Aquest delicat poema s un elogi de la

+ Aquest delicat poema és un elogi de la convivència fraternal, tant en la intimitat de la família com en la comunitat nacional i religiosa. + Les grans festes anuals –quan tota la comunitat d’Israel es congregava al mont Sió– eren l’ocasió més propícia per a intensificar els vincles fraternals entre els membres del Poble de Déu. + D’aquí la inserció d’aquest salm en el grup dels “Cants de pelegrinatge”.

El salteri ens ofereix aquest himne litúrgic que canta la germanor del poble escollit. Germanor que brolla com a do de Déu pel fet de professar la mateixa fe, el fonament de la qual es basa en un esdeveniment salvífic: són testimonis de les meravelles que Déu ha fet a favor seu. L’autor estén la unció que Déu ha prodigat sobre els sacerdots d’Israel, el prototip del qual és Aaron, a tot el poble fidel. Ressalta així que Israel, tot ell, és l’ungit del Senyor. Aquesta unció comporta la proximitat, protecció i intimitat amb Déu: «Que n’és de bo i agradable viure tots junts els germans! És com un perfum que ungeix el cap i s’escampa per la barba, s’escampa per la barba d’Aaron fins al coll dels seus vestits. » És precisament la vivència de la seva proximitat amb Déu la que forja la germanor dels qui pugen al temple per retre el seu culte d’adoració. L’himne, com tots els salms, sobrepassa el que podríem anomenar l’experiència salvífica del poble elegit, obrint les portes que ens endinsen en els temps messiànics, en què la fraternitat que neix del coneixement i adhesió al Salvador abasta els homes de tots els pobles. Així ho anuncià Jesucrist. Ell és el pastor promès per Jahvè al seu poble, repetidament anunciat pels profetes.

Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans.

És com un perfum que ungeix el cap i s’escampa per la barba, s’escampa per la barba d’Aharon fins al coll dels seus vestits.

És com la rosada que ve de l’Hermon, que s’escampa a les muntanyes de Sió. És aquest aplec el que el Senyor beneeix, li dóna la vida per sempre.

PER LA FAMÍLIA La felicitat d’una llar és que tots els germans i germanes s’estimin entre ells. Viuen junts molts anys a casa dels seus pares, i allí aprenen a jugar junts, a barallar-se, a conèixer-se els uns altres millor del que ningú més arribarà a conèixer-los, a defensar-se els uns altres amb una lleialtat no igualada per cap altre lligam sobre la terra: la lleialtat de membres units d’una família. La sang parla en l’home, i els germans i germanes saben que una mateixa sang recorre les seves venes. «Que n’és de bo i agradable viure tots junts els germans!» I la tristesa que dóna l’experiència i el realisme que porta la història ens fan afegir: «Quina cosa més estranya!» Que n’és d’estrany que succeeixi així de fet! Els llaços més forts de la natura poden desfer-se, i el testimoni de la sang pot emmudir. Un germà persegueix el seu germà, i les pàgines de la història s’omplen de sang fratricida. La pau a la llar no és una premissa que es pugui donar per suposada, sinó una noble victòria que cal aconseguir amb els esforços de tothom. Benediccions molt especials del Senyor esperen a la feliç família que aconsegueixi la pau. La fragància de l’ungüent i la frescor de la rosada signifiquen la suavitat i la noblesa de la vida en família. La unió fa la força, i la unió porta la felicitat a la família els membres de la qual viuen junts en harmonia.

Pare nostre, Crist el vostre Fill no té inconvenient a dir-nos germans. Us demanem que no desaparegui mai d’entre nosaltres l’amor mutu, penyora de la vostra presència i les vostres benediccions. Per Crist, Senyor nostre.