i l’erudició. En general mostra una visió racionalista (es considerava a si mateix un artista frustrat), encuriosida, antisectària i escèptica del món i les coses, potser amb una única passió, la pàtria. Entre les seves obres cal destacar a) Diccionari per a ociosos (1964). b) L’home, mesura de totes les coses (1967). c) Consells, proverbis i insolències (1968). d) Manual de referència Literatura catalana contemporània (1972). Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

6. Una mostra del periodisme català contemporani: Quim Monzó En l’article «La classe mèdica» , una mostra del periodisme català contemporani, Quim Monzó critica certs comportaments socials i utilitza notables dosis d’ironia per al tractament dels fets. Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex

6. Una mostra del periodisme català contemporani: Quim Monzó Unitat 5 – Evolució de l’assaig al segle XX Índex