EROS I PSIQUE Escultura segles XVIII i XIX

EROS I PSIQUE Escultura segles XVIII i XIX

1. - Classificació Títol: Eros i Psique Autor: Antonio Canova Cronologia: 1787 - 1793 País: Itàlia Estil: Neoclassicisme

2. - Tema És un tema mitològic extret de L’ase d’or, obra de l’escriptor llatí Apuleu. Psique era una noia de gran bellesa de la qual es va enamorar Eros. Va rebre de Venus l’encàrrec de dur-li un càntir que li havia de donar Proserpina. Psique va obrir el càntir i va caure en un son profund del qual no es despertà fins que Eros la besà.

3. - Descripció de l’obra a. - Elements tècnics Material: Marbre Tècnica: Talla. Consisteix en treballar un bloc compacte: l'escultura ja hi és, i tot el que cal fer és treure'n el material que hi sobra. Quan l'escultor va rebaixant la pedra o la fusta, genera volums negatius, i la part queda sense tocar és el resultat final, o sigui, que en aquest cas l'artista ha de pensar de negatiu a positiu. Amb aquest sistema es corre el gran risc de no poder afegir res en cas d'error, i per això se solen fer alguns estudis previs molt minuciosos. Cromatisme: Monocroma. Els escultors neoclàssics no empraven el color perquè creien, erròniament, que els clàssics no l’utilitzaven.

b. - Elements formals Visió: Unifacial Ritmes: Els cossos són tractats d’una manera idealitzada. No presenten cap arruga. Són vistos com uns cossos adolescents perfectes. Aquesta perfecció i sensació de blanesa l’obté l’escultor gràcies al poliment del marbre. Canova esculpia en marbre d’una gran blancor que, posteriorment, polia amb pedra volcànica i una barreja de calç i àcid i que el feia lluir extraordinàriament. Sobre aquest marbre tan polit, la llum es reparteix per sota la superfície de l’escultura, provocant un difuminat dolç i suau i donant a les figures un efecte immaterial i eteri. Tipus de representació: Escultura exempta (o de volum rodó). Grup.

Composició: Inspirada en una pintura d’Herculà: Faune i Bacant. En forma de X. Els braços d’aquesta X són les ales d’Eros, una cama d’aquest i el cos i les cames de Psique. En el centre d’aquesta X hi ha les cares afrontades dels dos amants que estan a punt d’unir-se en un bes. Aquesta forma en X dóna sensació de moviment a la figura → en un instant els seus cossos encara estaran més junts. La posició dels braços i mans contribueixen a dotar l’escultura d’un erotisme i una passió molt evidents. Els braços d’Eros encerclen Psique i una de les seves mans li agafa el pit. Els braços de Psique envolten el cap d’Eros i l’acosten vers la seva cara. És el centre de la composició.

4. - Dependències i influències posteriors Dependències: * Bernini: En aquesta obra de Canova hi podem rastrejar influències d’aquest escultor, pintor i arquitecte del Barroc. En concret podem mencionar la gran delicadesa i virtuosisme tècnic en el treball del marbre i la plasmació del moviment i l’instant. Podem fer un cert paralel·lisme entre l’obra estudiada i l’Apol·lo i Dafne de Bernini, que comparteixen, a més del ja esmentat, la temàtica mitològica. * Winckelmann: En la obra de Canova també s’hi troben influències d’aquest teòric de l’art que defensava l’escultura grega i proposava el retorn a les seves formes. Canova limitarà moltes vegades la seva creativitat a les teories de Winkelmann. No va ser així en Eros i Psique on l’escultor fa una escultura delicada i suggerent i es deixa portar pel seu apassionat impuls creador.

Apol·lo i Dafne. Bernini (1625)

Bernini (Barroc; s. XVII)/ Thorvaldsen (Neocla. XIX)

Influències posteriors: Canova influirà, entre altres, en els escultors neoclàssics catalans. L'interès pel classicisme que es va despertar a Catalunya al final del segle XVIII i que va perdurar en les primeres dècades del segle XIX es fa patent en les obres de l'escultor Damià Campeny, un dels artistes més remarcables del neoclassicisme català i el protagonista indiscutible d'un dels episodis de renovació plàstica més fructífers. Lucrècia i Cleopatra, les escultures més representatives d'aquest moviment, sintetitzen modèlicament el coneixement que tenia Campeny del llenguatge clàssic, en bona part fruit de la influència de l'escultor italià Antonio Canova, el més destacat d'aquell període.

Lucrècia morta Cleòpatra

5. - Relacions amb obres similars de l’autor Sovint s’ha retret a Canova que no acabés de desenvolupar un estil plenament personal i que les seves obres no semblessin fetes pel mateix artista. Algunes vegades és proper a Bernini, altres romàntic i en altres mostra un gran dramatisme més propi del barroc o, també, un barroc suavitzat, solemne i fred. En totes les seves obres hi veiem: - Ideal de bellesa - Interès per la figura humana - Puresa de línia - Claredat compositiva - Utilització de materials nobles.

Paulina Bonaparte Teseu i el centaure Hebe

Eros i Psique Venus i Mart

Magdalena penitent Tomba de M. Cristina de Saxònia

6. - Diferències amb altres solucions coetànies • L’altre gran escultor del neoclassicisme és Bertel Thorvaldsen que representa aquest estil en estat pur. • Les seves obres són d’un classicisme estricte, quasi arqueològic, i d’una gran perfecció tècnica. • S’inspira directament en l’estatuària grega. Recrea mites amb precisió exquisida, però una mica freda. Ganimedes i Júpiter Jàson

7. - Relació amb l’entorn arquitectònic i urbanístic • L’obra va ser encarregada a Canova per decorar la sala d’una vil·la. Per tant, el seu entorn era limitat: una estança d’una casa noble. • Ara es conserva al Museu del Louvre (París).

8. - Significat i funció de l’obra en relació amb la clientela Significat: Amor i Psique, déus de l’amor i la raó respectivament, representen el gran problema filosòfic de l’època. Signifiquen la lluita entre la passió i la raó, entre els sentits i la intel·ligència, entre allò que és de naturalesa humana o divina i, tammateix, entre els interessos neoclàssics i l’esperit romàntic consegüent. Funció: Ornamental. L’obra va ser encarregada per un lord per tal de decorar el saló de la seva vil·la. Poc temps després va ser robada per Murat, un dels generals de Napoleó. Quan aquest la va veure, en va quedar enamorat i va decidir tutorar l’escultor. Canova va ser un artista protegit per Napoleó i va treballar per les noves classes dirigents sorgides després de la Revolució.

9. - Context històric i artístic • Històric: Des de la meitat del segle començen a produïr-se grans canvis socials: la burgesia intentarà influïr en el govern absolut perquè es facin reformes socials i econòmiques: les noves activitats industrials i comercials les demanen, per millor desenvolupar-se. El Despotisme il·lustrat va voler conjugar la realitat de la Monarquia Absoluta amb la Il·lustració: reformar la societat sense tocar el sistema polític, millorant diferents aspectes de la realitat social; però, des de 1780, l’Absolutisme es nega al canvi i preten mantenir-se, desesperadament, sense fer res; això farà que, a França, s’iniciï un moviment que demanant reformes acabarà en revolució. Aquesta sensibilitat té un art, que és el Neoclassicisme.

Artístic: • El neoclassicisme es planteja com un rebuig al Rococó, tant en els temes com en la plàstica. • El Rococó era festiu, ara el Neoclàssic serà sever, contingut, racional, plantejant-se les obres sempre dins de l’ordre i la claredat Això farà que sovint trobem l’estil fred, artificiós i teatral. • És l’Art de la Il·lustració, que vol educar, fent arribar sempre un argument moral al poble. Les obres no es fan per tenir-les a casa, com el Rococó, sinó posades a llocs públics; és un art cívic. • En pintura i escultura es posa molt d’èmfasi en els temes històrics, que es plantegen com un ensenyament pel present, recollint la idea antiga de que la Història és mestra de la Vida.